BONA PASQUA

SANT PERE CLAVER, jesuïta

A propòsit del 125è aniversari de la canonització algú em preguntava l'altra dia: "en què t’inspira el testimoni de Sant Pere Claver per la missió que actualment se t’encomana?

Sant Pere Claver, jesuïta català nascut al poble de Verdú. Fou missioner i defensor dels esclaus negres a Amèrica al segle XVIII i és el patró dels Jesuïtes de Catalunya.Va entregar tota la seva vida a alleugir els turments que els esclaus africans patien. Aquests, al arribar a Cartagena d'Índies, trobàven en Claver una veu amiga i unes mans compassives, mentre els comerciants els venien per 4 rals i els intel·lectuals encara debatien si els negres eren humans o no.

Jo fa mig any que visc al camp de refugiats de Kakuma (Kènia) on més de 110.000 persones d’una dotzena de nacionalitats del continent Africà viuen a l’exili. La radicalitat de l’entrega de Pere Claver al servei dels més abandonats i repudiats del seu temps sens dubte m’encoratja en el meu acompanyar els refugiats.  

L’esclavitud pot prendre moltes formes, i sovint  un reconeix amb gran dolor que els refugiats viuen realment vides al límit. Ahir els africans eren emmanillats, esclavitzats i enduts cap a Les Amèriques. Avui, la terrible injustícia estructural sobre la que se sustenta l’opulència occidental, força a milions d’africans a fugir de les seves terres. El més deshumanitzador al camp de refugiats probablement és l’experiència de ser lluny de la terra i dels éssers estimats,... sense massa perspectives de poder algun dia tornar a casa.

En aquest context, la meva presència vol i desitja ser un bàlsam, una carícia suau, una abraçada fraternal, una paraula amable,... a l’estil del de Cal Claver. 

En situacions d’extrema pobresa, postració  i radical indigència,... un somriure, una abraçada, un gest d’amor són potser el millor – i sovint l’únic - testimoni creïble de l’amor de Déu, el Déu dels pobres que Jesús ens revelà  (Mt 25: 31-46).

GUERRES, PETROLI I L'ESGLÉSIA

19 de març de 2013 
Avui fa 10 anys que els EUA (+ Gran Bretanya i España) va decidir unilateralment – i sense cap suport de Nacions Unides – ocupar militarment l’Irak. Va ser una invasió il·legal en tota regla. 

Un mes abans, el 15 de Febrer, a Barcelona molts de nosaltres havíem sortit al carrer en una manifestació massiva per dir: No a la guerra. En va. Els poderosos van decidir que el control dels recursos naturals (petroli) era l’únic que comptava. Deu anys després, el nombre de víctimes civils ja ascendeix a més de 111.000 persones (més dades aquí). 

Amb aquests antecedents, veig amb paüra i desconcert com a la regió on visc, Turkana, al nord oest de Kènia (on viuen els refugiats i les comunitats autòctones semi-nòmades) s’han descobert jaciments de petroli. El govern ja ha repartit sense massa escrúpols una bona part de la regió en concessions a grans multinacionals. 

Dona Turkana - foto: Eric Lafforgue

La història recent ens ha donat prou exemples de com l’explotació de recursos naturals té un impacte nefast en les poblacions locals, en l’economia local, en l’entorn, i fins i tot sovint atia conflictes armats i provoca desplaçaments forçats (per saber més de Turkana i el possible impacte de l'extracció de petroli).

I ja que tothom aquests dies parla de l’Església, potser a algú li sorprendrà saber que la diòcesi d’aquí ha arribat a un acord amb una de les grans petrolieres (Tullow). L’acord és part del pla de Responsabilitat Social Corporativa de Tullow, però dit clar i català, consisteix en: "et dono les engrunes per pagar uns quants centenars de beques d’estudiants de la diòcesi i així jo ja puc dir a tothom que sóc una empresa socialment responsable."

L’Ésglésia local, amb un recorregut força admirable al servei a les comunitats indígenes sembla que s'ha venut per un plat de llenties (Gn 25, 24-34). L'única institució una mica creïble que podia ser una veu d’alerta, una veu profètica davant els abusos i les injustícies de les grans corporacions, ha estat molt hàbilment silenciada.

Tan de bo el bisbe local d’aquí s'adonés del valor les paraules del nou bisbe de Roma, Francesc, que va dir ahir: “com desitjaria una Església pobre i dels pobres.”