AMOR EXCESSIU

A propòsit del 45è aniversari (4 d’abril) de la mort del gran Martin Luter King.

“Sóc conscient de la íntima interrelació de comunitats i estats. La injustícia en un lloc determinat compromet la justícia arreu. Estem atrapats en una inevitable xarxa de mutualitat, relligats en una única túnica del destí. Qualsevol cosa que afecta a un directament, afecta a tots indirectament.” (M.L. King, Carta des de la presó de Birmingham).

Aquesta cita del gran campió dels drets dels afroamericans esclavitzats durant segles als EUA ressona fortament amb el concepte de “ubuntu” segons l’explica Desmond Tutu (que ja comentava en una altra ocasió aquí). King articulà la seva desobediència civil no-violenta partint de la convicció que tots estem radicalment entrelligats. Però el més trasbalsador és veure com el pastor protestant M.L. King s’adonà clarament del que implica aquesta íntima unió de tota la humanitat.

Si estem tots i totes realment interconnectats hem d’afirmar que ens cal  aprendre a estimar aquells que ens molesten, aquells que ens han fet mal, fins i tot aquells que percebem com els nostres enemics. 

L'única possible sortida al cercle de violència i odi, segons King, és un “amor universal, excessiu i per tant perillós.” (M.L. King, Strength to Love, 30-38). Per reblà el clau, s’adreça als seus perseguidors amb aquestes paraules: “Igualarem la vostra capacitat d’infligir dolor amb la nostra capacitat de suportar dolor. Ara bé, un dia guanyarem la llibertat, però no només per a nosaltres. Arribarem a tocar els vostres cors i les vostres consciències de manera que us guanyarem (rescatarem) també en el procés, i la nostra victòria serà una doble victòria.” (M. L. King, Strength to Love, 56)

M. L. King fou un fervent lector i admirador de Mahatma Gandhi, qui en una ocasió digué: “Quan et trobis davant d’un enemic, conquista’l amb l’amor”. Van matar M. L. King. Van matar Gandhi. També mataren Jesús de Nazaret, qui ja fa temps digué: “estima els teus enemics” i “perdona 70 vegades 7.”

Però eps, des d'aquest racó de món, des d'aquest marge del camí on molts han patit una violència terrible, un s'adona que aquest amor excessiu no pot ser mai un imperatiu moral, sempre restarà com una invitació suau. A aquells que han estat víctimes innocents d'un mal radical, un no pot mai dir-los-hi a la lleugera: "estima els teus enemics." Cal respectar el misteri insondable del dolor. Cal comprendre els processos personals, i adonar-se que hi ha moltes ferides del cor que sagnen durant anys. La víctima sempre podrà dir: el meu cor encara no és capaç d'estimar universalment.

QUARESMA: EL PAPA I UNS TESTIMONIS INCÒMODES

Florensky - Hillesum - Day

Dilluns passat, la narració de la creació (Gènesi capítol 1) era la primera lectura suggerida per la litúrgia. En aquest mite fundacional, Déu crea fent espai, obrint els cels, les aigües, ... tot els seus moviments són espacials, fer lloc, obrint, separant les aigües de dalt de les de baix per permetre la vida,... Coincidència, aquell mateix dia, Benet XVI, amb un gest audaç renunciava, és a dir, feia lloc, deixava pas a algú més jove, amb més energia i fortalesa per a ser el bisbe de Roma.

Dos dies després, Dimecres de cendra, el mateix Benet XVI mostrava perquè i per a qui cal fer espai. Sorprenentment, durant la seva audiència (text complert aquí) tot comentant l’evangeli del Diumenge (les temptacions de Jesús), el Papa va oferir com a testimonis 3 personatges marginals, excèntrics, desconeguts per molts. No va citar la Mare Teresa de Calcuta, Joan Pau II, o Escrivà de Balaguer (recentment elevats als altars), el que hagués estat més que previsible. Tampoc va citar, per exemple, el bisbe Romero, Joan XXIII, o Marcel Légaut, testimonis una mica més incòmodes per a l’status quo. 

Benet XVI va anar MOLT més enllà, va trencar motlles i barreres al citar Pavel Florensky, Etty Hillesum i Dorothy Day. Però qui són aquests personatges exemplars que, en aquests temps d’incerteses, el Papa vol que seguim?

Pavel Florensky, un científic agnòstic rus que es convertí a l’església Ortodoxa. Es casà i poc després va ser ordenat capellà. Treballà per l'aparell de l'estat Rus, fins que el mateix règim soviètic l'acusà d'agitador. Fou condemnat a anys de treballs forçosos i finalment executat.

