Avui no puc més que compartir amb vosaltres unes ratlles escrites per en Pepe H, un company jesuita, que visqué més de 30 anys a l'altiplà bolivià amb el poble Aymara. Les rellegia avui i em revoltaven-renovaven-desconcertaven interiorment. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo els últims anys de la seva vida, quan l'enfermetat pulmonar ja el tenia atrapat. Espero que les gaudiu (avui un post un xic més llarg del normal):
Un “cor misericordiós” se’m revela cada cop que assisteixo a una reunió de dones: unes vegades elles soles als seus centres de dones; d’altres, les més, amb els seus marits. Acostumen a fer pinya entre elles: si són joves i estan embarassades se senten protegides, privilegiades, aconsellades i acompanyades pels seus companys que saben què els espera. Si estan amb les seves guagües (infants) de mesos, aixecaran un cercle protector que va des de “carregar-se-les” a l’esquena mentre dormen, fins a donar-les de mamar les vegades que convingui, si és que aquesta se sent insegura.(...) En les seves guagües està la concreció de la vida amenaçada i disminuïda que configura la seva persona. El seu ésser “entranyable” adquireix mil rostres, cadascun d’ells inoblidable.
Un “cor misericordiós” que se’m revela veient les dones al costat dels fogons de casa seva tot preparant el dinar en aquests últims anys en què la sequera i les glaçades han malmès els cultius. Fa un temps, escrivia en els apunts d’exercicis quant a la segona forma d’humilitat: “I en la pràctica de cada dia, es tradueix en ser delicats amb tots. No fer cap mal a ningú, perquè estem enamorats de la Vida. Al costat dels pobres, ho anem aprenent: fent com ells, brollant la Vida d’allà on sembla que no hi ha res; recobrant la Vida allà on està més amenaçada; agrupant la Vida de les deixalles que els rics aboquen als marges de les ciutats i del camp”.
Paràgraf inspirat un dia en veure com una dona preparava una sopa amb uns ingredients que no eren res i que qualsevol de nosaltres hagués tirat a les escombraries. Recobrava la vida d’unes minúscules patates malmeses pel cuc, d’unes pastanagues eixarreïdes i d’unes fulles resseques de ceba. Recollint les deixalles del nostre consumisme, servia una sopa a la seva família i als amics que estàvem visitant-los.
Un “cor misericordiós” se’m revela veient com les autoritats comunitàries (...) dediquen tot el seu temps al servei de la seva comunitat anant amunt i avall per a aconseguir millores per a les seves escoles (...) que els membres de la comunitat facin les paus quan hi ha baralles, que els visitants se sentin ben acollits... En el servei a la comunitat, ens mostren que hi ha més alegria en donar que en rebre.
Us convido a rellegir (...) aquell text que fa: “El Senyor, el Déu compassiu i clement, pacient, misericordiós i fidel, que conserva la misericòrdia per a mil generacions, que perdona la culpa dels pares en els fills, néts i besnéts” Èxode 34, 6, fins el text de la paràbola del Pare Misericordiós de Lluc, 15."
Sentir-se estimat “misericordiosament” pel nostre Déu i per aquest poble que camina ja amb un cor misericordiós és la font d’aquesta nova sensibilitat, perquè ens permet acarar la lluita per la vida des de la tendresa i la delicadesa experimentada sobre nosaltres. Si nosaltres no ens hem sentit estimats per algú, malgrat el nostre pecat o la nostra conducta insensible, la nostra vida seguirà anodina i sense esperança de que res pugui canviar, perquè no ens hem sentit reubicats en la vida tal i com la delicadesa i la tendresa són capaces de fer-ho. En sentir-nos reconeguts en el cor per damunt de les nostres aparences, el poble ens permet treure el millor de nosaltres mateixos, vencent les pors i arrancant-nos les carotes o antifaços que ens havíem posat per a la nostra vida en societat.
Caminar amb “un cor misericordiós” és anar submergits en la realitat de cada dia. Un caminar que ens empeny a canviar els llocs des d’on “mirar” o “contemplar” el nostre món, perquè no es té la mateixa mirada si es viu al centre de la ciutat, al camp o a les viles o als suburbis. (podeu llegir + aquí)
(Mangbo Korto asseguda davant la seva humil casa, Boi, Zorzor distr/Pau/JRS)
