NIT DE NADAL

El 24 a la tarda hem celebrat la missa del pollet. Aquí per qüestions de seguretat no podem celebrar la missa a mitjanit. Quan és fosc tothom a casa seva.

El primer Nadal com a capellà, en terres africanes, compartint amb els que viuen forçosament en aquest no-lloc que és el camp de refugiats de Kakuma.

Després de 4 diumenges d’Advent, la sobrietat i senzillesa de les celebracions dominicals deixa pas de nou a la joia esclatant. La capella engalanada amb globus de colors i decoracions de baratilla. El grup de noietes, dansant amunt i avall amb cada cançó. Els escolanets, sempre atents a que tot estigui a punt. Els infants, més de 150, mirant amb ulls oberts com plats. El cor de joves cantant amb totes les forces al ritme del tambor i la cítara, fan retronar les fustes i la xapa de zenc de l’edifici/barraca on estem aplegats.

Un quants dels joves de la capella han preparat uns pastorets i els hem representat durant l’eucaristia. En comptes d’homilia, retirem l’altar i comença el teatre. Amb un humor ben fi ens reconten la història dels inicis de Jesús. Segons l’expliquen els evangelis, la de Jesús és una història dramàtica ja de bon començament. Pobresa, rebuig, incomprensions, desplaçaments massius, persecució política, matances absurdes d’innocents... i paradoxalment de joia i consol.

Joia i consol doncs el Bon Déu vol i desitja fer-se un de nosaltres, precisament en aquest context ple de dificultats i injustícies. Sí, l’establia feia pudor, els pastors eren l’escòria de la societat, i Jesús nasqué d’una noia jove de reputació dubtosa. Maria, Josep i Jesús, una família en una situació deplorable, desnonats, al carrer per impagament (permeteu-me l’interpretació lliure de Lluc 2,7).

Vivim un Nadal massa ensucrat i embolicat amb paper de cel·lofana per adonar-nos de la radicalitat de la Bona Notícia. Un Déu immigrant, un Déu exiliat, un Déu empetitit, fet infant.

“A Betlem me’n vull anar, vols venir tu ...” Vols venir a descobrir aquest Déu fet un de nosaltres? Ves als marges, als carrerons foscos, allà on ningú vol anar,... i allà amb els nostres germans i germanes crucificats del nostre temps retrobaràs el misteri de la Vida.

ADVENT - TEMPS PRENYAT

Refugiat Sudanès a Juba - TONY KARUMBA/AFP/Getty Images -source

"Sóc a la porta i truco" (Apocalipsi 3, 20)

Jesús el Messies no només va néixer en una establia ara fa més de 2.000 anys a Betlem.

El Fill vol i desitja néixer en cadascú de nosaltres. Déu vol esdevenir novament humà, vol estimar tothom, vol fer-se un de nosaltres, ara i aquí. És el nostre cor una establia, un pessebre, prou acollidor per aquest Infant que arriba nu i pobre?

No només el gran místic medieval Meister Eckhart parla d’aquest engendrar el Fill incessantment. També els refugiats de Kakuma copsen aquesta profunda veritat de la fe cristiana. Déu, no és quelcom llunyà, aliè a nosaltres, ben al contrari, és una presència, un misteri en permanent naixença en el més íntim del cor de cadascú, i del cor del real. Advent doncs, és temps d’estar prenyats, expectants, a la espera de quelcom nou que ja brota en les nostres vides.

O potser el nostre pessebre interior és ple de preocupacions, angoixes, llistes d'encàrrecs,... que ens encadenen en la pressa, l’estrès, i la grisor del nostre empetitit dia a dia?

 
Disposem-nos doncs durant aquest temps de preparació de Nadal a reconèixer, com Maria de Nazaret, aquells moments prenyats d’eternitat, aquelles anunciacions en la nostra vida quotidiana que ens ofereixen un tast de la Realitat tal com realment és, lluminosa i plena.

UBUNTU - SOM HUMANS QUAN COMPARTIM

Ubuntu és un mot d’origen Zulú que reflexa una comprensió de l’ésser humà molt arrelada en el continent Africà. Segons Desmond Tutu (una de les figures més rellevants durant la transició de l’apartheid a la democràcia a Sud Àfrica): “Ubuntu és molt difícil de traduir a conceptes Occidentals. Parla de l’essència d’ésser humà .... seria com dir ‘la meva humanitat està connectada indestriablement a la teva humanitat.’ Nosaltres a l’Àfrica diem ‘una persona és persona gràcies a altres persones’, i això no té res a veure amb el ‘penso per tant existeixo’. Més aviat Ubuntu ve a dir ‘Sóc humà perquè pertanyo, participo, comparteixo'”. [DesmondTutu, No Future Without Forgiveness, 1st Image Books ed. (New York, N.Y: Doubleday,2000), 31]

En la mateixa línia, algú em compartia una dita Zulu:

“Si vols anar ràpid, ves sol,

però si vols anar lluny, ves acompanyat”

Per acabar de reblà el clau, no fa pas gaire, a propòsit del compartir i del viure oberts a l’inesperat, un dels joves Congolesos deia: “No sé que ens passa als africans que ens estem tornat Occidentals. Aquí al camp de refugiats la ració alimentària és tan justeta que quan la mare acaba de cuinar tot seguit serveix el menjar en plats individuals per cadascú. Trobo a faltar quan menjàvem tota la família d’una mateixa plata, doncs sempre hi havia suficient menjar per a tothom. Fins i tot si arribava algú inesperadament, mai marxava amb la panxa buida.”

