Com es veu el món des d'aquí

Aprofito que fa uns dies algú em feia aquesta pregunta.

El món es veu fotut, molt fotut. Els que viviu per allà dalt no us adoneu de com està el panorama. No us podeu adonar, ni que volgueu. De debó. Massa comoditats, massa xiriguito, massa bastides, massa murs, massa portes amb pany i clau, ... el dolor humà no arriba, el clam dels oprimits queda esmorteït. I les imatges de la tele són estèrils.

A la regió on jo visc tothom cuina amb llenya, viu en una caseta de fang i fulles de palmera, treballa de sol a sol per aconseguir un mos per avui, camina 5 hores per anar al mercat i veu morir a la canalla d'una simple diarrea. Està fotut. I un s'adona que la solució global no està en mans dels petits. Fa mal veure com decisions preses ben lluny (Davos, Washington,...) afecten vides concretes aquí. Gent amb noms i cognoms: Sonnie Korpu, Saah Jusu, Siah Majoe, ... milions de vides desaprofitades ("Wasted Lives"). Fins quan? (Isaïes)

Pels que viviu en la societat opulenta, us queda encara una alternativa, una petita porteta. Acosteu-vos humilment als exclosos de la vostra societat, escolteu pacientment una i altra vegada les seves narracions, deixeu-vos cremar per la compassió i la crida de la justícia que naixerà en vosaltres. La resta són teories, teologies, justificacions barates, demagògia, o llàgrimes de cocodril. Només quan un té el privilegi d'acompanyar històries de patiment s'adona de la magnitud de la tragèdia i llavors s'enceta un llarg procés, on la pròpia sensibilitat (els afectes segons Ignasi de Loyola) es va transformant poc a poc. Prenent aquest viarany, potser podrem un dia ser compassius com el nostre Pare és compassiu. (Lluc)

Dones

Alguns apunts.

A Ziggida (on estem fent un projecte d'una escola) les dones quan queden vídues es busquen un altre home. I la majoria dels homes tenen dues o més dones. Aquí un noi jove té èxit si és capaç d'enfilar-se a les palmeres i portar a casa suficients "palm nut"(llavor de palma). Amb ella en fan oli, per consum i venta. Jo ahir vaig passar la nit a Ziggida. En una petita casa d'una vídua. Una dona alegre-trista. Al vespre xerràvem plegats. Ella s'ha ajuntat amb un home ja casat, perquè no està ben vist estar sola. Però confessava que l'excessiva dependència dels homes no és pas bona. Que massa dones per un sol home no rutlla. L'home sempre deixa alguna de banda, com ella ara mateix. Avui se sent sola. Des de la casa del davant un noi jove (uns 18 anys, cos musculat) em diu tot orgullós que ell té 3 dones i dos amants.

A Gbonyea, les dones no permeten als homes "walk-about" (anar a passejar). Un home una dona. En aquest poble les dones es prenen el tema seriosament. Si descobreixen que el seu home té una amant, la muller persegueix a l'amat. Un cop enxampada ella agafa el matxet i la marca. Sovint a la cara, o als pits, perquè tothom sàpiga que aquesta dona ha provat de robar l'home d'una altra dona. Jo curiós preguntava perquè no castiga al seu home, i em contesten: la dona no és tant tonta de ferir al seu propi home, doncs després li tocarà a ella dur-lo al hospital, cuidar-lo,... més senzill usar el matxet amb l'amant. Interessant justícia entre dones.

Però arreu, les dones treballen de valent. Tot el dia. A les 5 del matí comença la jornada fins les 9 del vespre. Tots els afers casolans, tot el relacionat amb els fills, i bona part del treball del camp.

I què fan els homes. Treballen el camp. Surten a caçar. I beuen. I tant si beuen. Vi de palma (per cert ben dolç). També es reuniexen, i prenen les decisions que afecten a homes, dones i mainada. Descansen.
(Climbing palm tree, Lofa/ JuanCarlos/JRS)

Farming

As I was telling you, Lofa farming season is not for fun.
JRS, hearts on fire (Domino, Jay and Gongolo I don't forget you)
(Bazagizia, Lofa/Pau/JRS)

Pensaments (just like that)

Setmana de feina no massa fructífera. Estic fart d'haver de passar-me massa hores davant l'ordinador, a l'oficina, a Voinjama. Vondria ser cada dia en una de les comunitats on tenim projectes. Però si vull que les coses funcionin (un equip de 6 persones amunt i avall: 1 supervisor, 1 treballador social, 1 monitor i tres tècnics) a mi em toca estar a la reraguàrdia. Quin remei. Cada cop que puc visitar un dels projectes, em recordo de que el que estem fent és important, i canvia vides. El dilluns a Kpademai, coneixent alguns dels vulnerables que es beneficiaran del projecte de cases, em sortia un gran agraïment.

