L’ingenuïtat desquartitzada

Fa tres dies les entranyes se’m van esquinçar. No trobo altra manera de posar-hi paraules.

Quan vaig arribar a Lofa al març estava jo tot sol (sense cap persona local) per tirar endavant els diferents projectes. Al maig, després d’una visita a Guinea, vem contactar amb 2 persones que estaven treballant amb el JRS a Guinea. Els vem oferir de tornar a casa, treballant pel mateix JRS però a Libèria. Van acceptar.

Set mesos després, un d’ells ens l’ha clavada ben clavada. La punyalada.

Amb ell vaig començar el projecte de reconstrucció d’escoles, i el de cases per vulnerables. Més tard ens vem llaçar amb les fusteries a cada escola per produir bancs, taules,…pels infants. Plegats hem anat construint una manera de fer, un equip, un mètode on les comunitats tenen un paper cabdal. Ell és el supervisor d’un equip de 6 persones. Sovint va a visitar a les comunitats a fer pagaments (fusta, altres materials locals, pagament pels tècnics) o a entregar materials de construcció o menjar per els treballadors.

El dimecres, visitant una de les escoles (Tobogissizu), vaig començar a sentir coses estranyes. Vaig convocar una trobada amb els membres del comité (que representen els 12 pobles), el cap dels fusters i el cap dels paletes. Els hi vaig preguntar que m’expliquesin fil per randa tot allò que no estava anat bé, tot allò del que no estaven satisfets.

Set testimonis diferents van explicar com el meu (perdoneu el possessiu) supervisor cada cop que portava un pagament demanava comissió (entre un 10 i un 20%) amenaçant-los que si no acceptaven ell tenia el poder per aturar tots els projectes a la regió. I que l’última vegada que va portar menjar pels treballadors es va quedar per a ell aprox 15 sacs (= 1 tona i ½). Alguns dels testimonis eren esfereïdors.

El dijous i el divendres me’ls vaig passar visitant les altres comunitats preguntant per esbrinar si també allà havia passat. Sobre el supervisor no hi ha cap mena de dubte. I dos treballadors més estan també sota sospita. El dilluns i dimarts hauré de tornar a les comunitats i demanar-los-hi un document signat explicant el que ha passat. El sistema judicial a Libèria és un desastre, però fer fora un treballador és quelcom arriscat, si no tens prous evidències.

Veieu, quina feina més bonica la meva! Algú vol venir a ser missioner? A veure si us treieu del cap d’una vegada aquesta imatge idealitzada. Sóc una persona normal, fent una feina normal, en un context diferent.

I ara què?

Quelcom s’ha trencat dins meu. Estic desconcertat. Haig d’admetre que la fe, m’ha sostingut internament aquests dies.

Però no em vingeu amb dites del pal: “de tot s’apren”, “això li passa a tothom”, “arreu hi ha lladres i mangantes”. Racionalment ho sé, i provo de no prendre-m’ho personalment; però fa mal, molt de mal que et traeixin d’aquesta manera, que utilitzin la seva posició per abusar dels seus germans.

Ara no és temps per treure lliçons. És temps de dol. La meva ingenuïtat ha estat brutalment desquartitzada.

(Children in Ngehema-Kolahun/Eric/JRS)

Visita inesperada

Aquesta tarda, estava treballant a l'ordinador en la nova escola per a Ziggida, i algú ha arribat. He apagat l'ordinador. Era la dona d'un dels nostres treballadors socials. Una noia jove, amb una mirada trista, molt trista. Fa uns dos anys que té una enfermetat a les parpelles. Cada dia que passa hi veu menys, els ulls se li van tancant. Ha hagut de deixar d'anar a l'escola. Fa uns dos mesos que estem provant amb un hospital de Monrovia per tal que l'operin. Veurem com acaba.

Doncs sí, ha vingut a saludar-me. Res més, i res menys.

