AMOR EXCESSIU

A propòsit del 45è aniversari (4 d’abril) de la mort del gran Martin Luter King.

“Sóc conscient de la íntima interrelació de comunitats i estats. La injustícia en un lloc determinat compromet la justícia arreu. Estem atrapats en una inevitable xarxa de mutualitat, relligats en una única túnica del destí. Qualsevol cosa que afecta a un directament, afecta a tots indirectament.” (M.L. King, Carta des de la presó de Birmingham).

Aquesta cita del gran campió dels drets dels afroamericans esclavitzats durant segles als EUA ressona fortament amb el concepte de “ubuntu” segons l’explica Desmond Tutu (que ja comentava en una altra ocasió aquí). King articulà la seva desobediència civil no-violenta partint de la convicció que tots estem radicalment entrelligats. Però el més trasbalsador és veure com el pastor protestant M.L. King s’adonà clarament del que implica aquesta íntima unió de tota la humanitat.

Si estem tots i totes realment interconnectats hem d’afirmar que ens cal  aprendre a estimar aquells que ens molesten, aquells que ens han fet mal, fins i tot aquells que percebem com els nostres enemics. 

L'única possible sortida al cercle de violència i odi, segons King, és un “amor universal, excessiu i per tant perillós.” (M.L. King, Strength to Love, 30-38). Per reblà el clau, s’adreça als seus perseguidors amb aquestes paraules: “Igualarem la vostra capacitat d’infligir dolor amb la nostra capacitat de suportar dolor. Ara bé, un dia guanyarem la llibertat, però no només per a nosaltres. Arribarem a tocar els vostres cors i les vostres consciències de manera que us guanyarem (rescatarem) també en el procés, i la nostra victòria serà una doble victòria.” (M. L. King, Strength to Love, 56)

M. L. King fou un fervent lector i admirador de Mahatma Gandhi, qui en una ocasió digué: “Quan et trobis davant d’un enemic, conquista’l amb l’amor”. Van matar M. L. King. Van matar Gandhi. També mataren Jesús de Nazaret, qui ja fa temps digué: “estima els teus enemics” i “perdona 70 vegades 7.”

Però eps, des d'aquest racó de món, des d'aquest marge del camí on molts han patit una violència terrible, un s'adona que aquest amor excessiu no pot ser mai un imperatiu moral, sempre restarà com una invitació suau. A aquells que han estat víctimes innocents d'un mal radical, un no pot mai dir-los-hi a la lleugera: "estima els teus enemics." Cal respectar el misteri insondable del dolor. Cal comprendre els processos personals, i adonar-se que hi ha moltes ferides del cor que sagnen durant anys. La víctima sempre podrà dir: el meu cor encara no és capaç d'estimar universalment.

Amor Misericordiós-PPH

Avui no puc més que compartir amb vosaltres unes ratlles escrites per en Pepe H, un company jesuita, que visqué més de 30 anys a l'altiplà bolivià amb el poble Aymara. Les rellegia avui i em revoltaven-renovaven-desconcertaven interiorment. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo els últims anys de la seva vida, quan l'enfermetat pulmonar ja el tenia atrapat. Espero que les gaudiu (avui un post un xic més llarg del normal):

Un “cor misericordiós” se’m revela cada cop que assisteixo a una reunió de dones: unes vegades elles soles als seus centres de dones; d’altres, les més, amb els seus marits. Acostumen a fer pinya entre elles: si són joves i estan embarassades se senten protegides, privilegiades, aconsellades i acompanyades pels seus companys que saben què els espera. Si estan amb les seves guagües (infants) de mesos, aixecaran un cercle protector que va des de “carregar-se-les” a l’esquena mentre dormen, fins a donar-les de mamar les vegades que convingui, si és que aquesta se sent insegura.(...) En les seves guagües està la concreció de la vida amenaçada i disminuïda que configura la seva persona. El seu ésser “entranyable” adquireix mil rostres, cadascun d’ells inoblidable.

Un “cor misericordiós” que se’m revela veient les dones al costat dels fogons de casa seva tot preparant el dinar en aquests últims anys en què la sequera i les glaçades han malmès els cultius. Fa un temps, escrivia en els apunts d’exercicis quant a la segona forma d’humilitat: “I en la pràctica de cada dia, es tradueix en ser delicats amb tots. No fer cap mal a ningú, perquè estem enamorats de la Vida. Al costat dels pobres, ho anem aprenent: fent com ells, brollant la Vida d’allà on sembla que no hi ha res; recobrant la Vida allà on està més amenaçada; agrupant la Vida de les deixalles que els rics aboquen als marges de les ciutats i del camp”.
Paràgraf inspirat un dia en veure com una dona preparava una sopa amb uns ingredients que no eren res i que qualsevol de nosaltres hagués tirat a les escombraries. Recobrava la vida d’unes minúscules patates malmeses pel cuc, d’unes pastanagues eixarreïdes i d’unes fulles resseques de ceba. Recollint les deixalles del nostre consumisme, servia una sopa a la seva família i als amics que estàvem visitant-los.

Un “cor misericordiós” se’m revela veient com les autoritats comunitàries (...) dediquen tot el seu temps al servei de la seva comunitat anant amunt i avall per a aconseguir millores per a les seves escoles (...) que els membres de la comunitat facin les paus quan hi ha baralles, que els visitants se sentin ben acollits... En el servei a la comunitat, ens mostren que hi ha més alegria en donar que en rebre.

Us convido a rellegir (...) aquell text que fa: “El Senyor, el Déu compassiu i clement, pacient, misericordiós i fidel, que conserva la misericòrdia per a mil generacions, que perdona la culpa dels pares en els fills, néts i besnéts” Èxode 34, 6, fins el text de la paràbola del Pare Misericordiós de Lluc, 15."

Sentir-se estimat “misericordiosament” pel nostre Déu i per aquest poble que camina ja amb un cor misericordiós és la font d’aquesta nova sensibilitat, perquè ens permet acarar la lluita per la vida des de la tendresa i la delicadesa experimentada sobre nosaltres. Si nosaltres no ens hem sentit estimats per algú, malgrat el nostre pecat o la nostra conducta insensible, la nostra vida seguirà anodina i sense esperança de que res pugui canviar, perquè no ens hem sentit reubicats en la vida tal i com la delicadesa i la tendresa són capaces de fer-ho. En sentir-nos reconeguts en el cor per damunt de les nostres aparences, el poble ens permet treure el millor de nosaltres mateixos, vencent les pors i arrancant-nos les carotes o antifaços que ens havíem posat per a la nostra vida en societat.

Caminar amb “un cor misericordiós” és anar submergits en la realitat de cada dia. Un caminar que ens empeny a canviar els llocs des d’on “mirar” o “contemplar” el nostre món, perquè no es té la mateixa mirada si es viu al centre de la ciutat, al camp o a les viles o als suburbis. (podeu llegir + aquí)

(Mangbo Korto asseguda davant la seva humil casa, Boi, Zorzor distr/Pau/JRS)