Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Africa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Africa. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de novembre del 2012

EL LLADRE DE VERDURES I L'HORTOLANA




En aquest racó de món l’aigua és un bé preuat i no massa comú. Tot i que moltes famílies desitjarien plantar blat de moro, fesols, mongetes,... de fet, la manca d’aigua els hi ho impedeix. A una de les capelles fa uns mesos que hi ha un hort comunitari. Per sort, el punt d’aigua proper raja prou.

Una de les feligreses més assídues, la Mònica, arriba cada captard per regar el seu hortet. És una dona d’uns cinquanta anys, ara viu sola, doncs té el marit i els fills al Sud Sudan. Ella sola s’ha de fer càrrec de tot. A Kakuma ser una unitat familiar size 1 (d’una persona) és molt dur. La ració alimentària és minúscula, un ha de trobar llenya per fer foc, cuinar, anar a buscar aigua, cuidar la casa,...

A la seva edat, la Mònica, no en té prou amb aquests reptes que ha decidit anar a l’escola secundària. Una donassa com ella, seu a classe amb canalla i adolescents. Cada tarda, quan surt de l’escola, amb el seu uniforme tot ben rebregat, arriba a l’hortet i amb una regadora vella s’afanya a regar el seu tros abans no es faci fosc.

El diumenge passat va descobrir que una bona part de les carbasses que esperava collir aquesta setmana han volat. Avui, per acabar-ho d’adobar, s’ha trobat que les bledes també han estat arrencades abans d’hora per algun pispa.

Són les 5 de la tarda i arribo a la capella on hi ha l’hortet. La Mònica em rep amb un somriure, mentre la suor li regalima pel front. Avui, l’uniforme, de quadrets verds i blancs, està més suat que de costum, la calor ha apretat força. Li pregunto com va la collita i m’explica els últims esdeveniments, un xic resignada. Però llavors m’etziba: “No pateixis, doncs l’energia no me l’han presa pas,” mentre fa un gest de forçuda “les forces les tinc intactes i és el Bon Déu qui me les dóna. A més, potser qui es va endur les verdures les necessitava més que no pas jo.”

Mitja hora més tard, amb la resta del grup que ens reunim setmanalment allà mateix, obrim la Bíblia per compartir les lectures del diumenge entrant i, quina coincidència, ens trobem amb la generositat de la vídua de Sarepta (primer llibre dels Reis 17, 10-16) i amb la mirada atenta de Jesús reconeixent l’ofrena total de la pobre vídua (Marc 12, 38-44). Algú comparteix: “ens cal aprendre de la generositat del Bon Déu que multiplica la farina i l’oli, que ens ofereix la terra, els rajos de sol, la pluja, les llavors, les forces per aixecar l’aixada,...”

Plantar i ser capaç d’oferir la collita, fins i tot estar disposats a que un altre se n’apropiï. Això si que és entrega radical. Això sí que és confiança absoluta.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Gràcies Vaticà Segon



Don Doll SJ, JRS

Sí. Fa cinquanta anys hauria estat impensable ser testimoni del que vaig viure l'altre dia. l’Església avui és més a prop dels pobres i dels exclosos gràcies al Concili Vaticà Segon.

Són les 4 de la tarda, al camp de refugiats de Kakuma (Kenya). Ens apleguem a la zona exterior de la casa (barraca pròpiament) d’una de les famílies membres de la comunitat Cristiana. Som un grup de nou dones, dos homes, tres joves i una dotzena de quitxalla. De Rwanda, Burundi, Uganda i Catalunya. Alguna gallina, les formigues, i les rates ens fan companyia. A aquesta hora, el sol comença a oferir-nos una mica de treva. Al matí ja ens hem aplegat durant l’eucaristia per celebrar el diumenge, però ara el compartir esdevé més intens. És la trobada regular d’una de les tantes Petites Comunitats Cristianes (en altres contrades en diuen Comunitats Eclesials de Base) que donen vida a la fe del poble senzill.

