dimarts, 20 de novembre del 2012

POBRESA I ENGINY

L’altre dia mentre ens acomiadàvem de la quitxalla en una de les capelles, el catequista va veure a terra un tros de plàstic brillant. Mig escandalitzat va preguntar a un dels joves:

-Què hi fa aquí la funda d’un preservatiu?
El jove li va contestar:
-En reparteixen a dojo al centre de joves no massa lluny d’aquí. Els infants els entaforen de roba vella i amb l’escalfor del foc en fan pilotes de fútbol casolanes. Una pilota “oficial” és un luxe a Kakuma.

A propòsit del mateix tòpic, fa uns mesos un company jesuïta m’explicava una altra anècdota. A Cuba, durant la pitjor etapa d’estretors econòmiques quan els cuiners de La Habana no tenien formatge van trobar una solució ben creativa. Tallaven a bocinets els preservatius repartits gratuïtament per les ONGs i els posaven a la pizza. Deien que el làtex en fondre’s semblava realment formatge. Potser els cubans van aprendre dels catalans, doncs ja diu el refrany: “Un bon català, et farà d’una pedra un pa.”

Alguns fan plans, projectes i campanyes de sensibilització des del despatx i queden ben contents i satisfets quan han repartit coses pensat que els pobres així seran més “civilitzats” i viuran “millor.” Però els exclosos recullen les engrunes que el món opulent els tira amb condescendència (o menyspreu) i en fan el que els plau. Beneïda llibertat i creativitat.

dimecres, 14 de novembre del 2012

32 anys del JRS - Pedro Arrupe


Avui celebrem l'aniversari del naixement de Pedro Arrupe, l'any 1907.

Arrupe, l'any 1980, davant el drama dels refugiats a l'Àsia va decidir fundar el Servei Jesuita als Refugiats.

Des d'aquest camp de refugiats, les seves paraules ens segueixen inspirant. Una mostra:

"Nada puede importar más que encontrar a Dios. Es decir, enamorarse de Él de una manera definitiva y absoluta. Aquello de lo que te enamora atrapa tu imaginación, y acaba por ir dejando su huella en todo. Será lo que decida qué es lo que te saca de la cama mañana, qué haces con tus atardeceres, en qué empleas tus fines de semana, lo que lees, lo que conoces, lo que rompe tu corazón, y lo que te sobrecoge de alegría y gratitud.

¡Enamórate! ¡Permanece en el amor! Todo será de otra manera"

dimecres, 7 de novembre del 2012

EL LLADRE DE VERDURES I L'HORTOLANA




En aquest racó de món l’aigua és un bé preuat i no massa comú. Tot i que moltes famílies desitjarien plantar blat de moro, fesols, mongetes,... de fet, la manca d’aigua els hi ho impedeix. A una de les capelles fa uns mesos que hi ha un hort comunitari. Per sort, el punt d’aigua proper raja prou.

Una de les feligreses més assídues, la Mònica, arriba cada captard per regar el seu hortet. És una dona d’uns cinquanta anys, ara viu sola, doncs té el marit i els fills al Sud Sudan. Ella sola s’ha de fer càrrec de tot. A Kakuma ser una unitat familiar size 1 (d’una persona) és molt dur. La ració alimentària és minúscula, un ha de trobar llenya per fer foc, cuinar, anar a buscar aigua, cuidar la casa,...

A la seva edat, la Mònica, no en té prou amb aquests reptes que ha decidit anar a l’escola secundària. Una donassa com ella, seu a classe amb canalla i adolescents. Cada tarda, quan surt de l’escola, amb el seu uniforme tot ben rebregat, arriba a l’hortet i amb una regadora vella s’afanya a regar el seu tros abans no es faci fosc.

El diumenge passat va descobrir que una bona part de les carbasses que esperava collir aquesta setmana han volat. Avui, per acabar-ho d’adobar, s’ha trobat que les bledes també han estat arrencades abans d’hora per algun pispa.

Són les 5 de la tarda i arribo a la capella on hi ha l’hortet. La Mònica em rep amb un somriure, mentre la suor li regalima pel front. Avui, l’uniforme, de quadrets verds i blancs, està més suat que de costum, la calor ha apretat força. Li pregunto com va la collita i m’explica els últims esdeveniments, un xic resignada. Però llavors m’etziba: “No pateixis, doncs l’energia no me l’han presa pas,” mentre fa un gest de forçuda “les forces les tinc intactes i és el Bon Déu qui me les dóna. A més, potser qui es va endur les verdures les necessitava més que no pas jo.”

Mitja hora més tard, amb la resta del grup que ens reunim setmanalment allà mateix, obrim la Bíblia per compartir les lectures del diumenge entrant i, quina coincidència, ens trobem amb la generositat de la vídua de Sarepta (primer llibre dels Reis 17, 10-16) i amb la mirada atenta de Jesús reconeixent l’ofrena total de la pobre vídua (Marc 12, 38-44). Algú comparteix: “ens cal aprendre de la generositat del Bon Déu que multiplica la farina i l’oli, que ens ofereix la terra, els rajos de sol, la pluja, les llavors, les forces per aixecar l’aixada,...”

Plantar i ser capaç d’oferir la collita, fins i tot estar disposats a que un altre se n’apropiï. Això si que és entrega radical. Això sí que és confiança absoluta.