Viatjar per aquestes contrades és sempre una autèntic privilegi. La mirada reposa en el verd incansable. Una frondositat i una exhuberància absolutament desmesudares. I és aquesta desmesura la que guareix l'esperit ferit, la que calma l'inquietud interior, la que cus l'interior esquinçat.La mirada re-posada en l'horitzó. Un horitzó sempre proper (massa arbres, massa us ho dic).
Un camí transitat per ben pocs abans que un mateix.
Un calfred al sentir-se obrint camí, ampliant horitzons.
I tanmateix, la pregunta romàn: serà valuós el que aportem? No seguim en definitiva imposant un model, una cultura, un progrès que acabarà engolint-ho tot?
(Lofa/Danisj/JRS)
3 comentaris:
Hola Pau.
Soc la Lucía Lijtmaer.
He rebut el teu e-mail. Molta sort i una abraçada ben forta des d'aquí.
Hola Pau. Realment l'horitzó que veig des d'aquest disseté pis és ben diferent: una infinitat de sól construit. l'sprawl urbanístic que ja coneixes... així i tot, també en aquest paisatge hom pot "re-posar" l'ànima.
una abraçada
eloi
Hola Pau, som el Ricard Aragonès i la Maria. Anem seguint el teu blog encara que no hem posat mai cap comentari (aquest és el primer), però avui hem decidit fer-ho. Veiem que les coses no són fàcils en aquest pais, però admirem la teva enteresa i t'encoratgem per que segueixis així.
Rep el nostre suport, molts petons i una abraçada molt forta.
Publica un comentari a l'entrada