Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris testimonis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris testimonis. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 d’abril del 2013

AMOR EXCESSIU




A propòsit del 45è aniversari (4 d’abril) de la mort del gran Martin Luter King.

“Sóc conscient de la íntima interrelació de comunitats i estats. La injustícia en un lloc determinat compromet la justícia arreu. Estem atrapats en una inevitable xarxa de mutualitat, relligats en una única túnica del destí. Qualsevol cosa que afecta a un directament, afecta a tots indirectament.” (M.L. King, Carta des de la presó de Birmingham).

Aquesta cita del gran campió dels drets dels afroamericans esclavitzats durant segles als EUA ressona fortament amb el concepte de “ubuntu” segons l’explica Desmond Tutu (que ja comentava en una altra ocasió aquí). King articulà la seva desobediència civil no-violenta partint de la convicció que tots estem radicalment entrelligats. Però el més trasbalsador és veure com el pastor protestant M.L. King s’adonà clarament del que implica aquesta íntima unió de tota la humanitat.

Si estem tots i totes realment interconnectats hem d’afirmar que ens cal  aprendre a estimar aquells que ens molesten, aquells que ens han fet mal, fins i tot aquells que percebem com els nostres enemics. 

L'única possible sortida al cercle de violència i odi, segons King, és un “amor universal, excessiu i per tant perillós.” (M.L. King, Strength to Love, 30-38). Per reblà el clau, s’adreça als seus perseguidors amb aquestes paraules: “Igualarem la vostra capacitat d’infligir dolor amb la nostra capacitat de suportar dolor. Ara bé, un dia guanyarem la llibertat, però no només per a nosaltres. Arribarem a tocar els vostres cors i les vostres consciències de manera que us guanyarem (rescatarem) també en el procés, i la nostra victòria serà una doble victòria.” (M. L. King, Strength to Love, 56)

M. L. King fou un fervent lector i admirador de Mahatma Gandhi, qui en una ocasió digué: “Quan et trobis davant d’un enemic, conquista’l amb l’amor”. Van matar M. L. King. Van matar Gandhi. També mataren Jesús de Nazaret, qui ja fa temps digué: “estima els teus enemics” i “perdona 70 vegades 7.”

Però eps, des d'aquest racó de món, des d'aquest marge del camí on molts han patit una violència terrible, un s'adona que aquest amor excessiu no pot ser mai un imperatiu moral, sempre restarà com una invitació suau. A aquells que han estat víctimes innocents d'un mal radical, un no pot mai dir-los-hi a la lleugera: "estima els teus enemics." Cal respectar el misteri insondable del dolor. Cal comprendre els processos personals, i adonar-se que hi ha moltes ferides del cor que sagnen durant anys. La víctima sempre podrà dir: el meu cor encara no és capaç d'estimar universalment.

dissabte, 30 de març del 2013

SANT PERE CLAVER, jesuïta





A propòsit del 125è aniversari de la canonització algú em preguntava l'altra dia: "en què t’inspira el testimoni de Sant Pere Claver per la missió que actualment se t’encomana?

Sant Pere Claver, jesuïta català nascut al poble de Verdú. Fou missioner i defensor dels esclaus negres a Amèrica al segle XVIII i és el patró dels Jesuïtes de Catalunya.Va entregar tota la seva vida a alleugir els turments que els esclaus africans patien. Aquests, al arribar a Cartagena d'Índies, trobàven en Claver una veu amiga i unes mans compassives, mentre els comerciants els venien per 4 rals i els intel·lectuals encara debatien si els negres eren humans o no.

Jo fa mig any que visc al camp de refugiats de Kakuma (Kènia) on més de 110.000 persones d’una dotzena de nacionalitats del continent Africà viuen a l’exili. La radicalitat de l’entrega de Pere Claver al servei dels més abandonats i repudiats del seu temps sens dubte m’encoratja en el meu acompanyar els refugiats.  

L’esclavitud pot prendre moltes formes, i sovint  un reconeix amb gran dolor que els refugiats viuen realment vides al límit. Ahir els africans eren emmanillats, esclavitzats i enduts cap a Les Amèriques. Avui, la terrible injustícia estructural sobre la que se sustenta l’opulència occidental, força a milions d’africans a fugir de les seves terres. El més deshumanitzador al camp de refugiats probablement és l’experiència de ser lluny de la terra i dels éssers estimats,... sense massa perspectives de poder algun dia tornar a casa.

En aquest context, la meva presència vol i desitja ser un bàlsam, una carícia suau, una abraçada fraternal, una paraula amable,... a l’estil del de Cal Claver. 

