divendres, 4 d’octubre del 2013

LAMPEDUSA - O LA GLOBALITZACIÓ DE L'INDIFERÈNCIA



Des de Kakuma, on milers de refugiats de Somalia, Etiòpia, Eritrea, ... sobreviuen ... m'indigno davant la tragèdia en aigues mediterrànies de germans i germanes nostres.

Europa no pot tancar els ulls i les orelles al clam dels pobres. L'Europa tancada en sí mateixa, l'Europa fortalesa, la que denega l'entrada als que cercen asil, provoca que desenes milers de persones arrisquin les seves vides, paguin massa diners a màfies inhumanes i s'embarquin en viatges absurds i impossibles.
Europa és culpable

Recordo les paraules del Papa Francesc en ocasió de la seva visita a Lampedusa ara fa uns mesos: 

"¿Quién de nosotros ha llorado por la muerte de estos hermanos y hermanas, de todos aquellos que viajaban sobre las barcas, por las jóvenes madres que llevaban a sus hijos, por estos hombres que buscaban cualquier cosa para mantener a sus familias? Somos una sociedad que ha olvidado la experiencia del llanto. La ilusión por lo insignificante, por lo provisional, nos lleva hacia la indiferencia hacia los otros, nos lleva a la globalización de la indiferencia".

Prou dolor ! Prou indiferència !

dimarts, 24 de setembre del 2013

FIRST GRADUATION OF UNIVERSITY STUDENTS IN KAKUMA

The first graduation ceremony took place yesterday in Kakuma camp in northwestern Kenya where 25 refugees received their diplomas accredited by Regis University in Denver, Colorado. (Peter Balleis/JRS)

FULL ARTICLE:
http://jrs.net/news_detail?TN=NEWS-20130924054801

IN SPANISH:
http://jrs.net/news_detail?TN=NEWS-20130924054801&L=ES

It is a great pleasure and honour to be part of this amazing project

diumenge, 15 de setembre del 2013

FOLLOWING THE LIGHT

It is a truism that, from a worldwide perspective, education is a privilege reserved for the few.  This privilege is even harder to access when living in a refugee camp. Still, education is one of the few regular activities offered to the thousands of children living here in exile, far away from their homelands in Kakuma refugee camp. ...

full article published here>
http://thejesuitpost.org/site/2013/09/following-the-light-education-in-the-kakuma-refugee-camp/


Kakuma Refugee Camp June, 2013. (Christian Fuchs — Jesuit Refugee Service/USA

dimecres, 3 de juliol del 2013

ACCOMPANYING REFUGEES



Last Sunday, June 30, I celebrated with joy one year since the priestly ordination. It has been a challenging but grace-filled year. This quote has inspired me to walk with, to listen to, and to be with the refugees rather than trying to do too many things:
"Our biggest temptation, on seeing the distress of the refugees (...) is to begin projects, to give material things, to decide en masse what the refugees need. They often arrive in exile without shoes, with only one torn shirt, hungry, without a clear plan. But they did not undergo this experience in order to get a shirt or shoes. Their human experience is to be respected. They are traumatized by violence, lonely, rejected, exhausted in body certainly, but also exhausted by their loss of a place in a stable society, and sometimes feeling guilty at what they did to survive. They want to be understood, to be heard. Their frequent question is: Why is God doing this to me? They have the right to ask this question. But it cannot be asked unless someone listens. This is our primary role, to listen to the questions, to the longing and to the fundamental human need of the refugees."
Mark Raper SJ. Jesuit Refugee Service,  Everybody's Challenge: 

dijous, 20 de juny del 2013

DIA INTERNACIONAL DEL REFUGIAT - RES A CELEBRAR


El dia 20 de juny, es el dia que arreu del mon recordem les vides de les persones desplac,ades.

A Kakuma Nacions Unides organitza moltes activitats culturals (dansa, teatre,...) per celebrar aquest dia.

Pero molts refugiats, quan els preguntava em contestaven sorpresos:

- "celebrar? Jo no puc celebrar aquesta vida que portem aqui, no puc celebrar que porto anys lluny de la meva terra." 

Tan de bo pero que aquells que no vivim a l'exili prenguem mes consciencia del drama huma d'aquests germanes i germanes vivint en no-llocs com el camp de refugiats de Kakuma. Son mes de 40 milions de persones, pero sovint les seves vides son invisibles als ulls del mon.

