ACCOMPANYING REFUGEES

Last Sunday, June 30, I celebrated with joy one year since the priestly ordination. It has been a challenging but grace-filled year. This quote has inspired me to walk with, to listen to, and to be with the refugees rather than trying to do too many things:

"Our biggest temptation, on seeing the distress of the refugees (...) is to begin projects, to give material things, to decide en masse what the refugees need. They often arrive in exile without shoes, with only one torn shirt, hungry, without a clear plan. But they did not undergo this experience in order to get a shirt or shoes. Their human experience is to be respected. They are traumatized by violence, lonely, rejected, exhausted in body certainly, but also exhausted by their loss of a place in a stable society, and sometimes feeling guilty at what they did to survive. They want to be understood, to be heard. Their frequent question is: Why is God doing this to me? They have the right to ask this question. But it cannot be asked unless someone listens. This is our primary role, to listen to the questions, to the longing and to the fundamental human need of the refugees."

Mark Raper SJ. Jesuit Refugee Service,  Everybody's Challenge: 

Essential Documents of Jesuit Refugee Service 1980-2000, 87.

CERCANT LA LLUM

Un dels reptes dels estudiants de secundària del camp de refugiats és l'absoluta manca de recursos.

Els edificis destartalats, les classes són d'alló més pobres i sota el sol de justícia esdevenen uns forns.  Els llibres de text són una raresa. Els alumnes apunten febrilment el que el professor diu en llibretes, amb l'esperança de poder desxifrar-ne el significat més endavant. Però sovint ni els professors entenen del tot el que els toca explicar.

L'escola acaba a les 4:30 de la tarda. 30 minuts - o més - caminant de tornada a "casa". Un cop allà anar al punt d'aigua (17 litres per persona/dia per beure, rentar, cuinar, bany,...). Després cuinar el sopar i bona nit i tàpa't. La nit es precipita sobre el camp i el lloc esdevé negre com la gola del llop. Estudiar a la llum de les espelmes o de la llanterna de kesorè no és possible, massa car. Les petites llanternes solars de baratilla duren dues setmanes i després ja no serveixen de res.

Alguns estudiants, entre ells en John, un dels membres més actius d'una de les capelles (que espera acabar la secundària l'any vinent), es queda de dilluns a divendres dia i nit a l'escola. Allà, si més no, hi ha un panell solar, una bateria i un llum encès tota la nit. Aquests estudiants delerosos d'aprendre, dormen al terra a les classes, es lleven a mitja nit, estudien dues hores i se'n tornen a dormir. Dia rera dia, setmana rere setmana.

Fa una generació, la gent al vespre s'aplegava al voltant del foc per sentir històries de la boca dels ancians i mantenir vius els valors comuns. Avui al nord, molta gent al vespre s'escarxofa davant una tele per anestesiar-se, o es connecta a un ordinador i viu al ciberespai. Aquí al camp de refugiats de Kakuma, els joves al vespre s''apleguen sota una llum artificial perquè volen estudiar, volen excel·lir, volen tenir opcions en el futur.

Tots d'una manera o una altra convocats per la llum, cercant la llum.

HOSPITALS

Aquests dies passats, em va tocar anar sovint a l’hospital. Tifus i malària. Assegut allà, esperant el torn, veient passar els Turkanes camí del metge amb els seus vestits tradicionals i els seus collarets, abatuts, alguns havent caminat hores per arribar aquí, ... reflexionava sobre la ràpida pèrdua dels valors i coneixements autòctons en favor d’un model de medicina occidentalitzat. 

Vas a l’hospital, pagues per ser visitat, et donen un llibret de color groc on els especialistes hi van apuntant coses. En el pelegrinar per les diferents seccions de l’hospital t’aferres al llibret com si fos un bot salvavides. El doctor et veu uns 20 segons, et fa una o dues preguntes i t’envia al laboratori. De nou pagues. Uns senyors et punxen, s’ho miren per un microscopi i escriuen al llibret. Tornes al metge, obre de nou el llibret, et mira un segon i escriu quelcom. Pagues novament i vas a la secció de farmàcia a recollir els medicaments, tots importats és clar. 

Tot plegat avui ha durat una hora, però més sovint t’hi passes vàries hores. Allà dempeus, un cop acabat el periple, a una mà les pastilles, a l’altre el llibret de color groc m’adono de que quelcom no rutlla. He estat tractat simplement com un cos, com un motor de cotxe espatllat, a qui li cal simplement collar una o dues femelles, res més.

Al vespre, tot reposant a casa, em pregunto: per què hem arribat tant lluny en la nostra idolatria occidental de l’exactitud científica? Per què el resultat d’una gota de sang posada sota un microscopi esdevé paraula baixada del cel? Per què aquesta fe absolutament cega en l’eficàcia dels medicaments comercialitzats per les grans corporacions farmacèutiques?

Una setmana després a la capital, Nairobi, de nou un episodi que aprofundeix les meves preguntes. Quan li dic al metge que per tractar la malària en el futur preferiria no prendre aquests compostos químics tan forts sinó un remei tradicional extret de la planta d’artemisia, em mira al·lucinada i em diu: “què no saps que la malària mata?”

