HOSPITALS

Aquests dies passats, em va tocar anar sovint a l’hospital. Tifus i malària. Assegut allà, esperant el torn, veient passar els Turkanes camí del metge amb els seus vestits tradicionals i els seus collarets, abatuts, alguns havent caminat hores per arribar aquí, ... reflexionava sobre la ràpida pèrdua dels valors i coneixements autòctons en favor d’un model de medicina occidentalitzat. 

Vas a l’hospital, pagues per ser visitat, et donen un llibret de color groc on els especialistes hi van apuntant coses. En el pelegrinar per les diferents seccions de l’hospital t’aferres al llibret com si fos un bot salvavides. El doctor et veu uns 20 segons, et fa una o dues preguntes i t’envia al laboratori. De nou pagues. Uns senyors et punxen, s’ho miren per un microscopi i escriuen al llibret. Tornes al metge, obre de nou el llibret, et mira un segon i escriu quelcom. Pagues novament i vas a la secció de farmàcia a recollir els medicaments, tots importats és clar. 

Tot plegat avui ha durat una hora, però més sovint t’hi passes vàries hores. Allà dempeus, un cop acabat el periple, a una mà les pastilles, a l’altre el llibret de color groc m’adono de que quelcom no rutlla. He estat tractat simplement com un cos, com un motor de cotxe espatllat, a qui li cal simplement collar una o dues femelles, res més.

Al vespre, tot reposant a casa, em pregunto: per què hem arribat tant lluny en la nostra idolatria occidental de l’exactitud científica? Per què el resultat d’una gota de sang posada sota un microscopi esdevé paraula baixada del cel? Per què aquesta fe absolutament cega en l’eficàcia dels medicaments comercialitzats per les grans corporacions farmacèutiques?

Una setmana després a la capital, Nairobi, de nou un episodi que aprofundeix les meves preguntes. Quan li dic al metge que per tractar la malària en el futur preferiria no prendre aquests compostos químics tan forts sinó un remei tradicional extret de la planta d’artemisia, em mira al·lucinada i em diu: “què no saps que la malària mata?”

 

Artemisia Annua - remei mil·lenari usat per tractar la malària

El meu professor d’antropologia de la Universitat de Berkeley, Charles Briggs, em va ajudar molt a adonar-me que qualsevol modernitat és sempre construïda en confrontació amb quelcom percebut com a tradicional, antic, caducat. De manera que el científic convençut que el que observa amb els seus aparells tan sofisticats és “la veritat,” de fet només ho pot fer si d’alguna menysprea i ridiculitza allò que segons ell és vell, antic, premodern, primitiu.

La voracitat de les multinacionals (veure més aquí al quadernet de CiJ de la Teresa Forcades) combinat amb un model de salut absolutament occidentalitzat obliguen als Turkanes, com a tants d’altres pobles indígenes arreu del món, a abandonar els seus remeis d’antic i a gastar-se tots els diners per comprar unes pastilles de colorins produïdes a milers de kilòmetres. 

Per sort, en alguns racons del planeta es van aixecant més i més veus reclamant que la saviesa tradicional no sigui pas vilificada o totalment ignorada, sinó que s’estableixi urgentment un diàleg entre medecina occidental i remeis tradicionals per millorar la vida dels més pobres. Per exemple: Anamed i REAP dues organitzacions amb qui acabo de fer un curs d'una setmana sobre medecina natural i plantes medicinals als tròpics.