POBRESA I ENGINY

L’altre dia mentre ens acomiadàvem de la quitxalla en una de les capelles, el catequista va veure a terra un tros de plàstic brillant. Mig escandalitzat va preguntar a un dels joves:

-Què hi fa aquí la funda d’un preservatiu?

El jove li va contestar:

-En reparteixen a dojo al centre de joves no massa lluny d’aquí. Els infants els entaforen de roba vella i amb l’escalfor del foc en fan pilotes de fútbol casolanes. Una pilota “oficial” és un luxe a Kakuma.

A propòsit del mateix tòpic, fa uns mesos un company jesuïta m’explicava una altra anècdota. A Cuba, durant la pitjor etapa d’estretors econòmiques quan els cuiners de La Habana no tenien formatge van trobar una solució ben creativa. Tallaven a bocinets els preservatius repartits gratuïtament per les ONGs i els posaven a la pizza. Deien que el làtex en fondre’s semblava realment formatge. Potser els cubans van aprendre dels catalans, doncs ja diu el refrany: “Un bon català, et farà d’una pedra un pa.”

Alguns fan plans, projectes i campanyes de sensibilització des del despatx i queden ben contents i satisfets quan han repartit coses pensat que els pobres així seran més “civilitzats” i viuran “millor.” Però els exclosos recullen les engrunes que el món opulent els tira amb condescendència (o menyspreu) i en fan el que els plau. Beneïda llibertat i creativitat.

32 anys del JRS - Pedro Arrupe

Avui celebrem l'aniversari del naixement de Pedro Arrupe, l'any 1907.

Arrupe, l'any 1980, davant el drama dels refugiats a l'Àsia va decidir fundar el Servei Jesuita als Refugiats.

Des d'aquest camp de refugiats, les seves paraules ens segueixen inspirant. Una mostra:

"Nada puede importar más que encontrar a Dios. Es decir, enamorarse de Él de una manera definitiva y absoluta. Aquello de lo que te enamora atrapa tu imaginación, y acaba por ir dejando su huella en todo. Será lo que decida qué es lo que te saca de la cama mañana, qué haces con tus atardeceres, en qué empleas tus fines de semana, lo que lees, lo que conoces, lo que rompe tu corazón, y lo que te sobrecoge de alegría y gratitud.

¡Enamórate! ¡Permanece en el amor! Todo será de otra manera"

EL LLADRE DE VERDURES I L'HORTOLANA

En aquest racó de món l’aigua és un bé preuat i no massa comú. Tot i que moltes famílies desitjarien plantar blat de moro, fesols, mongetes,... de fet, la manca d’aigua els hi ho impedeix. A una de les capelles fa uns mesos que hi ha un hort comunitari. Per sort, el punt d’aigua proper raja prou.

Una de les feligreses més assídues, la Mònica, arriba cada captard per regar el seu hortet. És una dona d’uns cinquanta anys, ara viu sola, doncs té el marit i els fills al Sud Sudan. Ella sola s’ha de fer càrrec de tot. A Kakuma ser una unitat familiar size 1 (d’una persona) és molt dur. La ració alimentària és minúscula, un ha de trobar llenya per fer foc, cuinar, anar a buscar aigua, cuidar la casa,...

A la seva edat, la Mònica, no en té prou amb aquests reptes que ha decidit anar a l’escola secundària. Una donassa com ella, seu a classe amb canalla i adolescents. Cada tarda, quan surt de l’escola, amb el seu uniforme tot ben rebregat, arriba a l’hortet i amb una regadora vella s’afanya a regar el seu tros abans no es faci fosc.

El diumenge passat va descobrir que una bona part de les carbasses que esperava collir aquesta setmana han volat. Avui, per acabar-ho d’adobar, s’ha trobat que les bledes també han estat arrencades abans d’hora per algun pispa.

Són les 5 de la tarda i arribo a la capella on hi ha l’hortet. La Mònica em rep amb un somriure, mentre la suor li regalima pel front. Avui, l’uniforme, de quadrets verds i blancs, està més suat que de costum, la calor ha apretat força. Li pregunto com va la collita i m’explica els últims esdeveniments, un xic resignada. Però llavors m’etziba: “No pateixis, doncs l’energia no me l’han presa pas,” mentre fa un gest de forçuda “les forces les tinc intactes i és el Bon Déu qui me les dóna. A més, potser qui es va endur les verdures les necessitava més que no pas jo.”

Mitja hora més tard, amb la resta del grup que ens reunim setmanalment allà mateix, obrim la Bíblia per compartir les lectures del diumenge entrant i, quina coincidència, ens trobem amb la generositat de la vídua de Sarepta (primer llibre dels Reis 17, 10-16) i amb la mirada atenta de Jesús reconeixent l’ofrena total de la pobre vídua (Marc 12, 38-44). Algú comparteix: “ens cal aprendre de la generositat del Bon Déu que multiplica la farina i l’oli, que ens ofereix la terra, els rajos de sol, la pluja, les llavors, les forces per aixecar l’aixada,...”

Plantar i ser capaç d’oferir la collita, fins i tot estar disposats a que un altre se n’apropiï. Això si que és entrega radical. Això sí que és confiança absoluta.