dimarts, 23 de gener de 2007

Visita inesperada

Aquesta tarda, estava treballant a l'ordinador en la nova escola per a Ziggida, i algú ha arribat. He apagat l'ordinador. Era la dona d'un dels nostres treballadors socials. Una noia jove, amb una mirada trista, molt trista. Fa uns dos anys que té una enfermetat a les parpelles. Cada dia que passa hi veu menys, els ulls se li van tancant. Ha hagut de deixar d'anar a l'escola. Fa uns dos mesos que estem provant amb un hospital de Monrovia per tal que l'operin. Veurem com acaba.

Doncs sí, ha vingut a saludar-me. Res més, i res menys.

Portava amb ella la seva filla, un infant de 9 mesos adorable. L'infant jugava amb una llimona, fins que s'ha cansat i ha reclamat el que de debó volia, la llet de la mare. Durant 5 minuts hem estat en silenci, mentre la filleta s'alimentava. La mare gaudia. I jo m'ho contemplava tot meravellat. Quina bellesa. Pensava: la Vida és quelcom gran, molt gran. També em captivava pensar que tots, tots sense excepció (i jo el primer) hem passat mesos amorrats al pit de la mare, cercant aliment, seguretat, escalf.

Un cop satisfeta s'ha adormit.

Hem xerrat breument dels seus ulls, de com es trobava ella i la nena. Em deia, que el do de viure ja ho és Tot. Que si pot millorar estarà molt contenta, però que cada dia dóna gràcies a Déu pel nou dia. Diu: "molts altres no hi han arribat". (massa anys de guerra, massa cossos deixats a les vores dels camins fan real aquesta dita).

La mare s'ha carregat l'infant a l'espatlla, s'ha acomiadat i ha marxat.

Quina gratuïtat, quina senzillesa.