.JPG) |
| Pujant la muntanya - Kakuma -2013-04-JRS/CBaseka |
Viure en un camp de refugiats és sovint una
experiència molt dura.
Quan els refugiats proven de viure el temps d’exili amb
sentit, la fe esdevé un element important. A Kakuma, les comunitats cristianes,
durant la Setmana Santa, van tenir l’oportunitat
d’afirmar la seva fe en al
Vida i en l’amor malgrat viure a l’exili.
El camp de refugiats va iniciar-se l’any 1992
com una solució temporal per hostatjar els milers de nois i joves que fugien de
la guerra del Sudan, els “nois perduts.” Més de vint anys després, aquest camp
és la “llar” de més de 114,000 refugiats provinents d’una dotzena de
nacionalitats. Somalis i Sud Sudanesos representen els dos grups principals, i
també les dues religions majoritàries al camp: Islam i cristianisme.
Recentment Nacions Unides i les ONGs han començat a adonar-se que durant
massa temps l’ajuda humanitària ha oblidat, o fins i tot menystingut, la
religió i les necessitats espirituals de les persones forçades a viure com a
refugiats. En el món humanitari, la religió és massa sovint vista amb sospita,
com un autèntic fre al desenvolupament. Un cert prejudici il·lustrat, modern ha
llastrat els esforços ben intencionats de moltes organitzacions. Algunes ONGs
diuen innocentment: “Nosaltres només fem pous. Nosaltres només repartim menjar.
Nosaltres només construïm cases.” Per a molts no fa cap diferència que el
refugiat sigui un musulmà devot, o un catòlic compromès, o un cristià copte. La
religió millor reservada a l’àmbit privat.
En aquest context, els refugiats són primàriament tractats com un
número, el número de la cartilla de racionament que l’ACNUR (Alt Comissionat de
Nacions Unides pels Refugiats) distribueix. Per exemple, aquí a Kakuma amb un cert despit el
Programa Alimentari Mundial (l’encarregat de la distribució de menjar) fa el
repartiment quinquennal d’aliments tots els dies de la setmana (inclòs el diumenge i el divendres, dos dies cabdals pels cristians i els musulmans
respectivament).
Però el fet és que els refugiats no són només cossos que cal alimentar,
vestir i posar sota un sostre. Viuen a l’exili sí, però no per això han de ser
privats de la seva dignitat com a éssers humans. Per a ells i elles, la seva
cultura, la seva cosmovisió i la seva religió són aspectes també molt
importants per tal d’intentar viure amb una certa normalitat, malgrat l’enorme anormalitat
d’un camp de refugiats.
Durant aquesta Setmana Santa els membres de les cinc capelles catòliques van poder celebrar amb intensitat, devoció i joia aquest moment central de la
fe cristiana. Fou una setmana plena d’activitats. Els refugiats tot i
viure en una regió semidesèrtica molt inhòspita, carregant les ferides del
passat violent del que fugen i sense saber quan podran tornar al seu país,
s’entesten a mantenir viva la flama de l’esperança i de la confiança en Déu. Al
camp, la Vida s’obre pas enmig de la mort i la joia apaivaga el dolor del
desesper. Les paraules del profeta Habacuc (amb les quals us felicitava la pasqua), descriuen perfectament aquesta
paradoxa:
Cert que la figuera no fa fruit,
ni tindrem la collita dels ceps;
i els camps no donen res per a menjar;
no queda cap ovella als corrals
ni cap bou a les estables.
Però jo celebraré el Senyor,
feliç de veure que Déu em salva.
El Senyor sobirà m’ha fet valent,
i amb peus lleugers com els dels cérvols,
m’encamina cap als cims invencibles
(Habacuc 3, 17-19)
Un dels moments especials d’aquesta Setmana Santa fou una trobada per a
joves el Dilluns de Pasqua. Ens vam aplegar amb més de 300 joves de diferents
nacionalitats al matí, d’hora. Vam caminar una hora per pujar a un turonet des
d’on es contempla tot el camp de refugiats. Un cop allà a dalt, sota un sol de
justícia, vam celebrar senzillament l’eucaristia tot recordant la vida de
Jesús. Tres corals animaven la celebració. Havent compartit el pa i
el vi, vam llavors compartir un suc i unes galetes i cap a casa. Una sortida de mig
dia, senzilla però amb un fort impacte.
.JPG) |
| Eucaristia dalt del cim - Kakuma- JRS/CBaseka |
Alguns dels participants agraïen l'oportunitat de poder participar en una
activitat extra-ordinària amb molts d’altres joves. També valoraven el fet
d’aplegar el jovent de les diferents capelles. El més significatiu fou la
possibilitat de créixer en el reconeixement de la unió, més enllà de les
divisions de llengua o nació. El missatge de Jesús, missatge d’amor
incondicional i universal un cop més trenca tota barrera i divisió.
Ocasions com aquestes permeten als refugiats celebrar la vida i afirmar
que les seves vides sens dubte estan profundament marcades per la pobresa i la
necessitat material però que es neguen a ser simplement un número. Els refugiats segueixen sent plenament homes i dones, amb el desig de
viure en comunitat, de celebrar joiosament, i de dir SÍ a la vida.
La Pasqua ha arribat un cop més al camp de refugiats de Kakuma.
