Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunitari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunitari. Mostrar tots els missatges

dilluns, 3 de desembre del 2012

UBUNTU - SOM HUMANS QUAN COMPARTIM




Ubuntu és un mot d’origen Zulú que reflexa una comprensió de l’ésser humà molt arrelada en el continent Africà. Segons Desmond Tutu (una de les figures més rellevants durant la transició de l’apartheid a la democràcia a Sud Àfrica): “Ubuntu és molt difícil de traduir a conceptes Occidentals. Parla de l’essència d’ésser humà .... seria com dir ‘la meva humanitat està connectada indestriablement a la teva humanitat.’ Nosaltres a l’Àfrica diem ‘una persona és persona gràcies a altres persones’, i això no té res a veure amb el ‘penso per tant existeixo’. Més aviat Ubuntu ve a dir ‘Sóc humà perquè pertanyo, participo, comparteixo'”. [DesmondTutu, No Future Without Forgiveness, 1st Image Books ed. (New York, N.Y: Doubleday,2000), 31]

En la mateixa línia, algú em compartia una dita Zulu:
“Si vols anar ràpid, ves sol,
però si vols anar lluny, ves acompanyat”

Per acabar de reblà el clau, no fa pas gaire, a propòsit del compartir i del viure oberts a l’inesperat, un dels joves Congolesos deia: “No sé que ens passa als africans que ens estem tornat Occidentals. Aquí al camp de refugiats la ració alimentària és tan justeta que quan la mare acaba de cuinar tot seguit serveix el menjar en plats individuals per cadascú. Trobo a faltar quan menjàvem tota la família d’una mateixa plata, doncs sempre hi havia suficient menjar per a tothom. Fins i tot si arribava algú inesperadament, mai marxava amb la panxa buida.”


dijous, 21 de desembre del 2006

Tallers de fusteria, llavors d’esperança


Kpademai, una població d’uns 1000 habitants, a unes dues hores en cotxe desde Voinjama.

Una escola d’uns 300 alumnes. Parets velles, marcades per les balas. Ni portes ni finestres. Nens plens de joia, tot el dia contents (això no em deixa de colpir).

Un projecte petit però ple d’encant. Les primeres visites van ser abans de l’època de plujes (al maig). Ja llavors vem veure la gran necessitat. Però només al setembre va ser possible atansar-nos-hi de nou. Vem començar sensibilitzant a la comunitat. Estaven llestos per acollir-nos.

Fase 1: bancs per l’escola. Quins han estat els pasos necessaris:

  1. Demanar a la comunitat que s’organitzi i que esculli un comité (la lider és una dona, de nom Lorpu).
  2. La comunitat busca arbres, contactar un operari amb serra mecànica.
  3. Serrar les peces necessàries i portar-les (sobre el cap, a vegades 2 hores de camí) fins a l’escola.
  4. Construir una estructura, on un grup de fusters d’allà mateix produirà bancs, cadires, taules per a l’escola. Després aquest espai resta per a l’escola per a diversos usos.

Un equip de 4 fusters (John Fayah al capdavant) estan produint els bancs. Gent de pagès. Bons tècnics, que conèixen el seu ofici. El comité, gent compromesa, entregant el seu temps en bé dels infants, del seu desenvolupament, del futur. I el JRS donant suport, presenciant un petit miracle. Arreu sempre diem, això no és un projecte de JRS, sinó un projecte comunitari (vostre). El projecte és una excusa perquè recuperin la seva dignitat, que tornin a creure que val la pena fer projectes plegats, unir esforços.

Altres pobles on estem fent semblantment: Tobogissizu, Bazagizia, Karzah, Ziggida, Boi, Zelemai, Yarpuah i Kpaiyea (el més proper a 45 minuts el més llunyà a unes 4 hores de Voinjama).

(les altres fases : renovar l’escola, cases per vulnerables, agricultura escolar,… un altre dia)

(Kpademai town, Lofa/Pau/JRS)