Com es veu el món des d'aquí

Aprofito que fa uns dies algú em feia aquesta pregunta.

El món es veu fotut, molt fotut. Els que viviu per allà dalt no us adoneu de com està el panorama. No us podeu adonar, ni que volgueu. De debó. Massa comoditats, massa xiriguito, massa bastides, massa murs, massa portes amb pany i clau, ... el dolor humà no arriba, el clam dels oprimits queda esmorteït. I les imatges de la tele són estèrils.

A la regió on jo visc tothom cuina amb llenya, viu en una caseta de fang i fulles de palmera, treballa de sol a sol per aconseguir un mos per avui, camina 5 hores per anar al mercat i veu morir a la canalla d'una simple diarrea. Està fotut. I un s'adona que la solució global no està en mans dels petits. Fa mal veure com decisions preses ben lluny (Davos, Washington,...) afecten vides concretes aquí. Gent amb noms i cognoms: Sonnie Korpu, Saah Jusu, Siah Majoe, ... milions de vides desaprofitades ("Wasted Lives"). Fins quan? (Isaïes)

Pels que viviu en la societat opulenta, us queda encara una alternativa, una petita porteta. Acosteu-vos humilment als exclosos de la vostra societat, escolteu pacientment una i altra vegada les seves narracions, deixeu-vos cremar per la compassió i la crida de la justícia que naixerà en vosaltres. La resta són teories, teologies, justificacions barates, demagògia, o llàgrimes de cocodril. Només quan un té el privilegi d'acompanyar històries de patiment s'adona de la magnitud de la tragèdia i llavors s'enceta un llarg procés, on la pròpia sensibilitat (els afectes segons Ignasi de Loyola) es va transformant poc a poc. Prenent aquest viarany, potser podrem un dia ser compassius com el nostre Pare és compassiu. (Lluc)

Dones

Alguns apunts.

A Ziggida (on estem fent un projecte d'una escola) les dones quan queden vídues es busquen un altre home. I la majoria dels homes tenen dues o més dones. Aquí un noi jove té èxit si és capaç d'enfilar-se a les palmeres i portar a casa suficients "palm nut"(llavor de palma). Amb ella en fan oli, per consum i venta. Jo ahir vaig passar la nit a Ziggida. En una petita casa d'una vídua. Una dona alegre-trista. Al vespre xerràvem plegats. Ella s'ha ajuntat amb un home ja casat, perquè no està ben vist estar sola. Però confessava que l'excessiva dependència dels homes no és pas bona. Que massa dones per un sol home no rutlla. L'home sempre deixa alguna de banda, com ella ara mateix. Avui se sent sola. Des de la casa del davant un noi jove (uns 18 anys, cos musculat) em diu tot orgullós que ell té 3 dones i dos amants.

A Gbonyea, les dones no permeten als homes "walk-about" (anar a passejar). Un home una dona. En aquest poble les dones es prenen el tema seriosament. Si descobreixen que el seu home té una amant, la muller persegueix a l'amat. Un cop enxampada ella agafa el matxet i la marca. Sovint a la cara, o als pits, perquè tothom sàpiga que aquesta dona ha provat de robar l'home d'una altra dona. Jo curiós preguntava perquè no castiga al seu home, i em contesten: la dona no és tant tonta de ferir al seu propi home, doncs després li tocarà a ella dur-lo al hospital, cuidar-lo,... més senzill usar el matxet amb l'amant. Interessant justícia entre dones.

Però arreu, les dones treballen de valent. Tot el dia. A les 5 del matí comença la jornada fins les 9 del vespre. Tots els afers casolans, tot el relacionat amb els fills, i bona part del treball del camp.

I què fan els homes. Treballen el camp. Surten a caçar. I beuen. I tant si beuen. Vi de palma (per cert ben dolç). També es reuniexen, i prenen les decisions que afecten a homes, dones i mainada. Descansen.
(Climbing palm tree, Lofa/ JuanCarlos/JRS)

Farming

As I was telling you, Lofa farming season is not for fun.
JRS, hearts on fire (Domino, Jay and Gongolo I don't forget you)
(Bazagizia, Lofa/Pau/JRS)

Pensaments (just like that)

Setmana de feina no massa fructífera. Estic fart d'haver de passar-me massa hores davant l'ordinador, a l'oficina, a Voinjama. Vondria ser cada dia en una de les comunitats on tenim projectes. Però si vull que les coses funcionin (un equip de 6 persones amunt i avall: 1 supervisor, 1 treballador social, 1 monitor i tres tècnics) a mi em toca estar a la reraguàrdia. Quin remei. Cada cop que puc visitar un dels projectes, em recordo de que el que estem fent és important, i canvia vides. El dilluns a Kpademai, coneixent alguns dels vulnerables que es beneficiaran del projecte de cases, em sortia un gran agraïment.

Rigth now life in the house could be recorded for a TV show (but a boring one). We are four. Three of us really tired, and the fourth one is not that much at home. So imagine the scene. Breakfasts are almost taken from the movie "The big silence". On top of that, this week 2 of us with malaria. So, the house mood was kinnda awful. But, life goes on. And we know each other, we've been living together for quite a while so no surprises. Respect and also a bit of tenderness I would say. Once back in Barcelona I know I will really miss what today is just obvious.

