Un dels reptes dels estudiants de secundària del camp de refugiats és l'absoluta manca de recursos.
Els edificis destartalats, les classes són d'alló més pobres i sota el sol de justícia esdevenen uns forns. Els llibres de text són una raresa. Els alumnes apunten febrilment el que el professor diu en llibretes, amb l'esperança de poder desxifrar-ne el significat més endavant. Però sovint ni els professors entenen del tot el que els toca explicar.
L'escola acaba a les 4:30 de la tarda. 30 minuts - o més - caminant de tornada a "casa". Un cop allà anar al punt d'aigua (17 litres per persona/dia per beure, rentar, cuinar, bany,...). Després cuinar el sopar i bona nit i tàpa't. La nit es precipita sobre el camp i el lloc esdevé negre com la gola del llop. Estudiar a la llum de les espelmes o de la llanterna de kesorè no és possible, massa car. Les petites llanternes solars de baratilla duren dues setmanes i després ja no serveixen de res.
Alguns estudiants, entre ells en John, un dels membres més actius d'una de les capelles (que espera acabar la secundària l'any vinent), es queda de dilluns a divendres dia i nit a l'escola. Allà, si més no, hi ha un panell solar, una bateria i un llum encès tota la nit. Aquests estudiants delerosos d'aprendre, dormen al terra a les classes, es lleven a mitja nit, estudien dues hores i se'n tornen a dormir. Dia rera dia, setmana rere setmana.
Fa una generació, la gent al vespre s'aplegava al voltant del foc per sentir històries de la boca dels ancians i mantenir vius els valors comuns. Avui al nord, molta gent al vespre s'escarxofa davant una tele per anestesiar-se, o es connecta a un ordinador i viu al ciberespai. Aquí al camp de refugiats de Kakuma, els joves al vespre s''apleguen sota una llum artificial perquè volen estudiar, volen excel·lir, volen tenir opcions en el futur.
Tots d'una manera o una altra convocats per la llum, cercant la llum.