Portava amb ella la seva filla, un infant de 9 mesos adorable. L'infant jugava amb una llimona, fins que s'ha cansat i ha reclamat el que de debó volia, la llet de la mare. Durant 5 minuts hem estat en silenci, mentre la filleta s'alimentava. La mare gaudia. I jo m'ho contemplava tot meravellat. Quina bellesa. Pensava: la Vida és quelcom gran, molt gran. També em captivava pensar que tots, tots sense excepció (i jo el primer) hem passat mesos amorrats al pit de la mare, cercant aliment, seguretat, escalf.

Un cop satisfeta s'ha adormit.

Hem xerrat breument dels seus ulls, de com es trobava ella i la nena. Em deia, que el do de viure ja ho és Tot. Que si pot millorar estarà molt contenta, però que cada dia dóna gràcies a Déu pel nou dia. Diu: "molts altres no hi han arribat". (massa anys de guerra, massa cossos deixats a les vores dels camins fan real aquesta dita).

La mare s'ha carregat l'infant a l'espatlla, s'ha acomiadat i ha marxat.

Quina gratuïtat, quina senzillesa.

Una mica + d'info

Però on estàs exactament?
A Libèria, la costa occidental de l’Àfrica. Concretament a Lofa, la regió més al nord, fent frontera amb Sierra Leona i Guinea Conakri. Una zona absolutament devastada durant l'últim període (2000-2003) de la guerra. Diuen que el 97% de la població va fugir.

Encara hi ha guerra?
No. L’estiu del 2003 es va signar un acord de pau. El president (Charles Taylor) va accedir a marxar exiliat a Nigeria, Nacions unides va enviar un contingent d’uns 15.000 soldats i es va constituir un govern de transició. A la tardor del 2005, va sortir escollida la primera presidenta dona de tota l’Àfrica (Ellen Johnson Sirleaf). Avui Libèria és un país en pau, però recuperant-se de 14 anys de guerra brutal.

Què se t’hi ha perdut allí (aquí)?
Des de fa anys que la crida del sud em neguitejava, em tenia seduit internament. Ja com a jesuïta (des del setembre de l’any 2000, pels que fa temps que m’heu perdut la pista) em captivava molt els testimonis de companys treballant en països de l’anomenat 3r món. Finalment, al juliol de 2005 em van enviar per dos anys a treballar com a voluntari amb el JRS (Jesuit Refugee Service) a Libèria.

Què fa el JRS?
Acompanyar el poble liberià que encara està a l’exili (Guinea) i fer costat en el procés de retorn, de tornar a casa. Libèria és un país desmatellat que necessita refer les infraestructures, el teixit econòmic i social, la vida política, les institucions públiques, la vida quotidiana, en fi TOT. Com diu Martí i Pol: Tot està per fer … i tot és possible.

I tu en concret, què coi fas?
Els primers 9 mesos vaig estar a Monrovia, encarregat de la logística nacional. Des del març 2006, a Lofa, portant els projectes de reconstrucció (la carrera d’arquitectura m’està fent bon servei). Ara per ara tenim en marxa: 4 edificis per escoles + mobiliari per 9 escoles i un centenar de cases per a vulnerables (gent gran, cecs, vídues, amputats,...). Un treball apassionant en un context molt agraït. Gent molt engrescada per recomençar, passar pàgina, mirant endavant amb esperança.
(Road in Lofa/Danisj/JRS)

No us ho perdeu- CASALDÀLIGA

Eps,

Els que teniu la gran sort de viure a Barcelona, no us perdeu una exposició al Palau Robert (Passeig de Gràcia, 107), sobre en Pere Casaldàliga. És un dels catalans més reconeguts arreu per la seva lliuta en favor dels pobres i desfavorits.

Avís per a altermundistes i demés moderniquis: Sí, sí la nostra generació no és la que ha descobert el Mediterrà. No som els primers que anhelem justícia. No som els primers que diem NO a la guerra. No som els primers que denunciem el sistema.

