Aquest cap d'any ha estat ben especial. No pas perquè hagi fet grans coses sinó perquè de la mà del poble senzill he recobrat el gust per allò petit.Tothom marxava cap a Monrovia, la capital, per passar el cap d'any; per celebrar-ho una mica a l'occidental. Jo vaig decidir quedar-me a Voinjama i anar a visitar una de les comunitats rurals on estem treballant intensament. Una nova escola construida desde zero i unes 80 cases per a vulnerables (gent gran, vídues, disminuits, mares solteres).
Divendres 29, un dels membres del comité em va passar a recollir, i vem caminar unes quatre hores fins arribar a SammieTa. Era al capvespre, amb la llum de la lluna, els sons de la selva envoltant-nos. Gran acollida. T'ofereixen el seu plat i el seu llit (literalment). Segon dia de nou caminar per visitar Fassema i Momosu, dos poblets on el cotxe no hi arriba. I finalment el 31 vem fer cap a Tobogissizu, el poble central de la zona.
Durant aquests 4 dies, el rellotge va quedar al fons de la bossa, l'agenda oblidada, les obligacions ben lluny. Només estar, conversar (tot i que no entenc res de Kissi, una de les 20 llengues locals de Libèria), escoltar, observar, contemplar, somriure, descansar, caminar, acollir, rebre.
Dones treballant de valent nit i dia. Fibrades, escolpides pel treball quotidià. Bona part del dia se'l passen batent l'arròs, ventant-lo, preparant-lo i finalment cuinant-lo per a la seva gent. Anant a cercar aigua. Cuidant dels més petits. Només al vespre, tenen una estona de respir, assegudes a la vora del foc (doncs ara les nits són fredes aquí), compartint el dia, rient plegades, aconsellant-se unes a altres.
Infants robant instants de joc entre les múltiples tasques encomanades per la mare. En grup. Mai sols.
Gent gran contents i satisfets de ser novament a casa. Explicant històries de com era abans la vida, del què han hagut de passar. De com van fugir l'any 90. De com van haver de fugir encara dos cops més. Agraïts pel do de la vida (que els ha permès veure aquest dia, tal com diuen ells).
I jo contemplant-m'ho. Deixant-me seduir per una quotidianitat insignificant als ulls de molts, però plena de sentit vista amb els ulls del cor.
(Dona ventant arròs, Lofa County/Boris/ICRC)
4 comentaris:
Com te comentat varias vegades, cada dia em sorprens mes em tot el que fas, el que pensas i el que escrius.......per molts anys un peto.
Es genial poder seguir tu cotidianeidad... Pau, de veras, gracias por seguir compartiendo. Abrazos desde Boston.
Hola Pau! gaudeix d'aquestes estones de contemplació alliberadora que ja t'anem escalfant el banc de la facultat de teologia! jajaja... it's broma, la veritat és que crec que aquests dos anys et deixaran a punt per a poder fer els teus "xurrets" teològics. Una abraçada ben forta des de la torre de marfil de bellvitge.
eloi
Publica un comentari a l'entrada