Tota la trobada de pregària és en kinyarwanda i swahili (de tant en tant tradueixen en anglès per mi). Comencem amb el rosari i després una de les dones llegeix les lectures del dia (Isaïes, Hebreus i Marc). Tot seguit durant una hora i mitja compartim els ressons de les lectures, i com el missatge afecta les nostres vides. Ens captiva sobretot el fragment de Marc (11, 35-45) on Jesús demana als seus amics que no facin com els líders i dèspotes d’aquest món.  Avui la lectura ens recorda que ser seguidor de Jesús vol dir fer-se servidor de tots. Una de les dones explica com aquí al camp els líders de zona, de sector,... (refugiats mateixos) abusen del seu poder, i s’obliden de la gent, fent que els més vulnerables (vídues i orfes) quedin totalment oblidats. Una altra de les dones comparteix com de difícil és el repte que l’evangeli d’avui ens posa al davant: ser humil en tota ocasió i compartir allò que tenim (ni que sigui poc). Mentre aquesta segona persona parla, una de les criatures plàcidament s’amorra al pit de la seva mare, asseguda un xic més enllà, en un banquet de fusta guerxo, arrodonit per l’ús quotidià.

((P.D. per a teòlegs:
Sí, la revolució del Vaticà Segon ha fet l’Església Catòlica més humana (i per tant més divina). Sense aquest aconteixement del qual ara en celebrem el cinquantè aniversari....
  • ...avui la Bíblia encara seria llegida i proclamada només en llatí.
  • ...avui la Bíblia encara seria un llibre per a elits i especialistes (en mans d’uns pocs teòlegs).
  • ...avui els laics ( i les laiques sobretot!) no se sentirien amb la llibertat i la legitimitat per llegir la Bíblia i deixar-se interpretar i  interpel·lar per ella.
  • ...avui el poble de Déu no gosaria explicitar les implicacions polítiques del missatge evangèlic.
  • ...avui el poble creient encara seria catequitzat en la fe amb un Déu llunyà i aliè i no un Déu profundament implicat amb el seus goigs i tristeses de cada dia.
  • ...avui jo no hauria pogut seure en el cercle com un de tants, doncs com a capellà  m’hagueren fet seure en el lloc d’honor.

I tant que queda molt camí per fer. Moltes intuïcions del Concili Vaticà Segon encara estan per encetar i de fet, el retrocés en alguns aspectes centrals és evident. Tots aquells que ens estimem amb passió el missatge de Jesús vivim aquest “hivern eclesial” amb dolor i perplexitat. Però no per això hem d’oblidar i agrair tot allò que hem rebut gràcies a la dinàmica profundament transformadora encetada ara fa mig segle amb el Concili. La trobada d’aquesta tarda aquí a Kakuma, senzilla i radicalment evangèlica, n’és un petit testimoni.))

dilluns, 4 de juny del 2007

dimarts, 13 de març del 2007

Farming

As I was telling you, Lofa farming season is not for fun.
JRS, hearts on fire (Domino, Jay and Gongolo I don't forget you)
(Bazagizia, Lofa/Pau/JRS)

dimecres, 28 de febrer del 2007

Tobogissizu Teules

Aquí teniu unes fotos d'aquests tres primers dies de la setmana. Hem començat a instal·lar per fi les teules a l'escola de Tobogissizu. Unes teules produïdes amb ciment i sorra. I produïdes localment, per la gent de la comunitat. Un projecte engrescador, que poc a poc va acomplint-se. Una aposta constructiva que evita en la mesura del possible els materials importats i que transfereix els processos de producció a les comunitats locals. Fent-los partíceps del seu propi desenvolupament. Oferint-los uns coneixements tècnics que en el futur els poden ser útils. Al seu torn, les teules i els blocs de terra comprida són una aposta adequada en termes mediambientals. Que més voleu! Aquí a l'Àfrica aquests tipus de construccions s'estan poc a poc imposant com el símbol del desenvolupament sostenible. Sudan, Ghana, Sierra Leona, Nigeria, Burundi, Zimbabwe per anomenar només un grapat de països on s'està fent aquest tipus d'edifici.
(Tobogissizu school, Lofa/Pau/JRS)

dimarts, 27 de febrer del 2007

Un bon amic ha marxat

Cap de setmana a Monrovia per acomiadar-me d'un bon amic.

En Yacobus Too, conegut com brother Jay. Avui ha marxat. Després de 2 anys i mig de servei al poble liberià amb el JRS. Ell és d'origen Indonesi, estudis a Austràlia i una experiència amb el JRS prèvia a Tailàndia. Va arribar a Libèria quan el país encara estava calent, setembre 2004. I ha viscut la transició dels camps de desplaçats fins al retorn. Un bon home, un bon religiós (SVD) i un millor company. Vem viure plegats 4 mesos, durant el meu primer any a Monrovia.

