Setmana de feina no massa fructífera. Estic fart d'haver de passar-me massa hores davant l'ordinador, a l'oficina, a Voinjama. Vondria ser cada dia en una de les comunitats on tenim projectes. Però si vull que les coses funcionin (un equip de 6 persones amunt i avall: 1 supervisor, 1 treballador social, 1 monitor i tres tècnics) a mi em toca estar a la reraguàrdia. Quin remei. Cada cop que puc visitar un dels projectes, em recordo de que el que estem fent és important, i canvia vides. El dilluns a Kpademai, coneixent alguns dels vulnerables que es beneficiaran del projecte de cases, em sortia un gran agraïment.
Rigth now life in the house could be recorded for a TV show (but a boring one). We are four. Three of us really tired, and the fourth one is not that much at home. So imagine the scene. Breakfasts are almost taken from the movie "The big silence". On top of that, this week 2 of us with malaria. So, the house mood was kinnda awful. But, life goes on. And we know each other, we've been living together for quite a while so no surprises. Respect and also a bit of tenderness I would say. Once back in Barcelona I know I will really miss what today is just obvious.
Ara, és el temps de sequera. Fa uns mesos que no plou ni gota (però segueix verd com mai). Els camperols han preparat la terra per plantar l'arròs (abril, maig). Com preparen la terra? Doncs escullen un "bush", selva prou crescuda per tal que sigui fèrtil. Llavors a cop de matxet aclareixen el terreny. Tallen arbres de 40 cm de diàmetre a matxet. Espectacular. Haurieu de veure els bíceps. Finalment ho deixen assecar uns dies, i ho cremen. Aquesta setmana han començat a calar foc arreu. Sembla una bojeria. La selva està en flames. Però diuen que és normal. I hauràn de deixar reposar la terra entre 9-15 anys abans de tornar-hi. Imagineu-vos quin sistema més optimitzat. Algún agrònom s'anima?
Arrel del la marxa del company sj, algú em dedica unes paraules: "(...) el que et vull dir és que, com que tu ets home d'una peça, que intentis relativitzar una mica tots els temes. Ho dic des de la distància, i ja em perdonaràs de posar-me on no em toca i parlar del que no sé. T'ho dic de bon cor, intuint per tots els comentaris que vas fent que certament estàs envoltat de temes calents. Bé, ja saps que jo potser sóc massa panxa contenta (i de més panxa que de contenta) i potser tiro la beta per l'altre cantó." Óstres, jo d'una peça? No, no. La meva vida és més ambigüa que mai, el meu seguiment del Crist és absolutament (no exagero) mediocre (xapò Eloi). I avui em definiria tipus panxa contenta, sens dubte. El Pau hiper-responsable ha mort definitivament. Quan ens veiem les cares, us ho haurè d'explicar. Libèria és un abans i un després en la meva vida personal ...
Rigth now life in the house could be recorded for a TV show (but a boring one). We are four. Three of us really tired, and the fourth one is not that much at home. So imagine the scene. Breakfasts are almost taken from the movie "The big silence". On top of that, this week 2 of us with malaria. So, the house mood was kinnda awful. But, life goes on. And we know each other, we've been living together for quite a while so no surprises. Respect and also a bit of tenderness I would say. Once back in Barcelona I know I will really miss what today is just obvious.
Ara, és el temps de sequera. Fa uns mesos que no plou ni gota (però segueix verd com mai). Els camperols han preparat la terra per plantar l'arròs (abril, maig). Com preparen la terra? Doncs escullen un "bush", selva prou crescuda per tal que sigui fèrtil. Llavors a cop de matxet aclareixen el terreny. Tallen arbres de 40 cm de diàmetre a matxet. Espectacular. Haurieu de veure els bíceps. Finalment ho deixen assecar uns dies, i ho cremen. Aquesta setmana han començat a calar foc arreu. Sembla una bojeria. La selva està en flames. Però diuen que és normal. I hauràn de deixar reposar la terra entre 9-15 anys abans de tornar-hi. Imagineu-vos quin sistema més optimitzat. Algún agrònom s'anima?
Arrel del la marxa del company sj, algú em dedica unes paraules: "(...) el que et vull dir és que, com que tu ets home d'una peça, que intentis relativitzar una mica tots els temes. Ho dic des de la distància, i ja em perdonaràs de posar-me on no em toca i parlar del que no sé. T'ho dic de bon cor, intuint per tots els comentaris que vas fent que certament estàs envoltat de temes calents. Bé, ja saps que jo potser sóc massa panxa contenta (i de més panxa que de contenta) i potser tiro la beta per l'altre cantó." Óstres, jo d'una peça? No, no. La meva vida és més ambigüa que mai, el meu seguiment del Crist és absolutament (no exagero) mediocre (xapò Eloi). I avui em definiria tipus panxa contenta, sens dubte. El Pau hiper-responsable ha mort definitivament. Quan ens veiem les cares, us ho haurè d'explicar. Libèria és un abans i un després en la meva vida personal ...
2 comentaris:
Ei Pau, m'he passejat pel teu blog alguna vegada, però avui m'hi he entretingut una mica més... realment m'ha captivat tot el que expliques i la senzillesa amb que ens transmets les teves vivències!!
He estat pensant últimament en això de ser cristià (he llegit algunes reflexions sobre el tema en aquests dies... deuen ser els efectes de la Quaresma!) i crec que, en ocasions, es pot ser més o menys conscient del seguiment del Crist i es pot tenir més o menys devoció. Però en essència, els nostres actes són els que ens delaten com a seguidors de Jesús i no definiria la teva "actuació" a Libèria com a mediocre. Potser no sempre tenim la certesa de fer el que relament hem de fer, però la pròpia naturalesa d'un mateix ens guia i finalment sempre s'acaba trobant el camí.
no sé... això és el que m'ha passat pel cap!!
és interessant això d'estar connectat a la xarxa!!
Prepara't... ara si que rebràs uns quants mastegots!!!
je je je... és broma ;)
Vaig a dormir que avui el dia ha esta llarg i la nit serà curta.
Publica un comentari a l'entrada