diumenge, 21 de gener de 2007

Una mica + d'info


Però on estàs exactament?
A Libèria, la costa occidental de l’Àfrica. Concretament a Lofa, la regió més al nord, fent frontera amb Sierra Leona i Guinea Conakri. Una zona absolutament devastada durant l'últim període
(2000-2003) de la guerra. Diuen que el 97% de la població va fugir.


Encara hi ha guerra?
No. L’estiu del 2003 es va signar un acord de pau. El president (Charles Taylor) va accedir a marxar exiliat a Nigeria, Nacions unides va enviar un contingent d’uns 15.000 soldats i es va constituir un govern de transició. A la tardor del 2005, va sortir escollida la primera presidenta dona de tota l’Àfrica (Ellen Johnson Sirleaf). Avui Libèria és un país en pau, però recuperant-se de 14 anys de guerra brutal.


Què se t’hi ha perdut allí (aquí)?
Des de fa anys que la crida del sud em neguitejava, em tenia seduit internament. Ja com a jesuïta (des del setembre de l’any 2000, pels que fa temps que m’heu perdut la pista) em captivava molt els testimonis de companys treballant en països de l’anomenat 3r món. Finalment, al juliol de 2005 em van enviar per dos anys a treballar com a voluntari amb el JRS (Jesuit Refugee Service) a Libèria.


Què fa el JRS?
Acompanyar el poble liberià que encara està a l’exili (Guinea) i fer costat en el procés de retorn, de tornar a casa. Libèria és un país desmatellat que necessita refer les infraestructures, el teixit econòmic i social, la vida política, les institucions públiques, la vida quotidiana, en fi TOT.
Com diu Martí i Pol: Tot està per fer … i tot és possible.

I tu en concret, què coi fas?
Els primers 9 mesos vaig estar a Monrovia, encarregat de la logística nacional. Des del març 2006, a Lofa, portant els projectes de reconstrucció (la carrera d’arquitectura m’està fent bon servei). Ara per ara tenim en marxa: 4 edificis per escoles + mobiliari per 9 escoles i un centenar de cases per a vulnerables (gent gran, cecs, vídues, amputats,...). Un treball apassionant en un context molt agraït. Gent molt engrescada per recomençar, passar pàgina, mirant endavant amb esperança.
(Road in Lofa/Danisj/JRS)

5 comentaris:

eloi ha dit...

Ànims xiquet! TSKV! (per cert, ja tenim lema per la pasqua d'enguany "jhs, desmarca't", l'Albert Tarés ja ha fet el logo). Una abaraçada i gràcies per anar publicant.

Josep Àngel Colomés ha dit...

Felicitats per la feina que estàs fent! Espero i desitjo que el teu testimoni sigui font d'acció de gràcies, d'esperança i també, perquè no, d'alegria.

Gràcies pels teus comentaris!

Cèsar Llamborda ha dit...

Un 97%... es diu ràpid. Però s'imagina dolorosament, no? Una abraçada,

Xavi ha dit...

Hola Pau!
he trobat aquest blog mig per casualitat, i de veritat que m'alegro!!!
teniu montat un bon tinglado amb els blogs! i a mes tots linkejats! he arribat desde el de l'anna santi passant per l'eloi, marc... i n'estic realment feliç d'haver-los vist! ho fare mes sovint!
molta sort per les calides terres del sud! i gracies per explicar-nos!
Sort
Xavi

P.D. per cert, soc el xavi mallorqui de st cugat! vaig intentar posar-me en contacte coneixer que i com feies pero no vaig conseguir-ho, llastima
ara stic amb feina i ficat en temes de sostenibilitat, (i amb el PFC en stand-by=) pero el que fas em segueix interessant i veure el teu blog m'encoratja a, potser en un futur a mig termini... qui sap
Cuida't!

Tondo Rotondo ha dit...

Quina foto més suggerent!