Una salud fràgil, però una gran fortalesa interior. Ell tenia el convenciment que aquest era el seu lloc. El primer any ho va passar malament. Malaries contínues i una vida comunitària (eren 3) no gaire saludable. El segon any i mig ha gaudit. En moments "foscos" va continuar apostant, i el balanç ha estat molt positiu. Ahir en parlàvem, i ell està molt agraït de l'experiència. Em deia: "per fi he descobert aquella flama interior que mobilitza la meva vida en servei dels altres".

(Br. Jay in Salala/Josep Sugrañes sj/JRS)

dijous, 22 de febrer del 2007

Mirada vers l'horitzó

Viatjar per aquestes contrades és sempre una autèntic privilegi. La mirada reposa en el verd incansable. Una frondositat i una exhuberància absolutament desmesudares. I és aquesta desmesura la que guareix l'esperit ferit, la que calma l'inquietud interior, la que cus l'interior esquinçat.

La mirada re-posada en l'horitzó. Un horitzó sempre proper (massa arbres, massa us ho dic).

Un camí transitat per ben pocs abans que un mateix.

Un calfred al sentir-se obrint camí, ampliant horitzons.

I tanmateix, la pregunta romàn: serà valuós el que aportem? No seguim en definitiva imposant un model, una cultura, un progrès que acabarà engolint-ho tot?
(Lofa/Danisj/JRS)

diumenge, 21 de gener del 2007

Una mica + d'info


Però on estàs exactament?
A Libèria, la costa occidental de l’Àfrica. Concretament a Lofa, la regió més al nord, fent frontera amb Sierra Leona i Guinea Conakri. Una zona absolutament devastada durant l'últim període
(2000-2003) de la guerra. Diuen que el 97% de la població va fugir.


Encara hi ha guerra?
No. L’estiu del 2003 es va signar un acord de pau. El president (Charles Taylor) va accedir a marxar exiliat a Nigeria, Nacions unides va enviar un contingent d’uns 15.000 soldats i es va constituir un govern de transició. A la tardor del 2005, va sortir escollida la primera presidenta dona de tota l’Àfrica (Ellen Johnson Sirleaf). Avui Libèria és un país en pau, però recuperant-se de 14 anys de guerra brutal.


Què se t’hi ha perdut allí (aquí)?
Des de fa anys que la crida del sud em neguitejava, em tenia seduit internament. Ja com a jesuïta (des del setembre de l’any 2000, pels que fa temps que m’heu perdut la pista) em captivava molt els testimonis de companys treballant en països de l’anomenat 3r món. Finalment, al juliol de 2005 em van enviar per dos anys a treballar com a voluntari amb el JRS (Jesuit Refugee Service) a Libèria.


Què fa el JRS?
Acompanyar el poble liberià que encara està a l’exili (Guinea) i fer costat en el procés de retorn, de tornar a casa. Libèria és un país desmatellat que necessita refer les infraestructures, el teixit econòmic i social, la vida política, les institucions públiques, la vida quotidiana, en fi TOT.
Com diu Martí i Pol: Tot està per fer … i tot és possible.

I tu en concret, què coi fas?
Els primers 9 mesos vaig estar a Monrovia, encarregat de la logística nacional. Des del març 2006, a Lofa, portant els projectes de reconstrucció (la carrera d’arquitectura m’està fent bon servei). Ara per ara tenim en marxa: 4 edificis per escoles + mobiliari per 9 escoles i un centenar de cases per a vulnerables (gent gran, cecs, vídues, amputats,...). Un treball apassionant en un context molt agraït. Gent molt engrescada per recomençar, passar pàgina, mirant endavant amb esperança.
(Road in Lofa/Danisj/JRS)

divendres, 5 de gener del 2007

Petita quotidianitat

Aquest cap d'any ha estat ben especial. No pas perquè hagi fet grans coses sinó perquè de la mà del poble senzill he recobrat el gust per allò petit.

