Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bíblia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bíblia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de març del 2013

SANT PERE CLAVER, jesuïta





A propòsit del 125è aniversari de la canonització algú em preguntava l'altra dia: "en què t’inspira el testimoni de Sant Pere Claver per la missió que actualment se t’encomana?

Sant Pere Claver, jesuïta català nascut al poble de Verdú. Fou missioner i defensor dels esclaus negres a Amèrica al segle XVIII i és el patró dels Jesuïtes de Catalunya.Va entregar tota la seva vida a alleugir els turments que els esclaus africans patien. Aquests, al arribar a Cartagena d'Índies, trobàven en Claver una veu amiga i unes mans compassives, mentre els comerciants els venien per 4 rals i els intel·lectuals encara debatien si els negres eren humans o no.

Jo fa mig any que visc al camp de refugiats de Kakuma (Kènia) on més de 110.000 persones d’una dotzena de nacionalitats del continent Africà viuen a l’exili. La radicalitat de l’entrega de Pere Claver al servei dels més abandonats i repudiats del seu temps sens dubte m’encoratja en el meu acompanyar els refugiats.  

L’esclavitud pot prendre moltes formes, i sovint  un reconeix amb gran dolor que els refugiats viuen realment vides al límit. Ahir els africans eren emmanillats, esclavitzats i enduts cap a Les Amèriques. Avui, la terrible injustícia estructural sobre la que se sustenta l’opulència occidental, força a milions d’africans a fugir de les seves terres. El més deshumanitzador al camp de refugiats probablement és l’experiència de ser lluny de la terra i dels éssers estimats,... sense massa perspectives de poder algun dia tornar a casa.

En aquest context, la meva presència vol i desitja ser un bàlsam, una carícia suau, una abraçada fraternal, una paraula amable,... a l’estil del de Cal Claver. 

En situacions d’extrema pobresa, postració  i radical indigència,... un somriure, una abraçada, un gest d’amor són potser el millor – i sovint l’únic - testimoni creïble de l’amor de Déu, el Déu dels pobres que Jesús ens revelà  (Mt 25: 31-46).

dissabte, 16 de febrer del 2013

QUARESMA: EL PAPA I UNS TESTIMONIS INCÒMODES

Florensky - Hillesum - Day

Dilluns passat, la narració de la creació (Gènesi capítol 1) era la primera lectura suggerida per la litúrgia. En aquest mite fundacional, Déu crea fent espai, obrint els cels, les aigües, ... tot els seus moviments són espacials, fer lloc, obrint, separant les aigües de dalt de les de baix per permetre la vida,... Coincidència, aquell mateix dia, Benet XVI, amb un gest audaç renunciava, és a dir, feia lloc, deixava pas a algú més jove, amb més energia i fortalesa per a ser el bisbe de Roma.

Dos dies després, Dimecres de cendra, el mateix Benet XVI mostrava perquè i per a qui cal fer espai. Sorprenentment, durant la seva audiència (text complert aquí) tot comentant l’evangeli del Diumenge (les temptacions de Jesús), el Papa va oferir com a testimonis 3 personatges marginals, excèntrics, desconeguts per molts. No va citar la Mare Teresa de Calcuta, Joan Pau II, o Escrivà de Balaguer (recentment elevats als altars), el que hagués estat més que previsible. Tampoc va citar, per exemple, el bisbe Romero, Joan XXIII, o Marcel Légaut, testimonis una mica més incòmodes per a l’status quo

Benet XVI va anar MOLT més enllà, va trencar motlles i barreres al citar Pavel Florensky, Etty Hillesum i Dorothy Day. Però qui són aquests personatges exemplars que, en aquests temps d’incerteses, el Papa vol que seguim?

Pavel Florensky, un científic agnòstic rus que es convertí a l’església Ortodoxa. Es casà i poc després va ser ordenat capellà. Treballà per l'aparell de l'estat Rus, fins que el mateix règim soviètic l'acusà d'agitador. Fou condemnat a anys de treballs forçosos i finalment executat.