 

Artemisia Annua - remei mil·lenari usat per tractar la malària

El meu professor d’antropologia de la Universitat de Berkeley, Charles Briggs, em va ajudar molt a adonar-me que qualsevol modernitat és sempre construïda en confrontació amb quelcom percebut com a tradicional, antic, caducat. De manera que el científic convençut que el que observa amb els seus aparells tan sofisticats és “la veritat,” de fet només ho pot fer si d’alguna menysprea i ridiculitza allò que segons ell és vell, antic, premodern, primitiu.

La voracitat de les multinacionals (veure més aquí al quadernet de CiJ de la Teresa Forcades) combinat amb un model de salut absolutament occidentalitzat obliguen als Turkanes, com a tants d’altres pobles indígenes arreu del món, a abandonar els seus remeis d’antic i a gastar-se tots els diners per comprar unes pastilles de colorins produïdes a milers de kilòmetres. 

Per sort, en alguns racons del planeta es van aixecant més i més veus reclamant que la saviesa tradicional no sigui pas vilificada o totalment ignorada, sinó que s’estableixi urgentment un diàleg entre medecina occidental i remeis tradicionals per millorar la vida dels més pobres. Per exemple: Anamed i REAP dues organitzacions amb qui acabo de fer un curs d'una setmana sobre medecina natural i plantes medicinals als tròpics. 

AMOR EXCESSIU

A propòsit del 45è aniversari (4 d’abril) de la mort del gran Martin Luter King.

“Sóc conscient de la íntima interrelació de comunitats i estats. La injustícia en un lloc determinat compromet la justícia arreu. Estem atrapats en una inevitable xarxa de mutualitat, relligats en una única túnica del destí. Qualsevol cosa que afecta a un directament, afecta a tots indirectament.” (M.L. King, Carta des de la presó de Birmingham).

Aquesta cita del gran campió dels drets dels afroamericans esclavitzats durant segles als EUA ressona fortament amb el concepte de “ubuntu” segons l’explica Desmond Tutu (que ja comentava en una altra ocasió aquí). King articulà la seva desobediència civil no-violenta partint de la convicció que tots estem radicalment entrelligats. Però el més trasbalsador és veure com el pastor protestant M.L. King s’adonà clarament del que implica aquesta íntima unió de tota la humanitat.

Si estem tots i totes realment interconnectats hem d’afirmar que ens cal  aprendre a estimar aquells que ens molesten, aquells que ens han fet mal, fins i tot aquells que percebem com els nostres enemics. 

L'única possible sortida al cercle de violència i odi, segons King, és un “amor universal, excessiu i per tant perillós.” (M.L. King, Strength to Love, 30-38). Per reblà el clau, s’adreça als seus perseguidors amb aquestes paraules: “Igualarem la vostra capacitat d’infligir dolor amb la nostra capacitat de suportar dolor. Ara bé, un dia guanyarem la llibertat, però no només per a nosaltres. Arribarem a tocar els vostres cors i les vostres consciències de manera que us guanyarem (rescatarem) també en el procés, i la nostra victòria serà una doble victòria.” (M. L. King, Strength to Love, 56)

M. L. King fou un fervent lector i admirador de Mahatma Gandhi, qui en una ocasió digué: “Quan et trobis davant d’un enemic, conquista’l amb l’amor”. Van matar M. L. King. Van matar Gandhi. També mataren Jesús de Nazaret, qui ja fa temps digué: “estima els teus enemics” i “perdona 70 vegades 7.”

Però eps, des d'aquest racó de món, des d'aquest marge del camí on molts han patit una violència terrible, un s'adona que aquest amor excessiu no pot ser mai un imperatiu moral, sempre restarà com una invitació suau. A aquells que han estat víctimes innocents d'un mal radical, un no pot mai dir-los-hi a la lleugera: "estima els teus enemics." Cal respectar el misteri insondable del dolor. Cal comprendre els processos personals, i adonar-se que hi ha moltes ferides del cor que sagnen durant anys. La víctima sempre podrà dir: el meu cor encara no és capaç d'estimar universalment.

QUARESMA: EL PAPA I UNS TESTIMONIS INCÒMODES

Florensky - Hillesum - Day

Dilluns passat, la narració de la creació (Gènesi capítol 1) era la primera lectura suggerida per la litúrgia. En aquest mite fundacional, Déu crea fent espai, obrint els cels, les aigües, ... tot els seus moviments són espacials, fer lloc, obrint, separant les aigües de dalt de les de baix per permetre la vida,... Coincidència, aquell mateix dia, Benet XVI, amb un gest audaç renunciava, és a dir, feia lloc, deixava pas a algú més jove, amb més energia i fortalesa per a ser el bisbe de Roma.