Ja abans de néixer nosaltres, d'inventar paraules com alterglobalització, i lemes com "un altre món és possible", fa anys i panys que molta gent (discretament però poderosament) lluiten per canviar l'ara i aquí dels més abandonats.

Un cop hi hageu anat me'n feu 5 cèntims, d'acord?

Gràcies Jordi Llisterri per la recomanació

Tradicions quasi perdudes

Sí. Com a tècnic, no estic plenament satisfet. Fent projectes valuosos de recostrucció d'escoles i cases, però sense poder mantenir els materials i les tècniques tradicionals. Promovent sistemes el més sostenibles possibles (un dia us parlaré dels blocs de terra comprimida i de les teules) , però sempre massa lluny del que poden fer per ells sols.

La teulada és on es fa més palès la invasió dels materials importats.

Un cert romanticisme m'assatja a voltes, i desitjaria deixar-los a tots dormint sota les teulades de fulles de palmera. Però a Libèria, des dels anys 60 tothom ha viscut sota cobertes d'acer galvanitzat (ells en diuen "zinc").
Avui tornen a casa després d'anys d'exili i moltes de les tradicions constructives tradicionals ja s'han perdut. El primer que fan és improvitzar a corre cuita una solució amb fulles de palmera que els dura 6 mesos. Abans de la guerra hi havia gent capaç de fer teulades de fulla de palmera que duraven 7 anys. On són aquesta gent? Encara els busco.

Només desitgen aconseguir el "zinc". Res més.

Sis mesos per endavant per provar de millorar l'enfoc dels nostres projectes.
(Casa tradicional, Karzah, Lofa/Pau/JRS)

Petita quotidianitat

Aquest cap d'any ha estat ben especial. No pas perquè hagi fet grans coses sinó perquè de la mà del poble senzill he recobrat el gust per allò petit.

Tothom marxava cap a Monrovia, la capital, per passar el cap d'any; per celebrar-ho una mica a l'occidental. Jo vaig decidir quedar-me a Voinjama i anar a visitar una de les comunitats rurals on estem treballant intensament. Una nova escola construida desde zero i unes 80 cases per a vulnerables (gent gran, vídues, disminuits, mares solteres).

Divendres 29, un dels membres del comité em va passar a recollir, i vem caminar unes quatre hores fins arribar a SammieTa. Era al capvespre, amb la llum de la lluna, els sons de la selva envoltant-nos. Gran acollida. T'ofereixen el seu plat i el seu llit (literalment). Segon dia de nou caminar per visitar Fassema i Momosu, dos poblets on el cotxe no hi arriba. I finalment el 31 vem fer cap a Tobogissizu, el poble central de la zona.

Durant aquests 4 dies, el rellotge va quedar al fons de la bossa, l'agenda oblidada, les obligacions ben lluny. Només estar, conversar (tot i que no entenc res de Kissi, una de les 20 llengues locals de Libèria), escoltar, observar, contemplar, somriure, descansar, caminar, acollir, rebre.

Dones treballant de valent nit i dia. Fibrades, escolpides pel treball quotidià. Bona part del dia se'l passen batent l'arròs, ventant-lo, preparant-lo i finalment cuinant-lo per a la seva gent. Anant a cercar aigua. Cuidant dels més petits. Només al vespre, tenen una estona de respir, assegudes a la vora del foc (doncs ara les nits són fredes aquí), compartint el dia, rient plegades, aconsellant-se unes a altres.

Infants robant instants de joc entre les múltiples tasques encomanades per la mare. En grup. Mai sols.

Gent gran contents i satisfets de ser novament a casa. Explicant històries de com era abans la vida, del què han hagut de passar. De com van fugir l'any 90. De com van haver de fugir encara dos cops més. Agraïts pel do de la vida (que els ha permès veure aquest dia, tal com diuen ells).

I jo contemplant-m'ho. Deixant-me seduir per una quotidianitat insignificant als ulls de molts, però plena de sentit vista amb els ulls del cor.

(Dona ventant arròs, Lofa County/Boris/ICRC)