dimecres, 7 de novembre del 2012
EL LLADRE DE VERDURES I L'HORTOLANA
dijous, 25 d’octubre del 2012
Gràcies Vaticà Segon
![]() |
| Don Doll SJ, JRS |
- ...avui la Bíblia encara seria llegida i proclamada només en llatí.
- ...avui la Bíblia encara seria un llibre per a elits i especialistes (en mans d’uns pocs teòlegs).
- ...avui els laics ( i les laiques sobretot!) no se sentirien amb la llibertat i la legitimitat per llegir la Bíblia i deixar-se interpretar i interpel·lar per ella.
- ...avui el poble de Déu no gosaria explicitar les implicacions polítiques del missatge evangèlic.
- ...avui el poble creient encara seria catequitzat en la fe amb un Déu llunyà i aliè i no un Déu profundament implicat amb el seus goigs i tristeses de cada dia.
- ...avui jo no hauria pogut seure en el cercle com un de tants, doncs com a capellà m’hagueren fet seure en el lloc d’honor.
dilluns, 4 de juny del 2007
Libèria portada de la BBC
it's not that often that Liberia gets a first place in BBC's news>
BBC, home page
BBC, article
All the best
dimarts, 13 de març del 2007
Farming
JRS, hearts on fire (Domino, Jay and Gongolo I don't forget you)
(Bazagizia, Lofa/Pau/JRS)
dimecres, 28 de febrer del 2007
Tobogissizu Teules
(Tobogissizu school, Lofa/Pau/JRS)
dimarts, 27 de febrer del 2007
Un bon amic ha marxat
En Yacobus Too, conegut com brother Jay. Avui ha marxat. Després de 2 anys i mig de servei al poble liberià amb el JRS. Ell és d'origen Indonesi, estudis a Austràlia i una experiència amb el JRS prèvia a Tailàndia. Va arribar a Libèria quan el país encara estava calent, setembre 2004. I ha viscut la transició dels camps de desplaçats fins al retorn. Un bon home, un bon religiós (SVD) i un millor company. Vem viure plegats 4 mesos, durant el meu primer any a Monrovia.
Una salud fràgil, però una gran fortalesa interior. Ell tenia el convenciment que aquest era el seu lloc. El primer any ho va passar malament. Malaries contínues i una vida comunitària (eren 3) no gaire saludable. El segon any i mig ha gaudit. En moments "foscos" va continuar apostant, i el balanç ha estat molt positiu. Ahir en parlàvem, i ell està molt agraït de l'experiència. Em deia: "per fi he descobert aquella flama interior que mobilitza la meva vida en servei dels altres".
(Br. Jay in Salala/Josep Sugrañes sj/JRS)
dijous, 22 de febrer del 2007
Mirada vers l'horitzó
La mirada re-posada en l'horitzó. Un horitzó sempre proper (massa arbres, massa us ho dic).
Un camí transitat per ben pocs abans que un mateix.
Un calfred al sentir-se obrint camí, ampliant horitzons.
I tanmateix, la pregunta romàn: serà valuós el que aportem? No seguim en definitiva imposant un model, una cultura, un progrès que acabarà engolint-ho tot?
(Lofa/Danisj/JRS)
diumenge, 21 de gener del 2007
Una mica + d'info
A Libèria, la costa occidental de l’Àfrica.
Encara hi ha guerra?
No. L’estiu del 2003 es va signar un acord de pau. El president (Charles Taylor) va accedir a marxar exiliat a Nigeria, Nacions unides va enviar un contingent d’uns 15.000 soldats i es va constituir un govern de transició. A la tardor del 2005, va sortir escollida la primera presidenta dona de tota l’Àfrica (Ellen Johnson Sirleaf). Avui Libèria és un país en pau, però recuperant-se de 14 anys de guerra brutal.
Què se t’hi ha perdut allí (aquí)?
Des de fa anys que la crida del sud em neguitejava, em tenia seduit internament. Ja com a jesuïta (des del setembre de l’any 2000, pels que fa temps que m’heu perdut la pista) em captivava molt els testimonis de companys treballant en països de l’anomenat 3r món. Finalment, al juliol de 2005 em van enviar per dos anys a treballar com a voluntari amb el JRS (Jesuit Refugee Service) a Libèria.
Què fa el JRS?
Acompanyar el poble liberià que encara està a l’exili (Guinea) i fer costat en el procés de retorn, de tornar a casa. Libèria és un país desmatellat que necessita refer les infraestructures, el teixit econòmic i social, la vida política, les institucions públiques, la vida quotidiana, en fi TOT. Com diu Martí i Pol: Tot està per fer … i tot és possible.