Etty Hillesum, una jove holandesa, jueva anihilada pel règim Nazi a Auschwitz. El seu diari personal és esfereïdor, per la fondària, la sensibilitat, la fe i la passió d’aquesta noia envoltada de dolor i mort.

Dorothy Day, una dona amb una joventut tumultuosa, molt implicada als moviments anarquistes i les lluites socials de la primera meitat del s. XX als EUA. Lentament, va anar copsant la força de l’evangeli tot integrant la passió per construir el Regne de justícia a la fe profunda en l’acció de Déu en la història. Per a ella compartir vida en comunitat amb els més desfavorits va esdevenir essencial. 

Un científic cristià ortodox, una jueva assassinada pel Nazisme, i una lluitadora social incansable (que per cert, durant la seva joventut va avortar). Un home (monjo), i dues dones (laiques). Cap d’ells part de l’Església oficial. Cap d’elles membre de la jerarquia. Cap d’ells ben acceptat al seu moment. Amb accions i excessos moralment reprovables segons tots els manuals i catecismes. 

Benet XVI ha estat molt agosarat al proposar-nos aquests tres testimonis de fe. El Papa ens els presenta com a testimonis de conversió radical, de persones transfigurades. En les seves vides “la gràcia de Déu actua i fa meravelles”. Les tres, són persones en camí, en recerca, a les palpentes, profundament implicats i en diàleg amb el seu entorn.

Al renunciar al seu càrrec de pontífex (literalment el que construeix ponts, lligams, relacions), el Papa vol fer espai a aquests testimonis, imaginant així una comunitat de seguidors de Jesús on ningú hi és exclòs, on tot home i dona de bona voluntat hi és benvingut. Per cert, ben bé a l’altra extrem dels insistents esforços de molts eclesiàstics que intenten tancar l’aixeta, fer de l’Església un club reduït, ranci, esquifit, d’uns pocs que es consideren “bons Catòlics practicants”. 

Proposant Pavel Florensky, Benet XVI recupera la tradició més oberta del moviment ecumènic que el Concili Vaticà Segon impulsà. Escollint Etty Hillesum, Benet XVI vol que abracem la humanitat sencera, especialment aquell que pateix, i que esdevinguem “un bàlsam per a totes ferides”. Reconeixent Dorothy Day, Benet XVI ens recorda que viure en comunitat i estar al servei dels pobres i oprimits és més evangèlic que l’estricta observança de les lleis morals.

La decisió de Benet XVI de renunciar va ser una notícia inesperada. Les pistes que ell mateix ens dóna per interpretar-la encara són més insospitades i obren nous horitzons.

P.S.: Des d’aquest continent oblidat des d’on escric, desitjo que el proper Papa encara vagi més lluny i no només proposi testimonis vinguts del nord, sinó també persones com Vandana Shiva, Aung San Suu Kyi, Wangari Maathai i tants d’altres que ens inspiren i ens encoratgen.

Shiva - Suu Kyi - Maathai

SETMANA DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS

Còpia de la icona copta - Abba Menas - s VI - Egipte

«Amb quina ofrena», es diuen,

«em presentaré al Senyor,

com adoraré el Déu excels?

El Senyor respon:

«Ja t'han ensenyat, home, què és bo,

què espera de tu el Senyor:

practica la justícia, estima la bondat,

comporta't humilment

amb el teu Déu.»

(Miquees 6, 6-7) 

Al camp de refugiats de Kakuma hi ha un estol quasi infinit de petits grups, Esglésies, confessions Cristianes. Vivint en aquest context on els seguidors de Jesús vivim massa dividits, més que mai ens cal pregar plegats per reconèixer tot allò que ens uneix, i no pas centrar-se en aquelles petites coses que ens separen. De fet, les diferents ONGs que treballem aquí representem una diversitat molt notable (Luterans, Episcopalians, Consell d'Esglésies Cristianes de Kenya, Catòlics...)

La setmana de pregària per la unitat dels cristians (18 a 25 de gener) fa més de 100 anys que se celebra. El material preparat aquest any per la Comissió ecumènica és de molta qualitat i fondària. Aquí el podeu trobar en diferents llengües.

ADVENT - TEMPS PRENYAT

Refugiat Sudanès a Juba - TONY KARUMBA/AFP/Getty Images -source

"Sóc a la porta i truco" (Apocalipsi 3, 20)

Jesús el Messies no només va néixer en una establia ara fa més de 2.000 anys a Betlem.

El Fill vol i desitja néixer en cadascú de nosaltres. Déu vol esdevenir novament humà, vol estimar tothom, vol fer-se un de nosaltres, ara i aquí. És el nostre cor una establia, un pessebre, prou acollidor per aquest Infant que arriba nu i pobre?

