L’olor de la pobresa

La pobresa desplega una simfonia d’olors molt característica.

·         L’olor de cremat a l’abocador, on els infants regiren les restes buscant quelcom de valor.

·         L’olor de pixum de les latrines rònegues degut a l’ús intensiu.

·         L’olor d’aigua estancada i infestada de mosquits als tres dies d'haver plogut.

·         L’olor de la samarreta de color esvaït i recosida per massa costats.

·         L’olor de suor després d’un llarg dia de treball manual sota un sol de justícia.

·         L’olor de les farinetes cuinades amb molt d’amor cada dia, únic aliment de la jornada.

·         L’olor de la làmpara de kerosè al vespre, encesa una estona perquè els joves de casa pugin estudiar la lliçó.

·         L’olor dels pals de fusta de la teulada corcats per un exèrcit de termites afamades.

·         L’olor a humanitat quan ens apleguem més de tres-centes persones sota un mateix sostre cada diumenge, per dir Sí a la Vida.

Gràcies Vaticà Segon

Don Doll SJ, JRS

Sí. Fa cinquanta anys hauria estat impensable ser testimoni del que vaig viure l'altre dia. l’Església avui és més a prop dels pobres i dels exclosos gràcies al Concili Vaticà Segon.

Són les 4 de la tarda, al camp de refugiats de Kakuma (Kenya). Ens apleguem a la zona exterior de la casa (barraca pròpiament) d’una de les famílies membres de la comunitat Cristiana. Som un grup de nou dones, dos homes, tres joves i una dotzena de quitxalla. De Rwanda, Burundi, Uganda i Catalunya. Alguna gallina, les formigues, i les rates ens fan companyia. A aquesta hora, el sol comença a oferir-nos una mica de treva. Al matí ja ens hem aplegat durant l’eucaristia per celebrar el diumenge, però ara el compartir esdevé més intens. És la trobada regular d’una de les tantes Petites Comunitats Cristianes (en altres contrades en diuen Comunitats Eclesials de Base) que donen vida a la fe del poble senzill.

Tota la trobada de pregària és en kinyarwanda i swahili (de tant en tant tradueixen en anglès per mi). Comencem amb el rosari i després una de les dones llegeix les lectures del dia (Isaïes, Hebreus i Marc). Tot seguit durant una hora i mitja compartim els ressons de les lectures, i com el missatge afecta les nostres vides. Ens captiva sobretot el fragment de Marc (11, 35-45) on Jesús demana als seus amics que no facin com els líders i dèspotes d’aquest món.  Avui la lectura ens recorda que ser seguidor de Jesús vol dir fer-se servidor de tots. Una de les dones explica com aquí al camp els líders de zona, de sector,... (refugiats mateixos) abusen del seu poder, i s’obliden de la gent, fent que els més vulnerables (vídues i orfes) quedin totalment oblidats. Una altra de les dones comparteix com de difícil és el repte que l’evangeli d’avui ens posa al davant: ser humil en tota ocasió i compartir allò que tenim (ni que sigui poc). Mentre aquesta segona persona parla, una de les criatures plàcidament s’amorra al pit de la seva mare, asseguda un xic més enllà, en un banquet de fusta guerxo, arrodonit per l’ús quotidià.

((P.D. per a teòlegs:

Sí, la revolució del Vaticà Segon ha fet l’Església Catòlica més humana (i per tant més divina). Sense aquest aconteixement del qual ara en celebrem el cinquantè aniversari....

• ...avui la Bíblia encara seria llegida i proclamada només en llatí.
• ...avui la Bíblia encara seria un llibre per a elits i especialistes (en mans d’uns pocs teòlegs).
• ...avui els laics ( i les laiques sobretot!) no se sentirien amb la llibertat i la legitimitat per llegir la Bíblia i deixar-se interpretar i  interpel·lar per ella.
• ...avui el poble de Déu no gosaria explicitar les implicacions polítiques del missatge evangèlic.
• ...avui el poble creient encara seria catequitzat en la fe amb un Déu llunyà i aliè i no un Déu profundament implicat amb el seus goigs i tristeses de cada dia.
• ...avui jo no hauria pogut seure en el cercle com un de tants, doncs com a capellà  m’hagueren fet seure en el lloc d’honor.

I tant que queda molt camí per fer. Moltes intuïcions del Concili Vaticà Segon encara estan per encetar i de fet, el retrocés en alguns aspectes centrals és evident. Tots aquells que ens estimem amb passió el missatge de Jesús vivim aquest “hivern eclesial” amb dolor i perplexitat. Però no per això hem d’oblidar i agrair tot allò que hem rebut gràcies a la dinàmica profundament transformadora encetada ara fa mig segle amb el Concili. La trobada d’aquesta tarda aquí a Kakuma, senzilla i radicalment evangèlica, n’és un petit testimoni.))