(perdoneu la manca d'accents, pero escric des d'un teclat estrany)

diumenge, 2 de juny del 2013

CERCANT LA LLUM


Un dels reptes dels estudiants de secundària del camp de refugiats és l'absoluta manca de recursos.

Els edificis destartalats, les classes són d'alló més pobres i sota el sol de justícia esdevenen uns forns.  Els llibres de text són una raresa. Els alumnes apunten febrilment el que el professor diu en llibretes, amb l'esperança de poder desxifrar-ne el significat més endavant. Però sovint ni els professors entenen del tot el que els toca explicar.

L'escola acaba a les 4:30 de la tarda. 30 minuts - o més - caminant de tornada a "casa". Un cop allà anar al punt d'aigua (17 litres per persona/dia per beure, rentar, cuinar, bany,...). Després cuinar el sopar i bona nit i tàpa't. La nit es precipita sobre el camp i el lloc esdevé negre com la gola del llop. Estudiar a la llum de les espelmes o de la llanterna de kesorè no és possible, massa car. Les petites llanternes solars de baratilla duren dues setmanes i després ja no serveixen de res.

Alguns estudiants, entre ells en John, un dels membres més actius d'una de les capelles (que espera acabar la secundària l'any vinent), es queda de dilluns a divendres dia i nit a l'escola. Allà, si més no, hi ha un panell solar, una bateria i un llum encès tota la nit. Aquests estudiants delerosos d'aprendre, dormen al terra a les classes, es lleven a mitja nit, estudien dues hores i se'n tornen a dormir. Dia rera dia, setmana rere setmana.


Fa una generació, la gent al vespre s'aplegava al voltant del foc per sentir històries de la boca dels ancians i mantenir vius els valors comuns. Avui al nord, molta gent al vespre s'escarxofa davant una tele per anestesiar-se, o es connecta a un ordinador i viu al ciberespai. Aquí al camp de refugiats de Kakuma, els joves al vespre s''apleguen sota una llum artificial perquè volen estudiar, volen excel·lir, volen tenir opcions en el futur.

Tots d'una manera o una altra convocats per la llum, cercant la llum.

dissabte, 25 de maig del 2013

HOSPITALS




Aquests dies passats, em va tocar anar sovint a l’hospital. Tifus i malària. Assegut allà, esperant el torn, veient passar els Turkanes camí del metge amb els seus vestits tradicionals i els seus collarets, abatuts, alguns havent caminat hores per arribar aquí, ... reflexionava sobre la ràpida pèrdua dels valors i coneixements autòctons en favor d’un model de medicina occidentalitzat. 

Vas a l’hospital, pagues per ser visitat, et donen un llibret de color groc on els especialistes hi van apuntant coses. En el pelegrinar per les diferents seccions de l’hospital t’aferres al llibret com si fos un bot salvavides. El doctor et veu uns 20 segons, et fa una o dues preguntes i t’envia al laboratori. De nou pagues. Uns senyors et punxen, s’ho miren per un microscopi i escriuen al llibret. Tornes al metge, obre de nou el llibret, et mira un segon i escriu quelcom. Pagues novament i vas a la secció de farmàcia a recollir els medicaments, tots importats és clar. 

Tot plegat avui ha durat una hora, però més sovint t’hi passes vàries hores. Allà dempeus, un cop acabat el periple, a una mà les pastilles, a l’altre el llibret de color groc m’adono de que quelcom no rutlla. He estat tractat simplement com un cos, com un motor de cotxe espatllat, a qui li cal simplement collar una o dues femelles, res més.

Al vespre, tot reposant a casa, em pregunto: per què hem arribat tant lluny en la nostra idolatria occidental de l’exactitud científica? Per què el resultat d’una gota de sang posada sota un microscopi esdevé paraula baixada del cel? Per què aquesta fe absolutament cega en l’eficàcia dels medicaments comercialitzats per les grans corporacions farmacèutiques?

Una setmana després a la capital, Nairobi, de nou un episodi que aprofundeix les meves preguntes. Quan li dic al metge que per tractar la malària en el futur preferiria no prendre aquests compostos químics tan forts sinó un remei tradicional extret de la planta d’artemisia, em mira al·lucinada i em diu: “què no saps que la malària mata?”
 
Artemisia Annua - remei mil·lenari usat per tractar la malària
El meu professor d’antropologia de la Universitat de Berkeley, Charles Briggs, em va ajudar molt a adonar-me que qualsevol modernitat és sempre construïda en confrontació amb quelcom percebut com a tradicional, antic, caducat. De manera que el científic convençut que el que observa amb els seus aparells tan sofisticats és “la veritat,” de fet només ho pot fer si d’alguna menysprea i ridiculitza allò que segons ell és vell, antic, premodern, primitiu.

