HOSPITALS

Aquests dies passats, em va tocar anar sovint a l’hospital. Tifus i malària. Assegut allà, esperant el torn, veient passar els Turkanes camí del metge amb els seus vestits tradicionals i els seus collarets, abatuts, alguns havent caminat hores per arribar aquí, ... reflexionava sobre la ràpida pèrdua dels valors i coneixements autòctons en favor d’un model de medicina occidentalitzat. 

Vas a l’hospital, pagues per ser visitat, et donen un llibret de color groc on els especialistes hi van apuntant coses. En el pelegrinar per les diferents seccions de l’hospital t’aferres al llibret com si fos un bot salvavides. El doctor et veu uns 20 segons, et fa una o dues preguntes i t’envia al laboratori. De nou pagues. Uns senyors et punxen, s’ho miren per un microscopi i escriuen al llibret. Tornes al metge, obre de nou el llibret, et mira un segon i escriu quelcom. Pagues novament i vas a la secció de farmàcia a recollir els medicaments, tots importats és clar. 

Tot plegat avui ha durat una hora, però més sovint t’hi passes vàries hores. Allà dempeus, un cop acabat el periple, a una mà les pastilles, a l’altre el llibret de color groc m’adono de que quelcom no rutlla. He estat tractat simplement com un cos, com un motor de cotxe espatllat, a qui li cal simplement collar una o dues femelles, res més.

Al vespre, tot reposant a casa, em pregunto: per què hem arribat tant lluny en la nostra idolatria occidental de l’exactitud científica? Per què el resultat d’una gota de sang posada sota un microscopi esdevé paraula baixada del cel? Per què aquesta fe absolutament cega en l’eficàcia dels medicaments comercialitzats per les grans corporacions farmacèutiques?

Una setmana després a la capital, Nairobi, de nou un episodi que aprofundeix les meves preguntes. Quan li dic al metge que per tractar la malària en el futur preferiria no prendre aquests compostos químics tan forts sinó un remei tradicional extret de la planta d’artemisia, em mira al·lucinada i em diu: “què no saps que la malària mata?”

 

Artemisia Annua - remei mil·lenari usat per tractar la malària

El meu professor d’antropologia de la Universitat de Berkeley, Charles Briggs, em va ajudar molt a adonar-me que qualsevol modernitat és sempre construïda en confrontació amb quelcom percebut com a tradicional, antic, caducat. De manera que el científic convençut que el que observa amb els seus aparells tan sofisticats és “la veritat,” de fet només ho pot fer si d’alguna menysprea i ridiculitza allò que segons ell és vell, antic, premodern, primitiu.

La voracitat de les multinacionals (veure més aquí al quadernet de CiJ de la Teresa Forcades) combinat amb un model de salut absolutament occidentalitzat obliguen als Turkanes, com a tants d’altres pobles indígenes arreu del món, a abandonar els seus remeis d’antic i a gastar-se tots els diners per comprar unes pastilles de colorins produïdes a milers de kilòmetres. 

Per sort, en alguns racons del planeta es van aixecant més i més veus reclamant que la saviesa tradicional no sigui pas vilificada o totalment ignorada, sinó que s’estableixi urgentment un diàleg entre medecina occidental i remeis tradicionals per millorar la vida dels més pobres. Per exemple: Anamed i REAP dues organitzacions amb qui acabo de fer un curs d'una setmana sobre medecina natural i plantes medicinals als tròpics. 

MALGRAT TOT, CELEBRANT LA VIDA: Setmana Santa al camp de refugiats

Pujant la muntanya - Kakuma -2013-04-JRS/CBaseka

Viure en un camp de refugiats és sovint una experiència molt dura. 

Quan els refugiats proven de viure el temps d’exili amb sentit, la fe esdevé un element important. A Kakuma, les comunitats cristianes, durant la Setmana Santa, van tenir l’oportunitat 

d’afirmar la seva fe en al Vida i en l’amor malgrat viure a l’exili.

El camp de refugiats va iniciar-se l’any 1992 com una solució temporal per hostatjar els milers de nois i joves que fugien de la guerra del Sudan, els “nois perduts.” Més de vint anys després, aquest camp és la “llar” de més de 114,000 refugiats provinents d’una dotzena de nacionalitats. Somalis i Sud Sudanesos representen els dos grups principals, i també les dues religions majoritàries al camp: Islam i cristianisme. 

