dilluns, 14 de gener del 2013

ARBRES I VIDES



La casa i l'hortet. Els arbres fent-nos companyia. Kakuma. Pau Vi

Lluny de la terra que em va veure néixer, valoro com mai poder llegir uns mots en la llengua materna:

“Els arbres van ser l’últim amor del vell capità. Acariciava els troncs amb delicadesa i les aspres mans se li inflaven de voluptat. Contemplava com les branques creixien i es convertien de mica en mica en brancatges. Aquest era un goig a cada moment renovat, un goig gairebé dolorós. 

Ell passaria, i els arbres continuarien creixent per espai de llargs anys. Ell mentrestant on pararia? El cervell era trontollat per múltiples doctrines, i cap d’elles no el satisfeia. Dubtava de les promeses d’eternitat, però la negació freda i l’absoluta destrucció l’esborronaven. Es neguitejava en pensar-hi, ell home sensual, aferrat a coses concretes. 

Mirava aleshores els arbres, que varen néixer del seu esforç, i se li calmava aquell anhel de perpetuar-se, de sobreviure en carn i en esperit. Endevinava en la vida dels arbres la superació de la pròpia vida, un prolongament de la seva existència. El seu goig renaixia, i tota sensació de dolor, s’allunyava. Voltat d’aquells fills de la darrera hora, el vell s’adormia bressolat pel remoreig de les fulles, la vista descansant en el mar on en la serenor d’una pàgina antiga.”
Salvador Espriu, Laia, Edicions 62, catorzena edició, 1982, Barcelona, pàg. 67-68.

En aquest fragment d'una de les seves novel·les, Salvador Espriu (nascut ara fa 100 anys) captà amb finor el que Raimon Panikkar més tard encunyà amb mots contemporanis, obrint camins al diàleg entre diverses tradicions religioses. No es tracta doncs de ‘salvar el planeta’ ni d'altres bajanades que tant sovint l’eco-logia proclama. Es tracta més aviat de reconèixer existencialment la Vida comuna a tots els éssers, apostant per "l’eco-sofia." 

Els refugiats, sense haver llegit tants llibres, en son uns bons testimonis d'aquest amor incondicional a la Terra. I alhora les seves vides, les seves mirades són una denúncia de la injustícia del nostre món que els arrenca de les seves terres i els força a viure en un no-lloc com és el camp de refugiats de Kakuma.