Els primers 9 mesos vaig estar a Monrovia, encarregat de la logística nacional. Des del març 2006, a Lofa, portant els projectes de reconstrucció (la carrera d’arquitectura m’està fent bon servei). Ara per ara tenim en marxa: 4 edificis per escoles + mobiliari per 9 escoles i un centenar de cases per a vulnerables (gent gran, cecs, vídues, amputats,...). Un treball apassionant en un context molt agraït. Gent molt engrescada per recomençar, passar pàgina, mirant endavant amb esperança.
(Road in Lofa/Danisj/JRS)
divendres, 5 de gener del 2007
Petita quotidianitat
Aquest cap d'any ha estat ben especial. No pas perquè hagi fet grans coses sinó perquè de la mà del poble senzill he recobrat el gust per allò petit.Tothom marxava cap a Monrovia, la capital, per passar el cap d'any; per celebrar-ho una mica a l'occidental. Jo vaig decidir quedar-me a Voinjama i anar a visitar una de les comunitats rurals on estem treballant intensament. Una nova escola construida desde zero i unes 80 cases per a vulnerables (gent gran, vídues, disminuits, mares solteres).
Divendres 29, un dels membres del comité em va passar a recollir, i vem caminar unes quatre hores fins arribar a SammieTa. Era al capvespre, amb la llum de la lluna, els sons de la selva envoltant-nos. Gran acollida. T'ofereixen el seu plat i el seu llit (literalment). Segon dia de nou caminar per visitar Fassema i Momosu, dos poblets on el cotxe no hi arriba. I finalment el 31 vem fer cap a Tobogissizu, el poble central de la zona.
Durant aquests 4 dies, el rellotge va quedar al fons de la bossa, l'agenda oblidada, les obligacions ben lluny. Només estar, conversar (tot i que no entenc res de Kissi, una de les 20 llengues locals de Libèria), escoltar, observar, contemplar, somriure, descansar, caminar, acollir, rebre.
Dones treballant de valent nit i dia. Fibrades, escolpides pel treball quotidià. Bona part del dia se'l passen batent l'arròs, ventant-lo, preparant-lo i finalment cuinant-lo per a la seva gent. Anant a cercar aigua. Cuidant dels més petits. Només al vespre, tenen una estona de respir, assegudes a la vora del foc (doncs ara les nits són fredes aquí), compartint el dia, rient plegades, aconsellant-se unes a altres.
Infants robant instants de joc entre les múltiples tasques encomanades per la mare. En grup. Mai sols.
Gent gran contents i satisfets de ser novament a casa. Explicant històries de com era abans la vida, del què han hagut de passar. De com van fugir l'any 90. De com van haver de fugir encara dos cops més. Agraïts pel do de la vida (que els ha permès veure aquest dia, tal com diuen ells).
I jo contemplant-m'ho. Deixant-me seduir per una quotidianitat insignificant als ulls de molts, però plena de sentit vista amb els ulls del cor.
(Dona ventant arròs, Lofa County/Boris/ICRC)
dijous, 21 de desembre del 2006
Tallers de fusteria, llavors d’esperança
Kpademai, una població d’uns 1000 habitants, a unes dues hores en cotxe desde Voinjama.
Una escola d’uns 300 alumnes. Parets velles, marcades per les balas. Ni portes ni finestres. Nens plens de joia, tot el dia contents (això no em deixa de colpir).
Un projecte petit però ple d’encant. Les primeres visites van ser abans de l’època de plujes (al maig). Ja llavors vem veure la gran necessitat. Però només al setembre va ser possible atansar-nos-hi de nou. Vem començar sensibilitzant a la comunitat. Estaven llestos per acollir-nos.
Fase 1: bancs per l’escola. Quins han estat els pasos necessaris:
- Demanar a la comunitat que s’organitzi i que esculli un comité (la lider és una dona, de nom Lorpu).
- La comunitat busca arbres, contactar un operari amb serra mecànica.
- Serrar les peces necessàries i portar-les (sobre el cap, a vegades 2 hores de camí) fins a l’escola.
- Construir una estructura, on un grup de fusters d’allà mateix produirà bancs, cadires, taules per a l’escola. Després aquest espai resta per a l’escola per a diversos usos.
Un equip de 4 fusters (John Fayah al capdavant) estan produint els bancs. Gent de pagès. Bons tècnics, que conèixen el seu ofici. El comité, gent compromesa, entregant el seu temps en bé dels infants, del seu desenvolupament, del futur. I el JRS donant suport, presenciant un petit miracle. Arreu sempre diem, això no és un projecte de JRS, sinó un projecte comunitari (vostre). El projecte és una excusa perquè recuperin la seva dignitat, que tornin a creure que val la pena fer projectes plegats, unir esforços.
Altres pobles on estem fent semblantment: Tobogissizu, Bazagizia, Karzah, Ziggida, Boi, Zelemai, Yarpuah i Kpaiyea (el més proper a 45 minuts el més llunyà a unes 4 hores de Voinjama).
(les altres fases : renovar l’escola, cases per vulnerables, agricultura escolar,… un altre dia)
(Kpademai town, Lofa/Pau/JRS)