Recentment Nacions Unides i les ONGs han començat a adonar-se que durant massa temps l’ajuda humanitària ha oblidat, o fins i tot menystingut, la religió i les necessitats espirituals de les persones forçades a viure com a refugiats. En el món humanitari, la religió és massa sovint vista amb sospita, com un autèntic fre al desenvolupament. Un cert prejudici il·lustrat, modern ha llastrat els esforços ben intencionats de moltes organitzacions. Algunes ONGs diuen innocentment: “Nosaltres només fem pous. Nosaltres només repartim menjar. Nosaltres només construïm cases.” Per a molts no fa cap diferència que el refugiat sigui un musulmà devot, o un catòlic compromès, o un cristià copte. La religió millor reservada a l’àmbit privat. 

En aquest context, els refugiats són primàriament tractats com un número, el número de la cartilla de racionament que l’ACNUR (Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats) distribueix. Per exemple, aquí a Kakuma amb un cert despit el Programa Alimentari Mundial (l’encarregat de la distribució de menjar) fa el repartiment quinquennal d’aliments tots els dies de la setmana (inclòs el diumenge i el divendres, dos dies cabdals pels cristians i els musulmans respectivament).

Però el fet és que els refugiats no són només cossos que cal alimentar, vestir i posar sota un sostre. Viuen a l’exili sí, però no per això han de ser privats de la seva dignitat com a éssers humans. Per a ells i elles, la seva cultura, la seva cosmovisió i la seva religió són aspectes també molt importants per tal d’intentar viure amb una certa normalitat, malgrat l’enorme anormalitat d’un camp de refugiats. 

Durant aquesta Setmana Santa els membres de les cinc capelles catòliques van poder celebrar amb intensitat, devoció i joia aquest moment central de la fe cristiana. Fou una setmana plena d’activitats. Els refugiats tot i viure en una regió semidesèrtica molt inhòspita, carregant les ferides del passat violent del que fugen i sense saber quan podran tornar al seu país, s’entesten a mantenir viva la flama de l’esperança i de la confiança en Déu. Al camp, la Vida s’obre pas enmig de la mort i la joia apaivaga el dolor del desesper. Les paraules del profeta Habacuc (amb les quals us felicitava la pasqua), descriuen perfectament aquesta paradoxa:

Cert que la figuera no fa fruit,

ni tindrem la collita dels ceps;

i els camps no donen res per a menjar;

no queda cap ovella als corrals

ni cap bou a les estables.

Però jo celebraré el Senyor,

feliç de veure que Déu em salva.

El Senyor sobirà m’ha fet valent,

i amb peus lleugers com els dels cérvols,

m’encamina cap als cims invencibles

(Habacuc 3, 17-19)

Un dels moments especials d’aquesta Setmana Santa fou una trobada per a joves el Dilluns de Pasqua. Ens vam aplegar amb més de 300 joves de diferents nacionalitats al matí, d’hora. Vam caminar una hora per pujar a un turonet des d’on es contempla tot el camp de refugiats. Un cop allà a dalt, sota un sol de justícia, vam celebrar senzillament l’eucaristia tot recordant la vida de Jesús. Tres corals animaven la celebració. Havent compartit el pa i el vi, vam llavors compartir un suc i unes galetes i cap a casa. Una sortida de mig dia, senzilla però amb un fort impacte.

 

Eucaristia dalt del cim - Kakuma- JRS/CBaseka

Alguns dels participants agraïen l'oportunitat de poder participar en una activitat extra-ordinària amb molts d’altres joves. També valoraven el fet d’aplegar el jovent de les diferents capelles. El més significatiu fou la possibilitat de créixer en el reconeixement de la unió, més enllà de les divisions de llengua o nació. El missatge de Jesús, missatge d’amor incondicional i universal un cop més trenca tota barrera i divisió.

Ocasions com aquestes permeten als refugiats celebrar la vida i afirmar que les seves vides sens dubte estan profundament marcades per la pobresa i la necessitat material però que es neguen a ser simplement un número. Els refugiats segueixen sent plenament homes i dones, amb el desig de viure en comunitat, de celebrar joiosament, i de dir SÍ a la vida.

La Pasqua ha arribat un cop més al camp de refugiats de Kakuma.