A cop de fustot

Una mala notícia pels ecologistes.
Em "dedico" a desforestar la selva liberiana.

Però alguns arguments que potser m'exculpen:
1. La fusta no deixa de ser un recurs "renovable"
2. No en faig negoci (com sí en van fer tots els Senyors de la guerra-Warlords- durant anys, per poder comprar suficients armes)
3. La comunitat és la que decideix quins arbres tallar. I la que presenta l'operari de la serra mecànica.
4. Són projectes gestionats per les comunitats, no pel JRS.
5. Amb la fusta es fan teulades, portes i finestres per les escoles i mobiliari per tal que els infants seguin i pugin escriure a classe.
6. La comunitat és la que presenta el grup de fusters locals, que treballen in situ per fer possible el n.5
7. Són projectes que en certa mesura "injecten" capital a zones deprimides (JRS paga la fusta, l'operari, als fusters,...)
8. El resultat és prou presentable, no?

(Tobogissizu-Voinjama district-Lofa/Pau/JRS)

(Ziggida-Zorzor district-Lofa/Pau/JRS)

Tallers de fusteria, llavors d’esperança

Kpademai, una població d’uns 1000 habitants, a unes dues hores en cotxe desde Voinjama.

Una escola d’uns 300 alumnes. Parets velles, marcades per les balas. Ni portes ni finestres. Nens plens de joia, tot el dia contents (això no em deixa de colpir).

Un projecte petit però ple d’encant. Les primeres visites van ser abans de l’època de plujes (al maig). Ja llavors vem veure la gran necessitat. Però només al setembre va ser possible atansar-nos-hi de nou. Vem començar sensibilitzant a la comunitat. Estaven llestos per acollir-nos.

Fase 1: bancs per l’escola. Quins han estat els pasos necessaris:

1. Demanar a la comunitat que s’organitzi i que esculli un comité (la lider és una dona, de nom Lorpu).
2. La comunitat busca arbres, contactar un operari amb serra mecànica.
3. Serrar les peces necessàries i portar-les (sobre el cap, a vegades 2 hores de camí) fins a l’escola.
4. Construir una estructura, on un grup de fusters d’allà mateix produirà bancs, cadires, taules per a l’escola. Després aquest espai resta per a l’escola per a diversos usos.

Un equip de 4 fusters (John Fayah al capdavant) estan produint els bancs. Gent de pagès. Bons tècnics, que conèixen el seu ofici. El comité, gent compromesa, entregant el seu temps en bé dels infants, del seu desenvolupament, del futur. I el JRS donant suport, presenciant un petit miracle. Arreu sempre diem, això no és un projecte de JRS, sinó un projecte comunitari (vostre). El projecte és una excusa perquè recuperin la seva dignitat, que tornin a creure que val la pena fer projectes plegats, unir esforços.

Altres pobles on estem fent semblantment: Tobogissizu, Bazagizia, Karzah, Ziggida, Boi, Zelemai, Yarpuah i Kpaiyea (el més proper a 45 minuts el més llunyà a unes 4 hores de Voinjama).

(les altres fases : renovar l’escola, cases per vulnerables, agricultura escolar,… un altre dia)

(Kpademai town, Lofa/Pau/JRS)