La voracitat de les multinacionals (veure més aquí al quadernet de CiJ de la Teresa Forcades) combinat amb un model de salut absolutament occidentalitzat obliguen als Turkanes, com a tants d’altres pobles indígenes arreu del món, a abandonar els seus remeis d’antic i a gastar-se tots els diners per comprar unes pastilles de colorins produïdes a milers de kilòmetres. 

Per sort, en alguns racons del planeta es van aixecant més i més veus reclamant que la saviesa tradicional no sigui pas vilificada o totalment ignorada, sinó que s’estableixi urgentment un diàleg entre medecina occidental i remeis tradicionals per millorar la vida dels més pobres. Per exemple: Anamed i REAP dues organitzacions amb qui acabo de fer un curs d'una setmana sobre medecina natural i plantes medicinals als tròpics. 

divendres, 3 de maig del 2013

MALGRAT TOT, CELEBRANT LA VIDA: Setmana Santa al camp de refugiats



Pujant la muntanya - Kakuma -2013-04-JRS/CBaseka

Viure en un camp de refugiats és sovint una experiència molt dura. 
Quan els refugiats proven de viure el temps d’exili amb sentit, la fe esdevé un element important. A Kakuma, les comunitats cristianes, durant la Setmana Santa, van tenir l’oportunitat 
d’afirmar la seva fe en al Vida i en l’amor malgrat viure a l’exili.

El camp de refugiats va iniciar-se l’any 1992 com una solució temporal per hostatjar els milers de nois i joves que fugien de la guerra del Sudan, els “nois perduts.” Més de vint anys després, aquest camp és la “llar” de més de 114,000 refugiats provinents d’una dotzena de nacionalitats. Somalis i Sud Sudanesos representen els dos grups principals, i també les dues religions majoritàries al camp: Islam i cristianisme. 

Recentment Nacions Unides i les ONGs han començat a adonar-se que durant massa temps l’ajuda humanitària ha oblidat, o fins i tot menystingut, la religió i les necessitats espirituals de les persones forçades a viure com a refugiats. En el món humanitari, la religió és massa sovint vista amb sospita, com un autèntic fre al desenvolupament. Un cert prejudici il·lustrat, modern ha llastrat els esforços ben intencionats de moltes organitzacions. Algunes ONGs diuen innocentment: “Nosaltres només fem pous. Nosaltres només repartim menjar. Nosaltres només construïm cases.” Per a molts no fa cap diferència que el refugiat sigui un musulmà devot, o un catòlic compromès, o un cristià copte. La religió millor reservada a l’àmbit privat. 

En aquest context, els refugiats són primàriament tractats com un número, el número de la cartilla de racionament que l’ACNUR (Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats) distribueix. Per exemple, aquí a Kakuma amb un cert despit el Programa Alimentari Mundial (l’encarregat de la distribució de menjar) fa el repartiment quinquennal d’aliments tots els dies de la setmana (inclòs el diumenge i el divendres, dos dies cabdals pels cristians i els musulmans respectivament).

Però el fet és que els refugiats no són només cossos que cal alimentar, vestir i posar sota un sostre. Viuen a l’exili sí, però no per això han de ser privats de la seva dignitat com a éssers humans. Per a ells i elles, la seva cultura, la seva cosmovisió i la seva religió són aspectes també molt importants per tal d’intentar viure amb una certa normalitat, malgrat l’enorme anormalitat d’un camp de refugiats. 

Durant aquesta Setmana Santa els membres de les cinc capelles catòliques van poder celebrar amb intensitat, devoció i joia aquest moment central de la fe cristiana. Fou una setmana plena d’activitats. Els refugiats tot i viure en una regió semidesèrtica molt inhòspita, carregant les ferides del passat violent del que fugen i sense saber quan podran tornar al seu país, s’entesten a mantenir viva la flama de l’esperança i de la confiança en Déu. Al camp, la Vida s’obre pas enmig de la mort i la joia apaivaga el dolor del desesper. Les paraules del profeta Habacuc (amb les quals us felicitava la pasqua), descriuen perfectament aquesta paradoxa:

Cert que la figuera no fa fruit,
ni tindrem la collita dels ceps;
i els camps no donen res per a menjar;
no queda cap ovella als corrals
ni cap bou a les estables.