Rigth now life in the house could be recorded for a TV show (but a boring one). We are four. Three of us really tired, and the fourth one is not that much at home. So imagine the scene. Breakfasts are almost taken from the movie "The big silence". On top of that, this week 2 of us with malaria. So, the house mood was kinnda awful. But, life goes on. And we know each other, we've been living together for quite a while so no surprises. Respect and also a bit of tenderness I would say. Once back in Barcelona I know I will really miss what today is just obvious.

Ara, és el temps de sequera. Fa uns mesos que no plou ni gota (però segueix verd com mai). Els camperols han preparat la terra per plantar l'arròs (abril, maig). Com preparen la terra? Doncs escullen un "bush", selva prou crescuda per tal que sigui fèrtil. Llavors a cop de matxet aclareixen el terreny. Tallen arbres de 40 cm de diàmetre a matxet. Espectacular. Haurieu de veure els bíceps. Finalment ho deixen assecar uns dies, i ho cremen. Aquesta setmana han començat a calar foc arreu. Sembla una bojeria. La selva està en flames. Però diuen que és normal. I hauràn de deixar reposar la terra entre 9-15 anys abans de tornar-hi. Imagineu-vos quin sistema més optimitzat. Algún agrònom s'anima?

Arrel del la marxa del company sj, algú em dedica unes paraules: "(...) el que et vull dir és que, com que tu ets home d'una peça, que intentis relativitzar una mica tots els temes. Ho dic des de la distància, i ja em perdonaràs de posar-me on no em toca i parlar del que no sé. T'ho dic de bon cor, intuint per tots els comentaris que vas fent que certament estàs envoltat de temes calents. Bé, ja saps que jo potser sóc massa panxa contenta (i de més panxa que de contenta) i potser tiro la beta per l'altre cantó." Óstres, jo d'una peça? No, no. La meva vida és més ambigüa que mai, el meu seguiment del Crist és absolutament (no exagero) mediocre (xapò Eloi). I avui em definiria tipus panxa contenta, sens dubte. El Pau hiper-responsable ha mort definitivament. Quan ens veiem les cares, us ho haurè d'explicar. Libèria és un abans i un després en la meva vida personal ...

A la llum de la lluna

Ahir vespre, un dels voluntaris de Creu Roja Internacional va organitzar una festeta de comiat. Després de 9 mesos per aquestes contrades marxa a una nova missió: Afganistán. Ens vem aplegar dalt d'un turó (el de la foto), per contemplar l'eclipsi, xerrar, prendre quelcom. Una quinzena de persones, com sempre un grup ben internacional: Japó, Pakistan, França, Austràlia, Regne unit, Belgíca, Noruega, Samoa, Itàlia, Suïssa, Turquia,... El món humanitari és un xic particular. Sovint es diu que el tipus de gent que acaba fent aquestes feines són de tres tipus: "Missionary, Misfit and Mercenary". Crec que la teoria de les tres Ms es confirma prou per aquí Voinjama.

I el que m'incomoda una mica és veure com es parla del patiment de la gent amb una certa frivolitat (pe: amb un cubata a la mà). No m'hi acabo de trobar del tot a gust. Però és cert que de tant en tant ajuda a esbargir-se, poder parlar amb gent diversa,...

Sobre la mateixa temàtica, us ofereixo una perla altra cop de la Co. (Amb la Co ens vem conèixer aquí a Voinjama, abans que ella marxés destinada a Sudán)

-----------------

Ahem…I present: Some piece of poetry I guy I know at WHO (World Health Org) wrote:

Excuse me, friends, I must catch my jet
– I’m off to join the development set.
My bags are packed, and I’ve had all my shots,
I have traveler’s checks and pills for the trots.

The Development Set is bright and noble,
Our thoughts are deep and our vision global;
Although we move with the better classes,
Our thoughts are always with the masses.

In Sheraton hotels in scattered nations,
We damn multinational corporations;
Injustice seems easy to protest
In such seething hotbeds of social rest.

We discuss malnutrition over steaks
And plan hunger talks during coffee breaks.
Whether Asian floods or African drought,
We face each issue with open mouth.
…
When the talk gets deep and you’re feeling dumb
You can keep your shame to a minimum
To show that you, too, are intelligent
Smugly ask “Is it really development?”