Etty Hillesum, una jove holandesa, jueva anihilada pel règim Nazi a Auschwitz. El seu diari personal és esfereïdor, per la fondària, la sensibilitat, la fe i la passió d’aquesta noia envoltada de dolor i mort.

Dorothy Day, una dona amb una joventut tumultuosa, molt implicada als moviments anarquistes i les lluites socials de la primera meitat del s. XX als EUA. Lentament, va anar copsant la força de l’evangeli tot integrant la passió per construir el Regne de justícia a la fe profunda en l’acció de Déu en la història. Per a ella compartir vida en comunitat amb els més desfavorits va esdevenir essencial. 

Un científic cristià ortodox, una jueva assassinada pel Nazisme, i una lluitadora social incansable (que per cert, durant la seva joventut va avortar). Un home (monjo), i dues dones (laiques). Cap d’ells part de l’Església oficial. Cap d’elles membre de la jerarquia. Cap d’ells ben acceptat al seu moment. Amb accions i excessos moralment reprovables segons tots els manuals i catecismes. 

Benet XVI ha estat molt agosarat al proposar-nos aquests tres testimonis de fe. El Papa ens els presenta com a testimonis de conversió radical, de persones transfigurades. En les seves vides “la gràcia de Déu actua i fa meravelles”. Les tres, són persones en camí, en recerca, a les palpentes, profundament implicats i en diàleg amb el seu entorn.

Al renunciar al seu càrrec de pontífex (literalment el que construeix ponts, lligams, relacions), el Papa vol fer espai a aquests testimonis, imaginant així una comunitat de seguidors de Jesús on ningú hi és exclòs, on tot home i dona de bona voluntat hi és benvingut. Per cert, ben bé a l’altra extrem dels insistents esforços de molts eclesiàstics que intenten tancar l’aixeta, fer de l’Església un club reduït, ranci, esquifit, d’uns pocs que es consideren “bons Catòlics practicants”. 

Proposant Pavel Florensky, Benet XVI recupera la tradició més oberta del moviment ecumènic que el Concili Vaticà Segon impulsà. Escollint Etty Hillesum, Benet XVI vol que abracem la humanitat sencera, especialment aquell que pateix, i que esdevinguem “un bàlsam per a totes ferides”. Reconeixent Dorothy Day, Benet XVI ens recorda que viure en comunitat i estar al servei dels pobres i oprimits és més evangèlic que l’estricta observança de les lleis morals.

La decisió de Benet XVI de renunciar va ser una notícia inesperada. Les pistes que ell mateix ens dóna per interpretar-la encara són més insospitades i obren nous horitzons.

P.S.: Des d’aquest continent oblidat des d’on escric, desitjo que el proper Papa encara vagi més lluny i no només proposi testimonis vinguts del nord, sinó també persones com Vandana Shiva, Aung San Suu Kyi, Wangari Maathai i tants d’altres que ens inspiren i ens encoratgen.

Shiva - Suu Kyi - Maathai


divendres, 18 de gener del 2013

SETMANA DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS



Còpia de la icona copta - Abba Menas - s VI - Egipte

«Amb quina ofrena», es diuen,
«em presentaré al Senyor,
com adoraré el Déu excels?
El Senyor respon:
«Ja t'han ensenyat, home, què és bo,
què espera de tu el Senyor:
practica la justícia, estima la bondat,
comporta't humilment
amb el teu Déu.»
(Miquees 6, 6-7) 

Al camp de refugiats de Kakuma hi ha un estol quasi infinit de petits grups, Esglésies, confessions Cristianes. Vivint en aquest context on els seguidors de Jesús vivim massa dividits, més que mai ens cal pregar plegats per reconèixer tot allò que ens uneix, i no pas centrar-se en aquelles petites coses que ens separen. De fet, les diferents ONGs que treballem aquí representem una diversitat molt notable (Luterans, Episcopalians, Consell d'Esglésies Cristianes de Kenya, Catòlics...)

