LA CASA I L'HORTET

Fa dos mesos vaig plantar unes quantes flors al davant de casa. Me les va regalar aquella monja que va amb bici. Cada matí i cada vespre demanen de ser regades amb constància. Els agrada quan me les miro, fins i tot diria que encara els agrada més quan les admiro. 

 

Darrere de casa, també hi tenim un hortet. Als matins i als vespres després de les flors, hi dedico una estoneta. El blat de moro ja va donar la seva collita i ara és ben sec. Les tomaqueres han agafat una malaltia i estan morint, no hi ha res a fer. El kunde (una mena de mongeta blanca) fa goig, les seves fulles verdes desafien la calor esbalaïdora. Les plantes de kassava (mandioca) prometen una collita abundant. L’arbre de papaia ja ens ha donat alguna delícia a provar. Les llavors de pastanaga i síndria que vam plantar l’altra dia ja han començat a brotar. Confiem en la mare terra. La pila de compost en un racó de l’hort va fent la seva feina, pacient, sense pressa. 

Perquè jo tinc tantes presses i urgències? 

Tan de bo el 2013 ens regali a tots un xic de la saviesa mil·lenària de la Mare Natura

NIT DE NADAL

El 24 a la tarda hem celebrat la missa del pollet. Aquí per qüestions de seguretat no podem celebrar la missa a mitjanit. Quan és fosc tothom a casa seva.

El primer Nadal com a capellà, en terres africanes, compartint amb els que viuen forçosament en aquest no-lloc que és el camp de refugiats de Kakuma.

Després de 4 diumenges d’Advent, la sobrietat i senzillesa de les celebracions dominicals deixa pas de nou a la joia esclatant. La capella engalanada amb globus de colors i decoracions de baratilla. El grup de noietes, dansant amunt i avall amb cada cançó. Els escolanets, sempre atents a que tot estigui a punt. Els infants, més de 150, mirant amb ulls oberts com plats. El cor de joves cantant amb totes les forces al ritme del tambor i la cítara, fan retronar les fustes i la xapa de zenc de l’edifici/barraca on estem aplegats.

Un quants dels joves de la capella han preparat uns pastorets i els hem representat durant l’eucaristia. En comptes d’homilia, retirem l’altar i comença el teatre. Amb un humor ben fi ens reconten la història dels inicis de Jesús. Segons l’expliquen els evangelis, la de Jesús és una història dramàtica ja de bon començament. Pobresa, rebuig, incomprensions, desplaçaments massius, persecució política, matances absurdes d’innocents... i paradoxalment de joia i consol.

Joia i consol doncs el Bon Déu vol i desitja fer-se un de nosaltres, precisament en aquest context ple de dificultats i injustícies. Sí, l’establia feia pudor, els pastors eren l’escòria de la societat, i Jesús nasqué d’una noia jove de reputació dubtosa. Maria, Josep i Jesús, una família en una situació deplorable, desnonats, al carrer per impagament (permeteu-me l’interpretació lliure de Lluc 2,7).

Vivim un Nadal massa ensucrat i embolicat amb paper de cel·lofana per adonar-nos de la radicalitat de la Bona Notícia. Un Déu immigrant, un Déu exiliat, un Déu empetitit, fet infant.

“A Betlem me’n vull anar, vols venir tu ...” Vols venir a descobrir aquest Déu fet un de nosaltres? Ves als marges, als carrerons foscos, allà on ningú vol anar,... i allà amb els nostres germans i germanes crucificats del nostre temps retrobaràs el misteri de la Vida.

ADVENT - TEMPS PRENYAT

Refugiat Sudanès a Juba - TONY KARUMBA/AFP/Getty Images -source

"Sóc a la porta i truco" (Apocalipsi 3, 20)

Jesús el Messies no només va néixer en una establia ara fa més de 2.000 anys a Betlem.

El Fill vol i desitja néixer en cadascú de nosaltres. Déu vol esdevenir novament humà, vol estimar tothom, vol fer-se un de nosaltres, ara i aquí. És el nostre cor una establia, un pessebre, prou acollidor per aquest Infant que arriba nu i pobre?