Ara, és el temps de sequera. Fa uns mesos que no plou ni gota (però segueix verd com mai). Els camperols han preparat la terra per plantar l'arròs (abril, maig). Com preparen la terra? Doncs escullen un "bush", selva prou crescuda per tal que sigui fèrtil. Llavors a cop de matxet aclareixen el terreny. Tallen arbres de 40 cm de diàmetre a matxet. Espectacular. Haurieu de veure els bíceps. Finalment ho deixen assecar uns dies, i ho cremen. Aquesta setmana han començat a calar foc arreu. Sembla una bojeria. La selva està en flames. Però diuen que és normal. I hauràn de deixar reposar la terra entre 9-15 anys abans de tornar-hi. Imagineu-vos quin sistema més optimitzat. Algún agrònom s'anima?

Arrel del la marxa del company sj, algú em dedica unes paraules: "(...) el que et vull dir és que, com que tu ets home d'una peça, que intentis relativitzar una mica tots els temes. Ho dic des de la distància, i ja em perdonaràs de posar-me on no em toca i parlar del que no sé. T'ho dic de bon cor, intuint per tots els comentaris que vas fent que certament estàs envoltat de temes calents. Bé, ja saps que jo potser sóc massa panxa contenta (i de més panxa que de contenta) i potser tiro la beta per l'altre cantó." Óstres, jo d'una peça? No, no. La meva vida és més ambigüa que mai, el meu seguiment del Crist és absolutament (no exagero) mediocre (xapò Eloi). I avui em definiria tipus panxa contenta, sens dubte. El Pau hiper-responsable ha mort definitivament. Quan ens veiem les cares, us ho haurè d'explicar. Libèria és un abans i un després en la meva vida personal ...

A la llum de la lluna

Ahir vespre, un dels voluntaris de Creu Roja Internacional va organitzar una festeta de comiat. Després de 9 mesos per aquestes contrades marxa a una nova missió: Afganistán. Ens vem aplegar dalt d'un turó (el de la foto), per contemplar l'eclipsi, xerrar, prendre quelcom. Una quinzena de persones, com sempre un grup ben internacional: Japó, Pakistan, França, Austràlia, Regne unit, Belgíca, Noruega, Samoa, Itàlia, Suïssa, Turquia,... El món humanitari és un xic particular. Sovint es diu que el tipus de gent que acaba fent aquestes feines són de tres tipus: "Missionary, Misfit and Mercenary". Crec que la teoria de les tres Ms es confirma prou per aquí Voinjama.

I el que m'incomoda una mica és veure com es parla del patiment de la gent amb una certa frivolitat (pe: amb un cubata a la mà). No m'hi acabo de trobar del tot a gust. Però és cert que de tant en tant ajuda a esbargir-se, poder parlar amb gent diversa,...

Sobre la mateixa temàtica, us ofereixo una perla altra cop de la Co. (Amb la Co ens vem conèixer aquí a Voinjama, abans que ella marxés destinada a Sudán)

-----------------

Ahem…I present: Some piece of poetry I guy I know at WHO (World Health Org) wrote:

Excuse me, friends, I must catch my jet
– I’m off to join the development set.
My bags are packed, and I’ve had all my shots,
I have traveler’s checks and pills for the trots.

The Development Set is bright and noble,
Our thoughts are deep and our vision global;
Although we move with the better classes,
Our thoughts are always with the masses.

In Sheraton hotels in scattered nations,
We damn multinational corporations;
Injustice seems easy to protest
In such seething hotbeds of social rest.

We discuss malnutrition over steaks
And plan hunger talks during coffee breaks.
Whether Asian floods or African drought,
We face each issue with open mouth.
…
When the talk gets deep and you’re feeling dumb
You can keep your shame to a minimum
To show that you, too, are intelligent
Smugly ask “Is it really development?”

Or say “Its fine in practice, but don’t you see;
It doesn’t work out in theory!”
A few may find this incomprehensible,
But most will admire you as deep and sensible.

Development Set homes are extremely chic
Full of carving, curios and draped with batik.
Eye level photographs subtly assure
The your host is at home with the great and the poor.

Enough of these verses – on with the mission!
Our task is as broad as the human condition!
Just pray God the biblical promise is true:
The poor ye shall always have with you.
(Voinjama-PakHill/Danisj/JRS)

Pels núvols

Post anecdòtic.
Aquest cap de setmana passat, tal com us comentava vaig anar a Monrovia. Però no us vaig dir com hi vaig anar. Doncs sí, amb helicòpter. 400 km en un plis plas. Pim pam. L'helicòpter regular de Nacions Unides (NU), ucrainès (una mica rònec s'ha de dir). En Pau és molt crític amb el sistema de NU (un dia ja m'esplaiarè), però el cert és que, tot i l'ambigüitat, fan possible una presència humanitària que canvia vides. I si a més ofereixen helicòpters per estolviar temps i de gratix, doncs estupendu.
Algunes organitzacions amb més manies (o principis) no permeten als seus treballadors viatjar amb l'helicòpter de NU. Tenen raó. En definitiva no deixa de ser un vol militar, no civil (estar assegut rodejat de militars no és massa tranquilitzador ho confesso). I és important distingir la intervenció militar de la humanitària.
Doncs res, si pocs principis em quedaven, imagineu ara. Però el gust de viatgar amb helicòpter s'ho val.
(Foto del primer viatge- gener2006/Voinjama/Pau/JRS)