No només el gran místic medieval Meister Eckhart parla d’aquest engendrar el Fill incessantment. També els refugiats de Kakuma copsen aquesta profunda veritat de la fe cristiana. Déu, no és quelcom llunyà, aliè a nosaltres, ben al contrari, és una presència, un misteri en permanent naixença en el més íntim del cor de cadascú, i del cor del real. Advent doncs, és temps d’estar prenyats, expectants, a la espera de quelcom nou que ja brota en les nostres vides.

O potser el nostre pessebre interior és ple de preocupacions, angoixes, llistes d'encàrrecs,... que ens encadenen en la pressa, l’estrès, i la grisor del nostre empetitit dia a dia?

 
Disposem-nos doncs durant aquest temps de preparació de Nadal a reconèixer, com Maria de Nazaret, aquells moments prenyats d’eternitat, aquelles anunciacions en la nostra vida quotidiana que ens ofereixen un tast de la Realitat tal com realment és, lluminosa i plena.

Gràcies Vaticà Segon

Don Doll SJ, JRS

Sí. Fa cinquanta anys hauria estat impensable ser testimoni del que vaig viure l'altre dia. l’Església avui és més a prop dels pobres i dels exclosos gràcies al Concili Vaticà Segon.

Són les 4 de la tarda, al camp de refugiats de Kakuma (Kenya). Ens apleguem a la zona exterior de la casa (barraca pròpiament) d’una de les famílies membres de la comunitat Cristiana. Som un grup de nou dones, dos homes, tres joves i una dotzena de quitxalla. De Rwanda, Burundi, Uganda i Catalunya. Alguna gallina, les formigues, i les rates ens fan companyia. A aquesta hora, el sol comença a oferir-nos una mica de treva. Al matí ja ens hem aplegat durant l’eucaristia per celebrar el diumenge, però ara el compartir esdevé més intens. És la trobada regular d’una de les tantes Petites Comunitats Cristianes (en altres contrades en diuen Comunitats Eclesials de Base) que donen vida a la fe del poble senzill.

Tota la trobada de pregària és en kinyarwanda i swahili (de tant en tant tradueixen en anglès per mi). Comencem amb el rosari i després una de les dones llegeix les lectures del dia (Isaïes, Hebreus i Marc). Tot seguit durant una hora i mitja compartim els ressons de les lectures, i com el missatge afecta les nostres vides. Ens captiva sobretot el fragment de Marc (11, 35-45) on Jesús demana als seus amics que no facin com els líders i dèspotes d’aquest món.  Avui la lectura ens recorda que ser seguidor de Jesús vol dir fer-se servidor de tots. Una de les dones explica com aquí al camp els líders de zona, de sector,... (refugiats mateixos) abusen del seu poder, i s’obliden de la gent, fent que els més vulnerables (vídues i orfes) quedin totalment oblidats. Una altra de les dones comparteix com de difícil és el repte que l’evangeli d’avui ens posa al davant: ser humil en tota ocasió i compartir allò que tenim (ni que sigui poc). Mentre aquesta segona persona parla, una de les criatures plàcidament s’amorra al pit de la seva mare, asseguda un xic més enllà, en un banquet de fusta guerxo, arrodonit per l’ús quotidià.

((P.D. per a teòlegs:

Sí, la revolució del Vaticà Segon ha fet l’Església Catòlica més humana (i per tant més divina). Sense aquest aconteixement del qual ara en celebrem el cinquantè aniversari....

• ...avui la Bíblia encara seria llegida i proclamada només en llatí.
• ...avui la Bíblia encara seria un llibre per a elits i especialistes (en mans d’uns pocs teòlegs).
• ...avui els laics ( i les laiques sobretot!) no se sentirien amb la llibertat i la legitimitat per llegir la Bíblia i deixar-se interpretar i  interpel·lar per ella.
• ...avui el poble de Déu no gosaria explicitar les implicacions polítiques del missatge evangèlic.
• ...avui el poble creient encara seria catequitzat en la fe amb un Déu llunyà i aliè i no un Déu profundament implicat amb el seus goigs i tristeses de cada dia.
• ...avui jo no hauria pogut seure en el cercle com un de tants, doncs com a capellà  m’hagueren fet seure en el lloc d’honor.

I tant que queda molt camí per fer. Moltes intuïcions del Concili Vaticà Segon encara estan per encetar i de fet, el retrocés en alguns aspectes centrals és evident. Tots aquells que ens estimem amb passió el missatge de Jesús vivim aquest “hivern eclesial” amb dolor i perplexitat. Però no per això hem d’oblidar i agrair tot allò que hem rebut gràcies a la dinàmica profundament transformadora encetada ara fa mig segle amb el Concili. La trobada d’aquesta tarda aquí a Kakuma, senzilla i radicalment evangèlica, n’és un petit testimoni.))