dijous, 25 d’octubre de 2012

Gràcies Vaticà Segon



Don Doll SJ, JRS

Sí. Fa cinquanta anys hauria estat impensable ser testimoni del que vaig viure l'altre dia. l’Església avui és més a prop dels pobres i dels exclosos gràcies al Concili Vaticà Segon.

Són les 4 de la tarda, al camp de refugiats de Kakuma (Kenya). Ens apleguem a la zona exterior de la casa (barraca pròpiament) d’una de les famílies membres de la comunitat Cristiana. Som un grup de nou dones, dos homes, tres joves i una dotzena de quitxalla. De Rwanda, Burundi, Uganda i Catalunya. Alguna gallina, les formigues, i les rates ens fan companyia. A aquesta hora, el sol comença a oferir-nos una mica de treva. Al matí ja ens hem aplegat durant l’eucaristia per celebrar el diumenge, però ara el compartir esdevé més intens. És la trobada regular d’una de les tantes Petites Comunitats Cristianes (en altres contrades en diuen Comunitats Eclesials de Base) que donen vida a la fe del poble senzill.

Tota la trobada de pregària és en kinyarwanda i swahili (de tant en tant tradueixen en anglès per mi). Comencem amb el rosari i després una de les dones llegeix les lectures del dia (Isaïes, Hebreus i Marc). Tot seguit durant una hora i mitja compartim els ressons de les lectures, i com el missatge afecta les nostres vides. Ens captiva sobretot el fragment de Marc (11, 35-45) on Jesús demana als seus amics que no facin com els líders i dèspotes d’aquest món.  Avui la lectura ens recorda que ser seguidor de Jesús vol dir fer-se servidor de tots. Una de les dones explica com aquí al camp els líders de zona, de sector,... (refugiats mateixos) abusen del seu poder, i s’obliden de la gent, fent que els més vulnerables (vídues i orfes) quedin totalment oblidats. Una altra de les dones comparteix com de difícil és el repte que l’evangeli d’avui ens posa al davant: ser humil en tota ocasió i compartir allò que tenim (ni que sigui poc). Mentre aquesta segona persona parla, una de les criatures plàcidament s’amorra al pit de la seva mare, asseguda un xic més enllà, en un banquet de fusta guerxo, arrodonit per l’ús quotidià.

((P.D. per a teòlegs:
Sí, la revolució del Vaticà Segon ha fet l’Església Catòlica més humana (i per tant més divina). Sense aquest aconteixement del qual ara en celebrem el cinquantè aniversari....
  • ...avui la Bíblia encara seria llegida i proclamada només en llatí.
  • ...avui la Bíblia encara seria un llibre per a elits i especialistes (en mans d’uns pocs teòlegs).
  • ...avui els laics ( i les laiques sobretot!) no se sentirien amb la llibertat i la legitimitat per llegir la Bíblia i deixar-se interpretar i  interpel·lar per ella.
  • ...avui el poble de Déu no gosaria explicitar les implicacions polítiques del missatge evangèlic.
  • ...avui el poble creient encara seria catequitzat en la fe amb un Déu llunyà i aliè i no un Déu profundament implicat amb el seus goigs i tristeses de cada dia.
  • ...avui jo no hauria pogut seure en el cercle com un de tants, doncs com a capellà  m’hagueren fet seure en el lloc d’honor.

I tant que queda molt camí per fer. Moltes intuïcions del Concili Vaticà Segon encara estan per encetar i de fet, el retrocés en alguns aspectes centrals és evident. Tots aquells que ens estimem amb passió el missatge de Jesús vivim aquest “hivern eclesial” amb dolor i perplexitat. Però no per això hem d’oblidar i agrair tot allò que hem rebut gràcies a la dinàmica profundament transformadora encetada ara fa mig segle amb el Concili. La trobada d’aquesta tarda aquí a Kakuma, senzilla i radicalment evangèlica, n’és un petit testimoni.))