diumenge, 28 de gener del 2007

L’ingenuïtat desquartitzada

Fa tres dies les entranyes se’m van esquinçar. No trobo altra manera de posar-hi paraules.

Quan vaig arribar a Lofa al març estava jo tot sol (sense cap persona local) per tirar endavant els diferents projectes. Al maig, després d’una visita a Guinea, vem contactar amb 2 persones que estaven treballant amb el JRS a Guinea. Els vem oferir de tornar a casa, treballant pel mateix JRS però a Libèria. Van acceptar.

Set mesos després, un d’ells ens l’ha clavada ben clavada. La punyalada.

Amb ell vaig començar el projecte de reconstrucció d’escoles, i el de cases per vulnerables. Més tard ens vem llaçar amb les fusteries a cada escola per produir bancs, taules,…pels infants. Plegats hem anat construint una manera de fer, un equip, un mètode on les comunitats tenen un paper cabdal. Ell és el supervisor d’un equip de 6 persones. Sovint va a visitar a les comunitats a fer pagaments (fusta, altres materials locals, pagament pels tècnics) o a entregar materials de construcció o menjar per els treballadors.

El dimecres, visitant una de les escoles (Tobogissizu), vaig començar a sentir coses estranyes. Vaig convocar una trobada amb els membres del comité (que representen els 12 pobles), el cap dels fusters i el cap dels paletes. Els hi vaig preguntar que m’expliquesin fil per randa tot allò que no estava anat bé, tot allò del que no estaven satisfets.

Set testimonis diferents van explicar com el meu (perdoneu el possessiu) supervisor cada cop que portava un pagament demanava comissió (entre un 10 i un 20%) amenaçant-los que si no acceptaven ell tenia el poder per aturar tots els projectes a la regió. I que l’última vegada que va portar menjar pels treballadors es va quedar per a ell aprox 15 sacs (= 1 tona i ½). Alguns dels testimonis eren esfereïdors.

El dijous i el divendres me’ls vaig passar visitant les altres comunitats preguntant per esbrinar si també allà havia passat. Sobre el supervisor no hi ha cap mena de dubte. I dos treballadors més estan també sota sospita. El dilluns i dimarts hauré de tornar a les comunitats i demanar-los-hi un document signat explicant el que ha passat. El sistema judicial a Libèria és un desastre, però fer fora un treballador és quelcom arriscat, si no tens prous evidències.

Veieu, quina feina més bonica la meva! Algú vol venir a ser missioner? A veure si us treieu del cap d’una vegada aquesta imatge idealitzada. Sóc una persona normal, fent una feina normal, en un context diferent.

I ara què?

Quelcom s’ha trencat dins meu. Estic desconcertat. Haig d’admetre que la fe, m’ha sostingut internament aquests dies.

Però no em vingeu amb dites del pal: “de tot s’apren”, “això li passa a tothom”, “arreu hi ha lladres i mangantes”. Racionalment ho sé, i provo de no prendre-m’ho personalment; però fa mal, molt de mal que et traeixin d’aquesta manera, que utilitzin la seva posició per abusar dels seus germans.

Ara no és temps per treure lliçons. És temps de dol. La meva ingenuïtat ha estat brutalment desquartitzada.

(Children in Ngehema-Kolahun/Eric/JRS)

9 comentaris:

roger ha dit...

Hola Pau!
...i mentrestant jo preocupat pq comencem els examens!
ànim amb tot!!! una abraçada molt forta!

Roger.

roger ha dit...

t'acompanyo amb el silenci.

roger.

Cris Ruano ha dit...

Ànims Pau!
Des d'aquí t'enviem forces per seguir endavant... espero que t'arribin!
Una abraçada

eloi ha dit...

Hola Pau, a mi m'ha costat un any sencer païr el que ja saps (i això que no és tan fort com lo teu). Així i tot, sàpigues que, malgrat la trencadissa interior, tu creus en la ressurrecció. Viu-ho ara, formúla-ho el curs vinent i, mentrestant... dissabte sant.
tskv

Marc Vilarassau ha dit...

Pau,
el teu nom, o bé conté totes les lletres del desencís, del desengany i de la misèria... o bé són flors i violes.
Fes dol per la humanitat, tasta ni que sigui un mos ben petit del dol de Déu. I demana que ell et salvi, que ens salvi!
El teu company, amic i col·lega que t'estima,

Josep Àngel Colomés ha dit...

És ben bé que no saps per on et poden sortir les dificultats. Però d'algú t'has de fiar, no?
Però val com em deia algú intel·ligent, "prefereixo que m'enganyi un de cada deu amb qui confio que no pas ser un desconfiat. Sé que algú em pot trair, i que segurament algú me la farà però haurà valgut la pena per tots els que no m'han traït".
Ànims Pau!

eloi ha dit...

Ei Pauet!, t'en recordes del Carles Gil (l'escolapi de la facu)? s'ha fet un bloc des de ben a prop teu (el Senegal)!. míra-te'l :
http://encarles.blogspot.com/

xavi ha dit...

ei pau! molts ànims des de BCN... i més ara que et tinc molt present en les reunions de creatius! se't troba a faltar!
una forta abraçada!!

Josep ha dit...

Hola Pau. No ens coneixem. Jo estic a la parroquia de Sant Ignasi de lleida amb el Marc. Em fascina la teva experiencia a Libèria. No et desanimis per l´estafa que ha fet el supervisor. Segur qie Déu vol dir alguna cosa amb aquest missatge. La nostra vida està plena de fracassos pels quals anem madurant. ^nim i endavant. Continua escrivint i així ens animes a nosaltres. Algun dia m´agradaria conèixer la vstra missió de Libèria per aprendre. ue Déu t´acompanyi.