Però jo celebraré el Senyor,
feliç de veure que Déu em salva.
El Senyor sobirà m’ha fet valent,
i amb peus lleugers com els dels cérvols,
m’encamina cap als cims invencibles
(Habacuc 3, 17-19)

Un dels moments especials d’aquesta Setmana Santa fou una trobada per a joves el Dilluns de Pasqua. Ens vam aplegar amb més de 300 joves de diferents nacionalitats al matí, d’hora. Vam caminar una hora per pujar a un turonet des d’on es contempla tot el camp de refugiats. Un cop allà a dalt, sota un sol de justícia, vam celebrar senzillament l’eucaristia tot recordant la vida de Jesús. Tres corals animaven la celebració. Havent compartit el pa i el vi, vam llavors compartir un suc i unes galetes i cap a casa. Una sortida de mig dia, senzilla però amb un fort impacte.
 
Eucaristia dalt del cim - Kakuma- JRS/CBaseka
Alguns dels participants agraïen l'oportunitat de poder participar en una activitat extra-ordinària amb molts d’altres joves. També valoraven el fet d’aplegar el jovent de les diferents capelles. El més significatiu fou la possibilitat de créixer en el reconeixement de la unió, més enllà de les divisions de llengua o nació. El missatge de Jesús, missatge d’amor incondicional i universal un cop més trenca tota barrera i divisió.

Ocasions com aquestes permeten als refugiats celebrar la vida i afirmar que les seves vides sens dubte estan profundament marcades per la pobresa i la necessitat material però que es neguen a ser simplement un número. Els refugiats segueixen sent plenament homes i dones, amb el desig de viure en comunitat, de celebrar joiosament, i de dir SÍ a la vida.

La Pasqua ha arribat un cop més al camp de refugiats de Kakuma.

divendres, 5 d’abril del 2013

AMOR EXCESSIU




A propòsit del 45è aniversari (4 d’abril) de la mort del gran Martin Luter King.

“Sóc conscient de la íntima interrelació de comunitats i estats. La injustícia en un lloc determinat compromet la justícia arreu. Estem atrapats en una inevitable xarxa de mutualitat, relligats en una única túnica del destí. Qualsevol cosa que afecta a un directament, afecta a tots indirectament.” (M.L. King, Carta des de la presó de Birmingham).

Aquesta cita del gran campió dels drets dels afroamericans esclavitzats durant segles als EUA ressona fortament amb el concepte de “ubuntu” segons l’explica Desmond Tutu (que ja comentava en una altra ocasió aquí). King articulà la seva desobediència civil no-violenta partint de la convicció que tots estem radicalment entrelligats. Però el més trasbalsador és veure com el pastor protestant M.L. King s’adonà clarament del que implica aquesta íntima unió de tota la humanitat.

Si estem tots i totes realment interconnectats hem d’afirmar que ens cal  aprendre a estimar aquells que ens molesten, aquells que ens han fet mal, fins i tot aquells que percebem com els nostres enemics. 

L'única possible sortida al cercle de violència i odi, segons King, és un “amor universal, excessiu i per tant perillós.” (M.L. King, Strength to Love, 30-38). Per reblà el clau, s’adreça als seus perseguidors amb aquestes paraules: “Igualarem la vostra capacitat d’infligir dolor amb la nostra capacitat de suportar dolor. Ara bé, un dia guanyarem la llibertat, però no només per a nosaltres. Arribarem a tocar els vostres cors i les vostres consciències de manera que us guanyarem (rescatarem) també en el procés, i la nostra victòria serà una doble victòria.” (M. L. King, Strength to Love, 56)

M. L. King fou un fervent lector i admirador de Mahatma Gandhi, qui en una ocasió digué: “Quan et trobis davant d’un enemic, conquista’l amb l’amor”. Van matar M. L. King. Van matar Gandhi. També mataren Jesús de Nazaret, qui ja fa temps digué: “estima els teus enemics” i “perdona 70 vegades 7.”

Però eps, des d'aquest racó de món, des d'aquest marge del camí on molts han patit una violència terrible, un s'adona que aquest amor excessiu no pot ser mai un imperatiu moral, sempre restarà com una invitació suau. A aquells que han estat víctimes innocents d'un mal radical, un no pot mai dir-los-hi a la lleugera: "estima els teus enemics." Cal respectar el misteri insondable del dolor. Cal comprendre els processos personals, i adonar-se que hi ha moltes ferides del cor que sagnen durant anys. La víctima sempre podrà dir: el meu cor encara no és capaç d'estimar universalment.