No sé què

Encaro les últimes setmanes a Libèria amb un no sé què al cos-cor-cap.

Aquesta havia de ser la penúltima setmana a Lofa, plena d'activitats, de visites, d'amunt i avall. Però un mosquit va decidir etzibar-me una bona malaria, que em va tenir enllitat des del diumenge tarda fins ahir dijous.

Ara mateix em queda una setmana. I tantes coses a fer. Tants documents dins l'ordinador a posar en odre, tantes coses a explicar a l'Ernest (el supervisor que continuarà tot sol sense mi). Tanta gent que voldria abraçar un cop més abans de marxar. Tants llocs que vull contemplar per última vegada, tantes converses que vull tornar a escoltar. Marxo amb un no sé què.

Els projectes de construcció de cases i escoles continuen, al menys durant una temporada. Sensació de no haver completat un cicle. No dic que els projectes s'haguin de tancar perquè el menda marxa, però les escoles són filles gestades amb paciència i passió, i no poder veure'ls-hi el rostre.... Marxo amb un no sé què.

El diumenge el capellà em va demanar que jo fes la prèdica. Prepareu-vos: sobre la Santíssima Trinitat. L'homilia va consistir en que jo vaig preguntar a la gent què coi els ve al pap quan senten: el misteri de la Trinitat. La gent compartia paraules, idees breus. Em quedo amb una reflexió d'un iaio: Déu ens sobrepassa en excès, per tant no hi ha paraula que el contingui. Xapó. La va clavar, allà va acabar la meva homilia. Convidant al desconcert, al ?. Déu sempre més enllà de la nostra comprensió.

Quelcom semblant em passa amb el meu necessari adéu a Libèria.

No l'entenc i en certa mesura em fa mal.
No vull anar a estudiar (què hi trobarè en els llibres que no trobi en la vida, en les persones de carn i òssos?), i teologia? ufff.
Amb tot hi ha un no sé què que m'hi segueix empenyent.