La monja, la bici i un somriure

Una de les religioses franciscanes que també treballa al camp prefereix no moure’s amb cotxe. Aquí cotxe vol dir: poder, autoritat, influència i diners. La immensa majoria de treballadors de les ONG es passegen pel camp amb cotxe, per anar d’oficina a oficina. Aquesta religiosa jove de Kerala (Índia) es puja a la bici i tota feliç va a visitar la gent. L’altre dia, va sentir a dues nenes Somalis que, en veure-la, comentaven entre elles: “Veus, també hi ha gent pobre entre els musungus (blancs)”.

El testimoni i l’estil de vida parlen més que milers de paraules juntes. En un entorn on un es comunica verbalment amb molta dificultat (creieu què he après en un mes Swahili, Nuer, Kinyarwanda, Française, ...?) dir moltes coses és més aviat superficial. El fer moltes coses tampoc és massa rellevant, la veritat. Ara bé, el com esdevé clau. Per això la importància d’un somriure. Un somriure genera una gran complicitat, esdevé llenguatge comú i compartit. Somriure no és estratègia, és expressió del que un és i desitja ser. Els infants, amb els seus somriures incansables són els meus millors mestres d’aquest art.

Una bici i un somriure. Una presència discreta i senzilla però càlida i amb profunda capacitat transformadora d’aquest lloc inhòspit i sovint inhumà.