En situacions d’extrema pobresa, postració  i radical indigència,... un somriure, una abraçada, un gest d’amor són potser el millor – i sovint l’únic - testimoni creïble de l’amor de Déu, el Déu dels pobres que Jesús ens revelà  (Mt 25: 31-46).

dissabte, 16 de febrer del 2013

QUARESMA: EL PAPA I UNS TESTIMONIS INCÒMODES

Florensky - Hillesum - Day

Dilluns passat, la narració de la creació (Gènesi capítol 1) era la primera lectura suggerida per la litúrgia. En aquest mite fundacional, Déu crea fent espai, obrint els cels, les aigües, ... tot els seus moviments són espacials, fer lloc, obrint, separant les aigües de dalt de les de baix per permetre la vida,... Coincidència, aquell mateix dia, Benet XVI, amb un gest audaç renunciava, és a dir, feia lloc, deixava pas a algú més jove, amb més energia i fortalesa per a ser el bisbe de Roma.

Dos dies després, Dimecres de cendra, el mateix Benet XVI mostrava perquè i per a qui cal fer espai. Sorprenentment, durant la seva audiència (text complert aquí) tot comentant l’evangeli del Diumenge (les temptacions de Jesús), el Papa va oferir com a testimonis 3 personatges marginals, excèntrics, desconeguts per molts. No va citar la Mare Teresa de Calcuta, Joan Pau II, o Escrivà de Balaguer (recentment elevats als altars), el que hagués estat més que previsible. Tampoc va citar, per exemple, el bisbe Romero, Joan XXIII, o Marcel Légaut, testimonis una mica més incòmodes per a l’status quo

Benet XVI va anar MOLT més enllà, va trencar motlles i barreres al citar Pavel Florensky, Etty Hillesum i Dorothy Day. Però qui són aquests personatges exemplars que, en aquests temps d’incerteses, el Papa vol que seguim?

Pavel Florensky, un científic agnòstic rus que es convertí a l’església Ortodoxa. Es casà i poc després va ser ordenat capellà. Treballà per l'aparell de l'estat Rus, fins que el mateix règim soviètic l'acusà d'agitador. Fou condemnat a anys de treballs forçosos i finalment executat.

Etty Hillesum, una jove holandesa, jueva anihilada pel règim Nazi a Auschwitz. El seu diari personal és esfereïdor, per la fondària, la sensibilitat, la fe i la passió d’aquesta noia envoltada de dolor i mort.

Dorothy Day, una dona amb una joventut tumultuosa, molt implicada als moviments anarquistes i les lluites socials de la primera meitat del s. XX als EUA. Lentament, va anar copsant la força de l’evangeli tot integrant la passió per construir el Regne de justícia a la fe profunda en l’acció de Déu en la història. Per a ella compartir vida en comunitat amb els més desfavorits va esdevenir essencial. 

Un científic cristià ortodox, una jueva assassinada pel Nazisme, i una lluitadora social incansable (que per cert, durant la seva joventut va avortar). Un home (monjo), i dues dones (laiques). Cap d’ells part de l’Església oficial. Cap d’elles membre de la jerarquia. Cap d’ells ben acceptat al seu moment. Amb accions i excessos moralment reprovables segons tots els manuals i catecismes. 

Benet XVI ha estat molt agosarat al proposar-nos aquests tres testimonis de fe. El Papa ens els presenta com a testimonis de conversió radical, de persones transfigurades. En les seves vides “la gràcia de Déu actua i fa meravelles”. Les tres, són persones en camí, en recerca, a les palpentes, profundament implicats i en diàleg amb el seu entorn.

Al renunciar al seu càrrec de pontífex (literalment el que construeix ponts, lligams, relacions), el Papa vol fer espai a aquests testimonis, imaginant així una comunitat de seguidors de Jesús on ningú hi és exclòs, on tot home i dona de bona voluntat hi és benvingut. Per cert, ben bé a l’altra extrem dels insistents esforços de molts eclesiàstics que intenten tancar l’aixeta, fer de l’Església un club reduït, ranci, esquifit, d’uns pocs que es consideren “bons Catòlics practicants”. 

Proposant Pavel Florensky, Benet XVI recupera la tradició més oberta del moviment ecumènic que el Concili Vaticà Segon impulsà. Escollint Etty Hillesum, Benet XVI vol que abracem la humanitat sencera, especialment aquell que pateix, i que esdevinguem “un bàlsam per a totes ferides”. Reconeixent Dorothy Day, Benet XVI ens recorda que viure en comunitat i estar al servei dels pobres i oprimits és més evangèlic que l’estricta observança de les lleis morals.

