Kpademai Public School

Abans d'ahirAhirAvui

El temps no passa en va.

Nous (o re-nous) edificis fan visible el desig d'un futur pacífic.
Tothom està fart de tanta guerra.
La pau ha vingut per quedar-se aquest cop?
O altra cop haurem de fugir?

Que Déu hi faci més que nosaltres>>>

SALM 127 (126), 1-2

Si el Senyor no construeix la casa,

és inútil l'afany dels constructors.

Si el Senyor no guarda la ciutat,

és inútil que vigilin els guardes.

És inútil que us lleveu tan de matí

i aneu tan tard a reposar,

per menjar un pa que us guanyeu a dures penes:

fins quan dormen, ell el dóna als seus amics!

Rostres II-Big Boy

(Una sèrie de rostres de gent compromesa en favor dels seus germans i germanes)

BIG BOY
Uns 45 anys
Ziggida town, Zorzor district, Lofa

La setmana passada vaig passar 3 nits a Ziggida. Als vespres, quan el dia s'acomiada, els homes seuen plegats en grups empunyat gots de metall o plàstic. Celebren un dia més. Conversen, recorden, expliquen històries, es queixen de la duresa de la vida, agraeixen les pluges que prometen una bona collita. Gots plens a vessar de "palm wine". Jo sec amb ells. Riem, comentem, critiquem, fem broma.

El dimarts, en una d'aquestes "vetllades" en Big Boy va descobrir una mica del seu passat. A finals dels 80 li van oferir una beca d'estudis a Líbia. Va accedir. Un cop va arribar, oh sorpresa: res de beca d'estudis, cap al desert a rebre formació militar amb el grup rebel en gestació que havia d'alliberar Libèria. Sense alternativa. Charles Taylor va passar per aquests camps d'entrenament, i l'any 1989 va llençar la primera ofensiva per derrocar Samuel Doe. En Big boy, un cop de tornada al seu medi tropical, va poder escapolir-se (desertor d'una causa noble, molts li deien!).

Durant anys va fugir amb els seus compatriotes d'un cantó a l'altre. L'any 2001, els rebels del LURD, van entrar a casa seva a Kissidougou (a Guinea, mentre estava exiliat) i li van matar els seus dos fills (5 i 9 anys). Davant els seus ulls.

Els botxins eren mandingos, ell és lorma.

Avui, maig de 2007, en Big Boy és el vice-director de l'escola de Ziggida (de la que us n'he parlat aquí abundantment). Una escola amb més de 800 alumnes. Plena a vessar.

Aquell mateix dimarts al vespre en Big Boy em deia que gràcies al projecte de construcció de l'escola que JRS ha portat a Ziggida, avui mandingos i lormas treballen plegats. Deia: "No hem tingut més remei. Un projecte d'aquesta magnitud ens hi ha forçat. El JRS demana molt de la comunitat i ens hem hagut d'organitzar. Hem de seure i decidir plegats qui va a treballar, qui transportarà la fusta, qui cuinarà pels treballadors, qui farà de paleta, qui de fuster, quins torns,... Avui-em confessava-, puc mirar novament fit a fit els meus germans mandingos i no sentir calfreds a l'esquena.

(Big Boy, Ziggida, Lofa/Alberto Plaza/JRS)

The sacrifice of the white hen

La persona que l'altra dia, a propòsit del manament de l'amor, explicava la història dels micos, la contraposava a aquesta altra. Les contraposicions (o això o alló) sempre ajuden a optar. I les històries-paràboles són un bon instrument per entrar al fons del cor i desmuntar les bastides que sovint aixequem per defensar-nos.

There was a young Nigerian boy named Olu who had a pet white chicken. They became great friends and inseparable companions. One day the hen disappeared and Olu cried and cried. Then after three weeks the white hen returned to the compound with seven beautiful white chicks. The Nigerian boy was overjoyed. The mother took very good care of her chicks.One day late in the dry season the older boys set a ring of fire to the bush area outside the village. Everyone stood outside the ring as the fire burned toward the center. The purpose was to drive little animals such as rabbits and small antelopes out of the circle. Then the waiting cutlasses claimed their prey. When the slaughter and the fire were over, Olu and his friends walked through the smoldering embers. The boy noticed a heap of charred feathers and smelled burned flesh. It looked like the remains of a bird that had not escaped from the fire. Then Olu realized in horror. It was his beloved friend the white hen all black and burned to death. But then came the sounds of chicks. The mother hen had covered them with her body and they were still alive and well. The mother had given her life for her children. She died that they may live. (Yoruba, Nigeria)

Lloca o mico? Tu decideixes

Producció de teules

Tal com us havia promès fa temps. Una breu descripció del procés productiu de les teules de micro-formigó.

