En aquest racó de món l’aigua és un bé preuat
i no massa comú. Tot i que moltes famílies desitjarien plantar blat de moro,
fesols, mongetes,... de fet, la manca d’aigua els hi ho impedeix. A una de les capelles
fa uns mesos que hi ha un hort comunitari. Per sort, el punt d’aigua proper
raja prou.
Una de les feligreses més assídues, la Mònica,
arriba cada captard per regar el seu hortet. És una dona d’uns cinquanta anys, ara
viu sola, doncs té el marit i els fills al Sud Sudan. Ella sola s’ha de fer càrrec de tot.
A Kakuma ser una unitat familiar size 1 (d’una persona) és molt dur. La
ració alimentària és minúscula, un ha de trobar llenya per fer foc, cuinar,
anar a buscar aigua, cuidar la casa,...
A la
seva edat, la Mònica, no en té prou amb aquests reptes que ha decidit anar a l’escola
secundària. Una donassa com ella, seu a classe amb canalla i adolescents. Cada
tarda, quan surt de l’escola, amb el seu uniforme tot ben rebregat, arriba a
l’hortet i amb una regadora vella s’afanya a regar el seu tros abans no es faci
fosc.
El diumenge passat va descobrir que una bona
part de les carbasses que esperava collir aquesta setmana han volat. Avui, per
acabar-ho d’adobar, s’ha trobat que les bledes també han estat arrencades abans
d’hora per algun pispa.
Són les 5 de la tarda i arribo a la capella on
hi ha l’hortet. La Mònica em rep amb un somriure, mentre la suor li regalima
pel front. Avui, l’uniforme, de quadrets verds i blancs, està més suat que de
costum, la calor ha apretat força. Li pregunto com va la collita i m’explica
els últims esdeveniments, un xic resignada. Però llavors m’etziba: “No
pateixis, doncs l’energia no me l’han presa pas,” mentre fa un gest de forçuda
“les forces les tinc intactes i és el Bon Déu qui me les dóna. A més, potser
qui es va endur les verdures les necessitava més que no pas jo.”
Mitja hora més tard, amb la resta del grup que
ens reunim setmanalment allà mateix, obrim la Bíblia per compartir les lectures
del diumenge entrant i, quina coincidència, ens trobem amb la generositat de la
vídua de Sarepta (primer llibre dels Reis 17, 10-16) i amb la mirada atenta de
Jesús reconeixent l’ofrena total de la pobre vídua (Marc 12, 38-44). Algú
comparteix: “ens cal aprendre de la generositat del Bon Déu que multiplica la
farina i l’oli, que ens ofereix la terra, els rajos de sol, la pluja, les
llavors, les forces per aixecar l’aixada,...”
Plantar i ser capaç d’oferir la collita, fins
i tot estar disposats a que un altre se n’apropiï. Això si que és entrega
radical. Això sí que és confiança absoluta.