No només el gran místic medieval Meister Eckhart parla d’aquest engendrar el Fill incessantment. També els refugiats de Kakuma copsen aquesta profunda veritat de la fe cristiana. Déu, no és quelcom llunyà, aliè a nosaltres, ben al contrari, és una presència, un misteri en permanent naixença en el més íntim del cor de cadascú, i del cor del real. Advent doncs, és temps d’estar prenyats, expectants, a la espera de quelcom nou que ja brota en les nostres vides.

O potser el nostre pessebre interior és ple de preocupacions, angoixes, llistes d'encàrrecs,... que ens encadenen en la pressa, l’estrès, i la grisor del nostre empetitit dia a dia?

 
Disposem-nos doncs durant aquest temps de preparació de Nadal a reconèixer, com Maria de Nazaret, aquells moments prenyats d’eternitat, aquelles anunciacions en la nostra vida quotidiana que ens ofereixen un tast de la Realitat tal com realment és, lluminosa i plena.

UBUNTU - SOM HUMANS QUAN COMPARTIM

Ubuntu és un mot d’origen Zulú que reflexa una comprensió de l’ésser humà molt arrelada en el continent Africà. Segons Desmond Tutu (una de les figures més rellevants durant la transició de l’apartheid a la democràcia a Sud Àfrica): “Ubuntu és molt difícil de traduir a conceptes Occidentals. Parla de l’essència d’ésser humà .... seria com dir ‘la meva humanitat està connectada indestriablement a la teva humanitat.’ Nosaltres a l’Àfrica diem ‘una persona és persona gràcies a altres persones’, i això no té res a veure amb el ‘penso per tant existeixo’. Més aviat Ubuntu ve a dir ‘Sóc humà perquè pertanyo, participo, comparteixo'”. [DesmondTutu, No Future Without Forgiveness, 1st Image Books ed. (New York, N.Y: Doubleday,2000), 31]

En la mateixa línia, algú em compartia una dita Zulu:

“Si vols anar ràpid, ves sol,

però si vols anar lluny, ves acompanyat”

Per acabar de reblà el clau, no fa pas gaire, a propòsit del compartir i del viure oberts a l’inesperat, un dels joves Congolesos deia: “No sé que ens passa als africans que ens estem tornat Occidentals. Aquí al camp de refugiats la ració alimentària és tan justeta que quan la mare acaba de cuinar tot seguit serveix el menjar en plats individuals per cadascú. Trobo a faltar quan menjàvem tota la família d’una mateixa plata, doncs sempre hi havia suficient menjar per a tothom. Fins i tot si arribava algú inesperadament, mai marxava amb la panxa buida.”

POBRESA I ENGINY

L’altre dia mentre ens acomiadàvem de la quitxalla en una de les capelles, el catequista va veure a terra un tros de plàstic brillant. Mig escandalitzat va preguntar a un dels joves:

-Què hi fa aquí la funda d’un preservatiu?

El jove li va contestar:

-En reparteixen a dojo al centre de joves no massa lluny d’aquí. Els infants els entaforen de roba vella i amb l’escalfor del foc en fan pilotes de fútbol casolanes. Una pilota “oficial” és un luxe a Kakuma.

A propòsit del mateix tòpic, fa uns mesos un company jesuïta m’explicava una altra anècdota. A Cuba, durant la pitjor etapa d’estretors econòmiques quan els cuiners de La Habana no tenien formatge van trobar una solució ben creativa. Tallaven a bocinets els preservatius repartits gratuïtament per les ONGs i els posaven a la pizza. Deien que el làtex en fondre’s semblava realment formatge. Potser els cubans van aprendre dels catalans, doncs ja diu el refrany: “Un bon català, et farà d’una pedra un pa.”

Alguns fan plans, projectes i campanyes de sensibilització des del despatx i queden ben contents i satisfets quan han repartit coses pensat que els pobres així seran més “civilitzats” i viuran “millor.” Però els exclosos recullen les engrunes que el món opulent els tira amb condescendència (o menyspreu) i en fan el que els plau. Beneïda llibertat i creativitat.