1. Materials necessaris:
Ciment Portland (comprat a Monrovia a la fàbrica liberiana de ciment)
Sorra (la comunitat la treu del riu proper a l'escola)
2. Granulometria: Passar pel tamis la sorra per eliminar partícules orgàniques i grava superior a 2,5mm. Granulometria òptima: 0-10% >2mm; 35-75% entre 2mm i 0,5mm; 25-55% entre <0,5mm.4. Contingut d'aigua. Es pot fer el test del Con d'Abrams, per assolir consistència entre seca i plàstica (5-10 cm d'assentament), o afegir aigua fins aconseguir la treballabilitat desitjable.
5. Vibrat durant 30 segons amb la màquina manual Parry.6. Desplaçar la làmina de polietilè amb pasta de micro-formigó sobre el motlle.7. Apilar motlles i deixar reposar 24h. en ambient càlid.8. Desmotllar, perfilar els contorns i introduir teula en banyera de curat.9. Curat durant 3-5 dies o 7 dies (en cas d'immersió total en aigua).
10. Apilar teules a l'intempèrie, durant 2 setmanes abans d'ús.11. Instal·lar les teules (fotos que ja he compartit amb vosaltres 1, 2)

(Fotos de Tobogissizu i Ziggida/Pau/ JRS)

How the Monkeys Saved the Fish

Una breu història que fa uns dies algú explicava a propòsit del manament de l'amor (Jn 13, 34-35).

The rainy season that year had been the strongest ever and the river had broken its banks. There were floods everywhere and the animals were all running up into the hills. The floods came so fast that many drowned except the lucky monkeys who used their proverbial agility to climb up into the treetops. They looked down on the surface of the water where the fish were swimming and gracefully jumping out of the water as if they were the only ones enjoying the devastating flood.
One of the monkeys saw the fish and shouted to his companion: "Look down, my friend, look at those poor creatures. They are going to drown. Do you see how they struggle in the water?" "Yes," said the other monkey. "What a pity! Probably they were late in escaping to the hills because they seem to have no legs. How can we save them?" "I think we must do something. Let's go close to the edge of the flood where the water is not deep enough to cover us, and we can help them to get out."
So the monkeys did just that. They started catching the fish, but not without difficulty. One by one, they brought them out of the water and put them carefully on the dry land. After a short time there was a pile of fish lying on the grass motionless. One of the monkeys said, "Do you see? They were tired, but now they are just sleeping and resting. Had it not been for us, my friend, all these poor people without legs would have drowned." The other monkey said: "They were trying to escape from us because they could not understand our good intentions. But when they wake up they will be very grateful because we have brought them salvation." (Traditional Tanzanian Folktale) (més històries aquí i aquí)

No sempre allò que creiem que és amor ho és. O segons saviesa popular catalana: "De bones intencions, l'infern n'està empedrat". Aquí molts homes pegen a les seves dones i creuen (o això diuen) que les estimen. Aquí tantes dones es deixen maltractar creient que és amor.

Maons i teules que em teniu captivat

(Ziggida school-Zorzor district-Lofa/Pau/JRS)

Fins quan la tibiesa?

No us perdeu l'article d'en Gonzalo Sánchez-Terán que treballa amb el JRS al Txad.

Publicat al XLSemanal, el podeu trobar aquí

Us aviso: NO apte per a occidentals massa apoltronats. S'us indigestarà.

Val la pena que l'aneu seguint, publica mensualment una petita columna.

Avança?

Sovint, entre els companys, ens preguntem si Libèria avança. I encara més important en quina direcció avança. I si la nostra contribució aporta quelcom o no de valuós en aquest procés.

A grans trets. El país avui està pacificat. Hi ha un govern escollit democràticament. Els embargaments començen a aixecar-se (diamants, armes,...) així el govern comença a poder recaptar alguns impostos. La gent ha pogut tornar a casa. Moltes families començen a ser autosuficients (no depenen del suport alimentari de la comunitat internacional). Tot això seria el nivell macro.

Però a nivell micro, o a escala humana el panorama és ben diferent. Les ferides seguiexen sagnant. Víctimes i botxins han de conviure plegats. A Ziggida en "wild dog", un excombatent que matà centenars de persones, es passeja tan panxo. Sovint parlo amb ell i la meva perplexitat augmenta.
Milers de families les pasen canutes per aconseguir un mos. I els infants treballen com a "negres" o esclaus (si us sembla més políticament correcte).

I perquè carai construim escoles si cada cop que anem a visitar les escoles no funcionen. De cada 5 dies lectius potser 1 es podria comptar com d'ensenyament efectiu. La resta de dies, o son festa, o els infants han hagut d'anar a treballar el camp, o els professors estan borratxos, o no saben com donar classe, o han anat a buscar el seu ridícul salari a la capital,...

I perquè coi seguim distribuint "coses" (material escolar, menjar, materials de construcció,...) sense comptar seriosament amb les comunitats, amb les persones de carn i ossos. És molt fàcil sentir-se el salvador, el donador.

Suposo que ja sabeu que Libèria és un dels tres països escollits per Nacions unides. Escollit per a què? Doncs per demostrar al món que imposar el model occidental (eleccions democràtiques, mesures financeres d'acord amb les polítiques del FMI,...) és la solució. Que és possible conduir un país de la guerra a l'estabilitat en un plis plas. Sovint tinc l’impressió d’estar en un d’aquells decorats de cartró pedra de les pel·lícules d’Indiana Jones. Tot és questió d’invertir diners, molts diners. Aquesta mateixa enganyifa és la que occident prova d'imposar (sense massa èxit per cert) a llocs com Afganistan i Irak. No us ve al cap una paraula que comença per C. Diferents formes però mateixos objectius. Expolia mentre puguis.

Cada cop tinc més interrogants acumulats al pap, i menys respostes. És greu doctor?

---------------------------------------------------------------
Another picture of the day to day struggles of liberian people> (BBC, The comfort of a rusting roof)

Ziggida school, endavant !

Seguim avançant la construcció de l'escola a Ziggida. En un mes el projecte ha avançat molt. Gràcies al compromís i treball de la comunitat.