JRS, el que la gent diu

El JRS (Jesuit Refugee Service), l'organització amb la que treballo, fa tants anys que aquí a Kakuma acompanya les persones més estigmatitzades (persones amb disminució o amb malalties mentals), que “JRS” s’ha convertit en un mot comú. No és estrany sentir un noi a l’escola enfadar-se amb un altre i dir-li “tu ets un JRS.” (traduït sense embuts i sense correcció política= “tu ets un subnormal”). 

El primer cop que ho vaig sentir, vaig pensar: 'quina pena que usin el nom “JRS” per això.' Però llavors meditant-ho una mica més, em va agradar. No és això precisament un signe que nosaltres mateixos hem esdevingut part dels pobres, exclosos i estigmatitzats? No és bonic adonar-se que com a institució hem caminat i acompanyat tants anys els menystinguts que el nom de la nostra organització s’ha identificat totalment amb ells? 

A voltes la vida té unes ironies ben simpàtiques. Durant segles “Jesuïta”  era sinònim “d’hipòcrita”. En aquest racó de món, és sinònim de “subnormal”. Posats a escollir, prefereixo que m’identifiquin amb els segons, em sona més proper a l’evangeli, als pobres, petits i menystinguts, els preferits del Bon Déu, els amics de Jesús.

La monja, la bici i un somriure

Una de les religioses franciscanes que també treballa al camp prefereix no moure’s amb cotxe. Aquí cotxe vol dir: poder, autoritat, influència i diners. La immensa majoria de treballadors de les ONG es passegen pel camp amb cotxe, per anar d’oficina a oficina. Aquesta religiosa jove de Kerala (Índia) es puja a la bici i tota feliç va a visitar la gent. L’altre dia, va sentir a dues nenes Somalis que, en veure-la, comentaven entre elles: “Veus, també hi ha gent pobre entre els musungus (blancs)”.

El testimoni i l’estil de vida parlen més que milers de paraules juntes. En un entorn on un es comunica verbalment amb molta dificultat (creieu què he après en un mes Swahili, Nuer, Kinyarwanda, Française, ...?) dir moltes coses és més aviat superficial. El fer moltes coses tampoc és massa rellevant, la veritat. Ara bé, el com esdevé clau. Per això la importància d’un somriure. Un somriure genera una gran complicitat, esdevé llenguatge comú i compartit. Somriure no és estratègia, és expressió del que un és i desitja ser. Els infants, amb els seus somriures incansables són els meus millors mestres d’aquest art.

Una bici i un somriure. Una presència discreta i senzilla però càlida i amb profunda capacitat transformadora d’aquest lloc inhòspit i sovint inhumà.

De Voinjama (Libèria) a Kakuma (Kenya)

Aquest bloc ha estat 5 anys en hibernació.

El juny de 2007 marxava de Libèria.
Fa un mes (setembre 2012) vaig arribar a Kenya, altra cop amb el JRS (Jesuit Refugee Service)

Durant aquest 5 anys he estat estudiant teologia a Barcelona i Berkeley.

Novament se m'ofereix el regal de caminar amb els pobres i exclosos d'aquesta terra, els refugiats. Aquí aniré compartint alguns bocins de vida. Tan de bo us semblin saborosos.

Kakuma Refugee Camp (Kenya)

Kakuma Refugee camp, algunes dades 

Hi viuen 100.000 persones de 15 nacionalitats (48% Somàlia, 32 % Sud Sudan, 6% Etiòpia, 5% Congo,…). Cal recordar però que aquests rostres són només una minúscula part dels més de 50 milions de persones desplaçades a tot el món.

Creat l’any 1992, ara fa ja 20 anys. Coordinat per l’ACNUR (Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats). Més d’una dotzena d’ONGs treballen a el camp, entre elles el JRS (Jesuit Refugee Service).

Situat en una zona remota, al nord oest de Kenya, on els Turkanes (la població autòctona) fa segles que viuen una vida seminòmada extremadament simple, cuidant de ramats de cabres (els més rics tenen algun ruc). Els conflictes per la terra i l'aigua entre els refugiats i la població local són inevitables.

Clima semidesèrtic (tot i que en els últims anys plou de tant en tant). Diuen que el fet d’haver plantat arbres ha canviat el clima, afavorint més pluges. Aquestes són una benedicció i alhora una maledicció. La pluja és bona notícia doncs permet a cultivar una mica (blat de moro, carbassa, mongetes), i alhora desastre doncs moltes cases (de fang) col·lapsen quan plou massa.