L’ingenuïtat desquartitzada

Fa tres dies les entranyes se’m van esquinçar. No trobo altra manera de posar-hi paraules.

Quan vaig arribar a Lofa al març estava jo tot sol (sense cap persona local) per tirar endavant els diferents projectes. Al maig, després d’una visita a Guinea, vem contactar amb 2 persones que estaven treballant amb el JRS a Guinea. Els vem oferir de tornar a casa, treballant pel mateix JRS però a Libèria. Van acceptar.

Set mesos després, un d’ells ens l’ha clavada ben clavada. La punyalada.

Amb ell vaig començar el projecte de reconstrucció d’escoles, i el de cases per vulnerables. Més tard ens vem llaçar amb les fusteries a cada escola per produir bancs, taules,…pels infants. Plegats hem anat construint una manera de fer, un equip, un mètode on les comunitats tenen un paper cabdal. Ell és el supervisor d’un equip de 6 persones. Sovint va a visitar a les comunitats a fer pagaments (fusta, altres materials locals, pagament pels tècnics) o a entregar materials de construcció o menjar per els treballadors.

El dimecres, visitant una de les escoles (Tobogissizu), vaig començar a sentir coses estranyes. Vaig convocar una trobada amb els membres del comité (que representen els 12 pobles), el cap dels fusters i el cap dels paletes. Els hi vaig preguntar que m’expliquesin fil per randa tot allò que no estava anat bé, tot allò del que no estaven satisfets.

Set testimonis diferents van explicar com el meu (perdoneu el possessiu) supervisor cada cop que portava un pagament demanava comissió (entre un 10 i un 20%) amenaçant-los que si no acceptaven ell tenia el poder per aturar tots els projectes a la regió. I que l’última vegada que va portar menjar pels treballadors es va quedar per a ell aprox 15 sacs (= 1 tona i ½). Alguns dels testimonis eren esfereïdors.

El dijous i el divendres me’ls vaig passar visitant les altres comunitats preguntant per esbrinar si també allà havia passat. Sobre el supervisor no hi ha cap mena de dubte. I dos treballadors més estan també sota sospita. El dilluns i dimarts hauré de tornar a les comunitats i demanar-los-hi un document signat explicant el que ha passat. El sistema judicial a Libèria és un desastre, però fer fora un treballador és quelcom arriscat, si no tens prous evidències.

Veieu, quina feina més bonica la meva! Algú vol venir a ser missioner? A veure si us treieu del cap d’una vegada aquesta imatge idealitzada. Sóc una persona normal, fent una feina normal, en un context diferent.

I ara què?

Quelcom s’ha trencat dins meu. Estic desconcertat. Haig d’admetre que la fe, m’ha sostingut internament aquests dies.

Però no em vingeu amb dites del pal: “de tot s’apren”, “això li passa a tothom”, “arreu hi ha lladres i mangantes”. Racionalment ho sé, i provo de no prendre-m’ho personalment; però fa mal, molt de mal que et traeixin d’aquesta manera, que utilitzin la seva posició per abusar dels seus germans.

Ara no és temps per treure lliçons. És temps de dol. La meva ingenuïtat ha estat brutalment desquartitzada.

(Children in Ngehema-Kolahun/Eric/JRS)