Or say “Its fine in practice, but don’t you see;
It doesn’t work out in theory!”
A few may find this incomprehensible,
But most will admire you as deep and sensible.

Development Set homes are extremely chic
Full of carving, curios and draped with batik.
Eye level photographs subtly assure
The your host is at home with the great and the poor.

Enough of these verses – on with the mission!
Our task is as broad as the human condition!
Just pray God the biblical promise is true:
The poor ye shall always have with you.
(Voinjama-PakHill/Danisj/JRS)

Pels núvols

Post anecdòtic.
Aquest cap de setmana passat, tal com us comentava vaig anar a Monrovia. Però no us vaig dir com hi vaig anar. Doncs sí, amb helicòpter. 400 km en un plis plas. Pim pam. L'helicòpter regular de Nacions Unides (NU), ucrainès (una mica rònec s'ha de dir). En Pau és molt crític amb el sistema de NU (un dia ja m'esplaiarè), però el cert és que, tot i l'ambigüitat, fan possible una presència humanitària que canvia vides. I si a més ofereixen helicòpters per estolviar temps i de gratix, doncs estupendu.
Algunes organitzacions amb més manies (o principis) no permeten als seus treballadors viatjar amb l'helicòpter de NU. Tenen raó. En definitiva no deixa de ser un vol militar, no civil (estar assegut rodejat de militars no és massa tranquilitzador ho confesso). I és important distingir la intervenció militar de la humanitària.
Doncs res, si pocs principis em quedaven, imagineu ara. Però el gust de viatgar amb helicòpter s'ho val.
(Foto del primer viatge- gener2006/Voinjama/Pau/JRS)

Tobogissizu Teules

Aquí teniu unes fotos d'aquests tres primers dies de la setmana. Hem començat a instal·lar per fi les teules a l'escola de Tobogissizu. Unes teules produïdes amb ciment i sorra. I produïdes localment, per la gent de la comunitat. Un projecte engrescador, que poc a poc va acomplint-se. Una aposta constructiva que evita en la mesura del possible els materials importats i que transfereix els processos de producció a les comunitats locals. Fent-los partíceps del seu propi desenvolupament. Oferint-los uns coneixements tècnics que en el futur els poden ser útils. Al seu torn, les teules i els blocs de terra comprida són una aposta adequada en termes mediambientals. Que més voleu! Aquí a l'Àfrica aquests tipus de construccions s'estan poc a poc imposant com el símbol del desenvolupament sostenible. Sudan, Ghana, Sierra Leona, Nigeria, Burundi, Zimbabwe per anomenar només un grapat de països on s'està fent aquest tipus d'edifici.
(Tobogissizu school, Lofa/Pau/JRS)

Un bon amic ha marxat

Cap de setmana a Monrovia per acomiadar-me d'un bon amic.

En Yacobus Too, conegut com brother Jay. Avui ha marxat. Després de 2 anys i mig de servei al poble liberià amb el JRS. Ell és d'origen Indonesi, estudis a Austràlia i una experiència amb el JRS prèvia a Tailàndia. Va arribar a Libèria quan el país encara estava calent, setembre 2004. I ha viscut la transició dels camps de desplaçats fins al retorn. Un bon home, un bon religiós (SVD) i un millor company. Vem viure plegats 4 mesos, durant el meu primer any a Monrovia.

Una salud fràgil, però una gran fortalesa interior. Ell tenia el convenciment que aquest era el seu lloc. El primer any ho va passar malament. Malaries contínues i una vida comunitària (eren 3) no gaire saludable. El segon any i mig ha gaudit. En moments "foscos" va continuar apostant, i el balanç ha estat molt positiu. Ahir en parlàvem, i ell està molt agraït de l'experiència. Em deia: "per fi he descobert aquella flama interior que mobilitza la meva vida en servei dels altres".

(Br. Jay in Salala/Josep Sugrañes sj/JRS)

Mirada vers l'horitzó

Viatjar per aquestes contrades és sempre una autèntic privilegi. La mirada reposa en el verd incansable. Una frondositat i una exhuberància absolutament desmesudares. I és aquesta desmesura la que guareix l'esperit ferit, la que calma l'inquietud interior, la que cus l'interior esquinçat.

La mirada re-posada en l'horitzó. Un horitzó sempre proper (massa arbres, massa us ho dic).