Dos dies després, Dimecres de cendra, el mateix Benet XVI mostrava perquè i per a qui cal fer espai. Sorprenentment, durant la seva audiència (text complert aquí) tot comentant l’evangeli del Diumenge (les temptacions de Jesús), el Papa va oferir com a testimonis 3 personatges marginals, excèntrics, desconeguts per molts. No va citar la Mare Teresa de Calcuta, Joan Pau II, o Escrivà de Balaguer (recentment elevats als altars), el que hagués estat més que previsible. Tampoc va citar, per exemple, el bisbe Romero, Joan XXIII, o Marcel Légaut, testimonis una mica més incòmodes per a l’status quo. 

Benet XVI va anar MOLT més enllà, va trencar motlles i barreres al citar Pavel Florensky, Etty Hillesum i Dorothy Day. Però qui són aquests personatges exemplars que, en aquests temps d’incerteses, el Papa vol que seguim?

Pavel Florensky, un científic agnòstic rus que es convertí a l’església Ortodoxa. Es casà i poc després va ser ordenat capellà. Treballà per l'aparell de l'estat Rus, fins que el mateix règim soviètic l'acusà d'agitador. Fou condemnat a anys de treballs forçosos i finalment executat.

Etty Hillesum, una jove holandesa, jueva anihilada pel règim Nazi a Auschwitz. El seu diari personal és esfereïdor, per la fondària, la sensibilitat, la fe i la passió d’aquesta noia envoltada de dolor i mort.

Dorothy Day, una dona amb una joventut tumultuosa, molt implicada als moviments anarquistes i les lluites socials de la primera meitat del s. XX als EUA. Lentament, va anar copsant la força de l’evangeli tot integrant la passió per construir el Regne de justícia a la fe profunda en l’acció de Déu en la història. Per a ella compartir vida en comunitat amb els més desfavorits va esdevenir essencial. 

Un científic cristià ortodox, una jueva assassinada pel Nazisme, i una lluitadora social incansable (que per cert, durant la seva joventut va avortar). Un home (monjo), i dues dones (laiques). Cap d’ells part de l’Església oficial. Cap d’elles membre de la jerarquia. Cap d’ells ben acceptat al seu moment. Amb accions i excessos moralment reprovables segons tots els manuals i catecismes. 

Benet XVI ha estat molt agosarat al proposar-nos aquests tres testimonis de fe. El Papa ens els presenta com a testimonis de conversió radical, de persones transfigurades. En les seves vides “la gràcia de Déu actua i fa meravelles”. Les tres, són persones en camí, en recerca, a les palpentes, profundament implicats i en diàleg amb el seu entorn.

Al renunciar al seu càrrec de pontífex (literalment el que construeix ponts, lligams, relacions), el Papa vol fer espai a aquests testimonis, imaginant així una comunitat de seguidors de Jesús on ningú hi és exclòs, on tot home i dona de bona voluntat hi és benvingut. Per cert, ben bé a l’altra extrem dels insistents esforços de molts eclesiàstics que intenten tancar l’aixeta, fer de l’Església un club reduït, ranci, esquifit, d’uns pocs que es consideren “bons Catòlics practicants”. 

Proposant Pavel Florensky, Benet XVI recupera la tradició més oberta del moviment ecumènic que el Concili Vaticà Segon impulsà. Escollint Etty Hillesum, Benet XVI vol que abracem la humanitat sencera, especialment aquell que pateix, i que esdevinguem “un bàlsam per a totes ferides”. Reconeixent Dorothy Day, Benet XVI ens recorda que viure en comunitat i estar al servei dels pobres i oprimits és més evangèlic que l’estricta observança de les lleis morals.

La decisió de Benet XVI de renunciar va ser una notícia inesperada. Les pistes que ell mateix ens dóna per interpretar-la encara són més insospitades i obren nous horitzons.

P.S.: Des d’aquest continent oblidat des d’on escric, desitjo que el proper Papa encara vagi més lluny i no només proposi testimonis vinguts del nord, sinó també persones com Vandana Shiva, Aung San Suu Kyi, Wangari Maathai i tants d’altres que ens inspiren i ens encoratgen.

Shiva - Suu Kyi - Maathai

SETMANA DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS

Còpia de la icona copta - Abba Menas - s VI - Egipte

«Amb quina ofrena», es diuen,

«em presentaré al Senyor,

com adoraré el Déu excels?

El Senyor respon:

«Ja t'han ensenyat, home, què és bo,

què espera de tu el Senyor:

practica la justícia, estima la bondat,

comporta't humilment

amb el teu Déu.»

(Miquees 6, 6-7) 

Al camp de refugiats de Kakuma hi ha un estol quasi infinit de petits grups, Esglésies, confessions Cristianes. Vivint en aquest context on els seguidors de Jesús vivim massa dividits, més que mai ens cal pregar plegats per reconèixer tot allò que ens uneix, i no pas centrar-se en aquelles petites coses que ens separen. De fet, les diferents ONGs que treballem aquí representem una diversitat molt notable (Luterans, Episcopalians, Consell d'Esglésies Cristianes de Kenya, Catòlics...)

La setmana de pregària per la unitat dels cristians (18 a 25 de gener) fa més de 100 anys que se celebra. El material preparat aquest any per la Comissió ecumènica és de molta qualitat i fondària. Aquí el podeu trobar en diferents llengües.