Tothom marxava cap a Monrovia, la capital, per passar el cap d'any; per celebrar-ho una mica a l'occidental. Jo vaig decidir quedar-me a Voinjama i anar a visitar una de les comunitats rurals on estem treballant intensament. Una nova escola construida desde zero i unes 80 cases per a vulnerables (gent gran, vídues, disminuits, mares solteres).

Divendres 29, un dels membres del comité em va passar a recollir, i vem caminar unes quatre hores fins arribar a SammieTa. Era al capvespre, amb la llum de la lluna, els sons de la selva envoltant-nos. Gran acollida. T'ofereixen el seu plat i el seu llit (literalment). Segon dia de nou caminar per visitar Fassema i Momosu, dos poblets on el cotxe no hi arriba. I finalment el 31 vem fer cap a Tobogissizu, el poble central de la zona.

Durant aquests 4 dies, el rellotge va quedar al fons de la bossa, l'agenda oblidada, les obligacions ben lluny. Només estar, conversar (tot i que no entenc res de Kissi, una de les 20 llengues locals de Libèria), escoltar, observar, contemplar, somriure, descansar, caminar, acollir, rebre.

Dones treballant de valent nit i dia. Fibrades, escolpides pel treball quotidià. Bona part del dia se'l passen batent l'arròs, ventant-lo, preparant-lo i finalment cuinant-lo per a la seva gent. Anant a cercar aigua. Cuidant dels més petits. Només al vespre, tenen una estona de respir, assegudes a la vora del foc (doncs ara les nits són fredes aquí), compartint el dia, rient plegades, aconsellant-se unes a altres.

Infants robant instants de joc entre les múltiples tasques encomanades per la mare. En grup. Mai sols.

Gent gran contents i satisfets de ser novament a casa. Explicant històries de com era abans la vida, del què han hagut de passar. De com van fugir l'any 90. De com van haver de fugir encara dos cops més. Agraïts pel do de la vida (que els ha permès veure aquest dia, tal com diuen ells).

I jo contemplant-m'ho. Deixant-me seduir per una quotidianitat insignificant als ulls de molts, però plena de sentit vista amb els ulls del cor.

(Dona ventant arròs, Lofa County/Boris/ICRC)

dijous, 21 de desembre del 2006

Tallers de fusteria, llavors d’esperança


Kpademai, una població d’uns 1000 habitants, a unes dues hores en cotxe desde Voinjama.

Una escola d’uns 300 alumnes. Parets velles, marcades per les balas. Ni portes ni finestres. Nens plens de joia, tot el dia contents (això no em deixa de colpir).

Un projecte petit però ple d’encant. Les primeres visites van ser abans de l’època de plujes (al maig). Ja llavors vem veure la gran necessitat. Però només al setembre va ser possible atansar-nos-hi de nou. Vem començar sensibilitzant a la comunitat. Estaven llestos per acollir-nos.

Fase 1: bancs per l’escola. Quins han estat els pasos necessaris:

  1. Demanar a la comunitat que s’organitzi i que esculli un comité (la lider és una dona, de nom Lorpu).
  2. La comunitat busca arbres, contactar un operari amb serra mecànica.
  3. Serrar les peces necessàries i portar-les (sobre el cap, a vegades 2 hores de camí) fins a l’escola.
  4. Construir una estructura, on un grup de fusters d’allà mateix produirà bancs, cadires, taules per a l’escola. Després aquest espai resta per a l’escola per a diversos usos.

Un equip de 4 fusters (John Fayah al capdavant) estan produint els bancs. Gent de pagès. Bons tècnics, que conèixen el seu ofici. El comité, gent compromesa, entregant el seu temps en bé dels infants, del seu desenvolupament, del futur. I el JRS donant suport, presenciant un petit miracle. Arreu sempre diem, això no és un projecte de JRS, sinó un projecte comunitari (vostre). El projecte és una excusa perquè recuperin la seva dignitat, que tornin a creure que val la pena fer projectes plegats, unir esforços.

Altres pobles on estem fent semblantment: Tobogissizu, Bazagizia, Karzah, Ziggida, Boi, Zelemai, Yarpuah i Kpaiyea (el més proper a 45 minuts el més llunyà a unes 4 hores de Voinjama).

(les altres fases : renovar l’escola, cases per vulnerables, agricultura escolar,… un altre dia)

(Kpademai town, Lofa/Pau/JRS)