dilluns, 14 de maig de 2007

Avança?

Sovint, entre els companys, ens preguntem si Libèria avança. I encara més important en quina direcció avança. I si la nostra contribució aporta quelcom o no de valuós en aquest procés.

A grans trets. El país avui està pacificat. Hi ha un govern escollit democràticament. Els embargaments començen a aixecar-se (diamants, armes,...) així el govern comença a poder recaptar alguns impostos. La gent ha pogut tornar a casa. Moltes families començen a ser autosuficients (no depenen del suport alimentari de la comunitat internacional). Tot això seria el nivell macro.

Però a nivell micro, o a escala humana el panorama és ben diferent. Les ferides seguiexen sagnant. Víctimes i botxins han de conviure plegats. A Ziggida en "wild dog", un excombatent que matà centenars de persones, es passeja tan panxo. Sovint parlo amb ell i la meva perplexitat augmenta.
Milers de families les pasen canutes per aconseguir un mos. I els infants treballen com a "negres" o esclaus (si us sembla més políticament correcte).

I perquè carai construim escoles si cada cop que anem a visitar les escoles no funcionen. De cada 5 dies lectius potser 1 es podria comptar com d'ensenyament efectiu. La resta de dies, o son festa, o els infants han hagut d'anar a treballar el camp, o els professors estan borratxos, o no saben com donar classe, o han anat a buscar el seu ridícul salari a la capital,...

I perquè coi seguim distribuint "coses" (material escolar, menjar, materials de construcció,...) sense comptar seriosament amb les comunitats, amb les persones de carn i ossos. És molt fàcil sentir-se el salvador, el donador.

Suposo que ja sabeu que Libèria és un dels tres països escollits per Nacions unides. Escollit per a què? Doncs per demostrar al món que imposar el model occidental (eleccions democràtiques, mesures financeres d'acord amb les polítiques del FMI,...) és la solució. Que és possible conduir un país de la guerra a l'estabilitat en un plis plas. Sovint tinc l’impressió d’estar en un d’aquells decorats de cartró pedra de les pel·lícules d’Indiana Jones. Tot és questió d’invertir diners, molts diners. Aquesta mateixa enganyifa és la que occident prova d'imposar (sense massa èxit per cert) a llocs com Afganistan i Irak. No us ve al cap una paraula que comença per C. Diferents formes però mateixos objectius. Expolia mentre puguis.

Cada cop tinc més interrogants acumulats al pap, i menys respostes. És greu doctor?

---------------------------------------------------------------
Another picture of the day to day struggles of liberian people> (BBC, The comfort of a rusting roof)

3 comentaris:

Cristòfol ha dit...

Em deia fa anys el President Pujol, que si una persona treballa amb objectiu clar i perservera, i te constància... res no pot privar-la d'allò que és el seu objectiu.

Ai, però si bades o dubtes ! tot cau i s'esmicola com un foc d'encenalls.

S'ho poden permetre les persones que són al teu costat ?

Roger ha dit...

Quan creguem tenir més respostes que preguntes caldrà canviar de lloc. El nostre estimat PPH tenia al capçal del llit una foto d'un ximpanzé que deia: Cuando supe todas la respuestas, me cambiaron las preguntas. I em deia: Vaig estudiar teologia a Sant Cugat, i quan comença a entendre aquest món vaig anar al Altiplà... quan a l'Altiplà vaig començar a entendre les seves respostes vaig tenir que tornar a Barcelona... altre cop m'havien canviat les preguntes.

Bé Pau,com sempre ànim amb tot!!! en mig d'aquest món d'interrogants i tensions persisteix l'amor!!!

una abraçada!
roger.

Ramon ha dit...

Roger, soc un professional del desenvolupament (ja sap, USAID, EuropAid, el Banc Mundial, etc). Som dels que intentem (amb poca fe i nomes perque ens paguen força be) implantar el model occidental als paisos del Tercer Mon creant institucions de govern, revisant legislacio, tambe "venent" ideologia, etc. La opinio mes estesa a la professio es que a llocs com Africa (i no nomes a Africa) estem llaurant la mar, el que no evitara que continuem llaurant mentre ens paguin les nostres sucoses minutes. El seu paragraf final m'ha interessat perque diria que abunda en aquesta idea de la inutilitat de intentar forjar una Africa segons el model liberal occidental. Els llibres del periodista polac recentment traspassat, Kapuszinski, em va donar algunes claus del perque del fracas, pero m'agradaria saber l'opinio d'algu com voste, amb una llarga estada al terreny, sobre perque aquest es un cami a "ninguna parte".

Merces.