La decisió de Benet XVI de renunciar va ser una notícia inesperada. Les pistes que ell mateix ens dóna per interpretar-la encara són més insospitades i obren nous horitzons.

P.S.: Des d’aquest continent oblidat des d’on escric, desitjo que el proper Papa encara vagi més lluny i no només proposi testimonis vinguts del nord, sinó també persones com Vandana Shiva, Aung San Suu Kyi, Wangari Maathai i tants d’altres que ens inspiren i ens encoratgen.

Shiva - Suu Kyi - Maathai


divendres, 1 de juny del 2007

Rostres II - Ma Lorpu

MA LORPU
40 anys, Kpademai town, Voinjama district, Lofa

Na Lorpu és una de les persones més actives del seu poble. Quan JRS es va presentar a Kpademai per endegar alguns projectes, ella va ser escollida pels seus com a portaveu de la comunitat. Juntament amb en Seigbeh, gestionen els projectes que JRS té a Kpademai. Vem començar amb el mobiliari escolar, després la renovació de l'escola i ara estem enredats fent cases per 23 vulnerables. Rebre materials de construcció, assegurar-se que els tècnics (paletes i fusters) fan una bona feina, rebre els pagaments pels tècnics, ... això i més.

Ja heu vist Kpademai aquí i aquí.

El seu marit, en David Kpoto, és un enfermer d'aquells de tota la vida. Ja abans de la guerra treballava de valent en una de les clíniques de la regió. Molt sovint visitava els malalts a casa. Tothom el recorda. L'any 2003 va tenir un "yuyu", i va quedar mig-paralitzat. No pot caminar sol, tremola 24h i ja no pot treballar d'enfermer ajudant els seus germans. Quan me'l trobo i m'explica tot el que podia fer abans i com de sobte es va trobar impedit,...
sorgeix dins meu ...ràbia, dolor, compassió, perquè?...
La seva dona se'n fa càrrec amb un amor i una tendresa que les paraules tampoc poden copsar.

(Lorpu/Kpademai-Lofa/Nicolás Dorronsoro/JRS)

dijous, 24 de maig del 2007

Rostres II-Big Boy


(Una sèrie de rostres de gent compromesa en favor dels seus germans i germanes)

BIG BOY
Uns 45 anys
Ziggida town, Zorzor district, Lofa

La setmana passada vaig passar 3 nits a Ziggida. Als vespres, quan el dia s'acomiada, els homes seuen plegats en grups empunyat gots de metall o plàstic. Celebren un dia més. Conversen, recorden, expliquen històries, es queixen de la duresa de la vida, agraeixen les pluges que prometen una bona collita. Gots plens a vessar de "palm wine". Jo sec amb ells. Riem, comentem, critiquem, fem broma.

El dimarts, en una d'aquestes "vetllades" en Big Boy va descobrir una mica del seu passat. A finals dels 80 li van oferir una beca d'estudis a Líbia. Va accedir. Un cop va arribar, oh sorpresa: res de beca d'estudis, cap al desert a rebre formació militar amb el grup rebel en gestació que havia d'alliberar Libèria. Sense alternativa. Charles Taylor va passar per aquests camps d'entrenament, i l'any 1989 va llençar la primera ofensiva per derrocar Samuel Doe. En Big boy, un cop de tornada al seu medi tropical, va poder escapolir-se (desertor d'una causa noble, molts li deien!).

Durant anys va fugir amb els seus compatriotes d'un cantó a l'altre. L'any 2001, els rebels del LURD, van entrar a casa seva a Kissidougou (a Guinea, mentre estava exiliat) i li van matar els seus dos fills (5 i 9 anys). Davant els seus ulls.

Els botxins eren mandingos, ell és lorma.

Avui, maig de 2007, en Big Boy és el vice-director de l'escola de Ziggida (de la que us n'he parlat aquí abundantment). Una escola amb més de 800 alumnes. Plena a vessar.

Aquell mateix dimarts al vespre en Big Boy em deia que gràcies al projecte de construcció de l'escola que JRS ha portat a Ziggida, avui mandingos i lormas treballen plegats. Deia: "No hem tingut més remei. Un projecte d'aquesta magnitud ens hi ha forçat. El JRS demana molt de la comunitat i ens hem hagut d'organitzar. Hem de seure i decidir plegats qui va a treballar, qui transportarà la fusta, qui cuinarà pels treballadors, qui farà de paleta, qui de fuster, quins torns,... Avui-em confessava-, puc mirar novament fit a fit els meus germans mandingos i no sentir calfreds a l'esquena.

(Big Boy, Ziggida, Lofa/Alberto Plaza/JRS)