La setmana de pregària per la unitat dels cristians (18 a 25 de gener) fa més de 100 anys que se celebra. El material preparat aquest any per la Comissió ecumènica és de molta qualitat i fondària. Aquí el podeu trobar en diferents llengües.

dimarts, 25 de desembre del 2012

NIT DE NADAL


El 24 a la tarda hem celebrat la missa del pollet. Aquí per qüestions de seguretat no podem celebrar la missa a mitjanit. Quan és fosc tothom a casa seva.

El primer Nadal com a capellà, en terres africanes, compartint amb els que viuen forçosament en aquest no-lloc que és el camp de refugiats de Kakuma.

Després de 4 diumenges d’Advent, la sobrietat i senzillesa de les celebracions dominicals deixa pas de nou a la joia esclatant. La capella engalanada amb globus de colors i decoracions de baratilla. El grup de noietes, dansant amunt i avall amb cada cançó. Els escolanets, sempre atents a que tot estigui a punt. Els infants, més de 150, mirant amb ulls oberts com plats. El cor de joves cantant amb totes les forces al ritme del tambor i la cítara, fan retronar les fustes i la xapa de zenc de l’edifici/barraca on estem aplegats.

Un quants dels joves de la capella han preparat uns pastorets i els hem representat durant l’eucaristia. En comptes d’homilia, retirem l’altar i comença el teatre. Amb un humor ben fi ens reconten la història dels inicis de Jesús. Segons l’expliquen els evangelis, la de Jesús és una història dramàtica ja de bon començament. Pobresa, rebuig, incomprensions, desplaçaments massius, persecució política, matances absurdes d’innocents... i paradoxalment de joia i consol.

Joia i consol doncs el Bon Déu vol i desitja fer-se un de nosaltres, precisament en aquest context ple de dificultats i injustícies. Sí, l’establia feia pudor, els pastors eren l’escòria de la societat, i Jesús nasqué d’una noia jove de reputació dubtosa. Maria, Josep i Jesús, una família en una situació deplorable, desnonats, al carrer per impagament (permeteu-me l’interpretació lliure de Lluc 2,7).

Vivim un Nadal massa ensucrat i embolicat amb paper de cel·lofana per adonar-nos de la radicalitat de la Bona Notícia. Un Déu immigrant, un Déu exiliat, un Déu empetitit, fet infant.

“A Betlem me’n vull anar, vols venir tu ...” Vols venir a descobrir aquest Déu fet un de nosaltres? Ves als marges, als carrerons foscos, allà on ningú vol anar,... i allà amb els nostres germans i germanes crucificats del nostre temps retrobaràs el misteri de la Vida.

dijous, 13 de desembre del 2012

ADVENT - TEMPS PRENYAT



Refugiat Sudanès a Juba - TONY KARUMBA/AFP/Getty Images -source

"Sóc a la porta i truco" (Apocalipsi 3, 20)

Jesús el Messies no només va néixer en una establia ara fa més de 2.000 anys a Betlem.

El Fill vol i desitja néixer en cadascú de nosaltres. Déu vol esdevenir novament humà, vol estimar tothom, vol fer-se un de nosaltres, ara i aquí. És el nostre cor una establia, un pessebre, prou acollidor per aquest Infant que arriba nu i pobre?

No només el gran místic medieval Meister Eckhart parla d’aquest engendrar el Fill incessantment. També els refugiats de Kakuma copsen aquesta profunda veritat de la fe cristiana. Déu, no és quelcom llunyà, aliè a nosaltres, ben al contrari, és una presència, un misteri en permanent naixença en el més íntim del cor de cadascú, i del cor del real. Advent doncs, és temps d’estar prenyats, expectants, a la espera de quelcom nou que ja brota en les nostres vides.

O potser el nostre pessebre interior és ple de preocupacions, angoixes, llistes d'encàrrecs,... que ens encadenen en la pressa, l’estrès, i la grisor del nostre empetitit dia a dia?
 
Disposem-nos doncs durant aquest temps de preparació de Nadal a reconèixer, com Maria de Nazaret, aquells moments prenyats d’eternitat, aquelles anunciacions en la nostra vida quotidiana que ens ofereixen un tast de la Realitat tal com realment és, lluminosa i plena.