divendres, 29 de desembre del 2006

Amor Misericordiós-PPH

Avui no puc més que compartir amb vosaltres unes ratlles escrites per en Pepe H, un company jesuita, que visqué més de 30 anys a l'altiplà bolivià amb el poble Aymara. Les rellegia avui i em revoltaven-renovaven-desconcertaven interiorment. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo els últims anys de la seva vida, quan l'enfermetat pulmonar ja el tenia atrapat. Espero que les gaudiu (avui un post un xic més llarg del normal):

Un “cor misericordiós” se’m revela cada cop que assisteixo a una reunió de dones: unes vegades elles soles als seus centres de dones; d’altres, les més, amb els seus marits. Acostumen a fer pinya entre elles: si són joves i estan embarassades se senten protegides, privilegiades, aconsellades i acompanyades pels seus companys que saben què els espera. Si estan amb les seves guagües (infants) de mesos, aixecaran un cercle protector que va des de “carregar-se-les” a l’esquena mentre dormen, fins a donar-les de mamar les vegades que convingui, si és que aquesta se sent insegura.(...) En les seves guagües està la concreció de la vida amenaçada i disminuïda que configura la seva persona. El seu ésser “entranyable” adquireix mil rostres, cadascun d’ells inoblidable.

Un “cor misericordiós” que se’m revela veient les dones al costat dels fogons de casa seva tot preparant el dinar en aquests últims anys en què la sequera i les glaçades han malmès els cultius. Fa un temps, escrivia en els apunts d’exercicis quant a la segona forma d’humilitat: I en la pràctica de cada dia, es tradueix en ser delicats amb tots. No fer cap mal a ningú, perquè estem enamorats de la Vida. Al costat dels pobres, ho anem aprenent: fent com ells, brollant la Vida d’allà on sembla que no hi ha res; recobrant la Vida allà on està més amenaçada; agrupant la Vida de les deixalles que els rics aboquen als marges de les ciutats i del camp”.
Paràgraf inspirat un dia en veure com una dona preparava una sopa amb uns ingredients que no eren res i que qualsevol de nosaltres hagués tirat a les escombraries. Recobrava la vida d’unes minúscules patates malmeses pel cuc, d’unes pastanagues eixarreïdes i d’unes fulles resseques de ceba. Recollint les deixalles del nostre consumisme, servia una sopa a la seva família i als amics que estàvem visitant-los.

Un “cor misericordiós” se’m revela veient com les autoritats comunitàries (...) dediquen tot el seu temps al servei de la seva comunitat anant amunt i avall per a aconseguir millores per a les seves escoles (...) que els membres de la comunitat facin les paus quan hi ha baralles, que els visitants se sentin ben acollits... En el servei a la comunitat, ens mostren que hi ha més alegria en donar que en rebre.

Us convido a rellegir (...) aquell text que fa: “El Senyor, el Déu compassiu i clement, pacient, misericordiós i fidel, que conserva la misericòrdia per a mil generacions, que perdona la culpa dels pares en els fills, néts i besnéts” Èxode 34, 6, fins el text de la paràbola del Pare Misericordiós de Lluc, 15."

Sentir-se estimat “misericordiosament” pel nostre Déu i per aquest poble que camina ja amb un cor misericordiós és la font d’aquesta nova sensibilitat, perquè ens permet acarar la lluita per la vida des de la tendresa i la delicadesa experimentada sobre nosaltres. Si nosaltres no ens hem sentit estimats per algú, malgrat el nostre pecat o la nostra conducta insensible, la nostra vida seguirà anodina i sense esperança de que res pugui canviar, perquè no ens hem sentit reubicats en la vida tal i com la delicadesa i la tendresa són capaces de fer-ho. En sentir-nos reconeguts en el cor per damunt de les nostres aparences, el poble ens permet treure el millor de nosaltres mateixos, vencent les pors i arrancant-nos les carotes o antifaços que ens havíem posat per a la nostra vida en societat.

Caminar amb “un cor misericordiós” és anar submergits en la realitat de cada dia. Un caminar que ens empeny a canviar els llocs des d’on “mirar” o “contemplar” el nostre món, perquè no es té la mateixa mirada si es viu al centre de la ciutat, al camp o a les viles o als suburbis. (podeu llegir + aquí)

(Mangbo Korto asseguda davant la seva humil casa, Boi, Zorzor distr/Pau/JRS)

dimarts, 26 de desembre del 2006

Celebració de Nadal-breus notes

24 vespre. Comença la tarda amb els preparatius per una barbacoa internacional. Ens apleguem una vintena d’aquí i d’allà (treballant amb diferents organitzacions). Una congoleña, una ruandesa, dos guineans, un ivorià, quatre liberians, tres suïssos, una italiana, dos japonesos, un mongolès, tres francesos, una americana, i dos catalans. Bona teca: carn rostida, amanides vàries, sushi,…

A les 22:00 uns quants anem a l’església. Un edifici sense finestres, pintura vella, però ple de gent joiosa de celebrar el naixement de Jesús. Gent vestida bastant d’estar per casa (aquí tenen molt d’èxit les sandàlies de plàstic de tira) Foc a l’aire lliure, processó amb espelmes pel veïnat. Cants a dojo, percusió (djembe, sasa), balls i una homilia llarga, llarga. Tenen MOLTS motius per estar de festa. A Voinjama aquest ha estat el “primer” Nadal celebrat amb plenitud després de massa anys de guerra.

25 matí. De nou a l’església, aquest cop missa del dia de Nadal, amb el baptisme de 20 infants. Més cants, molta ballaruca, una comunitat creient realment vital. VITALITAT, aquesta és una paraula que em ve al cap tot sovint.
Avui ben arreglats, els infants de blanc, les dones amb vistosos estampats.
Una litúrgia al servei de l’experiència (i no a l’inrevés). Gent senzilla, vides pastades en el compartir, en la vida en comú, en el NOSALTRES.

25 tarda. Lectura reposada d’algunes poesies de’n Casaldàliga (links: 1, 2). Sentint-me molt petit al costat de’n Pere, però en íntima unió. Agraïnt tant de bé rebut.
(Mare i infant/Salala IDP camp/Danisj/JRS)

BON NADAL

dijous, 21 de desembre del 2006

Tallers de fusteria, llavors d’esperança


Kpademai, una població d’uns 1000 habitants, a unes dues hores en cotxe desde Voinjama.

Una escola d’uns 300 alumnes. Parets velles, marcades per les balas. Ni portes ni finestres. Nens plens de joia, tot el dia contents (això no em deixa de colpir).

Un projecte petit però ple d’encant. Les primeres visites van ser abans de l’època de plujes (al maig). Ja llavors vem veure la gran necessitat. Però només al setembre va ser possible atansar-nos-hi de nou. Vem començar sensibilitzant a la comunitat. Estaven llestos per acollir-nos.

Fase 1: bancs per l’escola. Quins han estat els pasos necessaris:

  1. Demanar a la comunitat que s’organitzi i que esculli un comité (la lider és una dona, de nom Lorpu).
  2. La comunitat busca arbres, contactar un operari amb serra mecànica.
  3. Serrar les peces necessàries i portar-les (sobre el cap, a vegades 2 hores de camí) fins a l’escola.
  4. Construir una estructura, on un grup de fusters d’allà mateix produirà bancs, cadires, taules per a l’escola. Després aquest espai resta per a l’escola per a diversos usos.

Un equip de 4 fusters (John Fayah al capdavant) estan produint els bancs. Gent de pagès. Bons tècnics, que conèixen el seu ofici. El comité, gent compromesa, entregant el seu temps en bé dels infants, del seu desenvolupament, del futur. I el JRS donant suport, presenciant un petit miracle. Arreu sempre diem, això no és un projecte de JRS, sinó un projecte comunitari (vostre). El projecte és una excusa perquè recuperin la seva dignitat, que tornin a creure que val la pena fer projectes plegats, unir esforços.

Altres pobles on estem fent semblantment: Tobogissizu, Bazagizia, Karzah, Ziggida, Boi, Zelemai, Yarpuah i Kpaiyea (el més proper a 45 minuts el més llunyà a unes 4 hores de Voinjama).

(les altres fases : renovar l’escola, cases per vulnerables, agricultura escolar,… un altre dia)

(Kpademai town, Lofa/Pau/JRS)

divendres, 15 de desembre del 2006

Perquè un silenci tan perllongat


Estimats familiars, amics i companys:

Durant el més de juliol us vaig poder retrobar a molts de vosaltres per terres catalanes, però des de llavors no heu rebut notícies meves.

D'entrada us demano perdó, i espero que aquesta nova aventura m'ajudi a ser més regular en la comunicació amb vosaltres.

Sé que a tots ens fa bé estar en contacte. Però aquests últims 4 mesos han estat molt intensos, massa com per poder elaborar i explicar.

Em comprometo, en aquest espai, a compartir amb vosaltres el meu quotidià, els projectes que duc entre mans, les històries de tanta bona gent, i espero que en tot això hi trobeu el gust per a la VIDA, el goig de sentir-se al servei, la passió pel Regne de Justícia.

Provaré de publicar entre una i dues notícies setmanals.

Gràcies ja d'avançat

(Riu Lofa des de l'avioneta/ Danisj/JRS)

dijous, 30 de novembre del 2006

Mirant amb esperança vers el futur ?

La gent està cansada de tanta guerra. Volen passar pàgina, volen refer les seves vides, pensar en el futur. Una tasca difícil però apassionant. Gent coratgosa, entregada, treballadora. També gent esgotada, amb una mirada un xic desconcertant, com si ja ho haguessin vist tot en aquesta vida.

Un futur incert.

Un país pacificat a cop de talonari i ocupat per les forces de pau.

Fins quan? Aquesta pregunta ningú se la fa obertament. Aviu tothom vol creure que la pau perllongada és possible. Però tots recorden massa bé que el que va començar com si res, va acabar sent una guerra fraticida de més de 14 anys.
(Jove a Zorzor city, Lofa county/Boris/ICRC)

Enyor de casa



A voltes un troba a faltar la pròpia terra,
l'aire familiar,
els rostres coneguts,
el brugit de la Rambla de les Flors,
el silenci de la cresta de Salenques,
el miracle del foc guspirejant en la llar,
el repòs vora el Mediterrà,
el cafè al carrer Elisabets,...
(Cim de la Maladeta, hivern 93/Pau)