Un camí transitat per ben pocs abans que un mateix.

Un calfred al sentir-se obrint camí, ampliant horitzons.

I tanmateix, la pregunta romàn: serà valuós el que aportem? No seguim en definitiva imposant un model, una cultura, un progrès que acabarà engolint-ho tot?
(Lofa/Danisj/JRS)

Tobogissizu school

Aquí teniu dues imatges d'una escola nova que està bastant avançada. Tobogissizu: una comunitat compromesa i dedicada on ja hem completat també unes 45 cases per a vulnerables.

El que és cert és que portem ja 8 mesos des que vem començar. Quan no és una cosa és una altra. Però qui diu que cal construir les escoles a corre cuita? Millor comptar amb els seus propis tècnics (paletes i fusters), assumint que no podran treballar a temps complert doncs tenen altres coses a fer (=cultivar la terra per aconseguir aliments per la familia).
L'escola està aixecada amb els blocs de terra comprimida (terra, sorra, 8% ciment i aigua tot ben "apretat") l'estructura de la coberta feta d'encavellades de fusta i la capa impermeable: teules produïdes localment (la setmana vinent començarem a instal·lar-les).

Tot i els aconteixements de les últimes setmanes, el ritme normal continua, podem seguir sense problemes els diferents projectes,... Només que un té un no sé què al cos difícil d'explicar.

(Tobogissizu, Lofa/Pau/JRS)

Mapa

Per si algú encara no es situava...

I si voleu, alguns links interessants sobre la situació de Guinea, el nostre veí convuls:
BBC news
International Crisis Group
Irin News
Reuters
ICRC(Creu Roja Internacional)
MSF (Metges Sense Fronteres)

Els aconteixements es precipiten

Primer. La situació interna del JRS Lofa. Com ja us he anat posant al corrent, la descoberta de corrupció dins el nostre equip ha estat una mena de xoc, un despertar a la crua realitat d’un poble desesperat, sense cap pla real de futur a llarg plaç. Avui m’aprofito del que tinc a mà.

Segon. La descomposició lenta però inexorable del país veí (Guinea Conakri). Va començar a posar-se molt lleig fa un mes, (una vaga general llarga i sagnant) i des de dissabte 10, amb protestes violentes de nou. (Més info+) Avui mateix, un amic guineà ha tornat a corre cuita de Macenta (ciutat guineana a una hora i mitja de Voinjama) explicant que la situació està peluda. Un amic seu ha mort d’un tret. El fràgil equilibri que mantenia Guinea en pau s’ha trencat definitivament. I tota la regió (Sierra Leona, Liberia i Costa de Marfil) tremola de nou. També avui, l’ACNUR ha convocat una reunió per dibuixar un “contingency plan”, preparant a totes les parts per una eventual arribada en massa de refugiats guineans.

Tercer. Fa uns dies us parlava d’un robatori a ca’l veí. Doncs sí, han tornat a la casa de ARC. Ahir a la nit (vuit dies després del primer robatori), pels vols de les 22:30, un grup d'ex-combatents, forcen la porta, entren a la casa armats, i a punta de pistola durant 45 minuts rastrejen tota la casa. S’enduen un cotxe, diners, ordinadors, mòbils. Fugen en el cotxe vers la frontera. Les forces de pau (soldats pakistanesos) i la policia liberiana els persegueixen però han d’aturar-se a la frontera doncs no poden operar en territori extranger!!! Els criminals aconsegueixen forçar el pas fronterer i fugir. Durant el robartori hi havia tres expatriats dins de la casa. Una italiana i una ghanesa (bones amigues) i l’Eric, un francès voluntari del JRS, que ahir al vespre estava allà. Tots 3 estan una mica en estat de xoc. Per sort res els va passar. Però…

I tot això concentrat en les darreres setmanes. No està malament, no? Per desgràcia tots els indicadors semblen apuntar a una situació de no retorn en els tres àmbits que us he descrit. Que Déu ens agafi confessats.

No vull que us espanteu, però m’agradaria que les profecies aquest cop no es fessin realitat.

Malgrat tot

D'entrada: gràcies a tants de vosaltres que m'heu fet arribar el vostre escalf i abraçada des de la distància. Els necessitava com mai. Comentaris, correus personalitzats, fins i tot alguna trucada.

Sí, malgrat tot seguim empenyent. Ahir vem iniciar una nova escola a Ziggida. Amb l'equip (doncs per sort només hem hagut de fer fora una persona, per ara) vem anar a fer el "layout". Dia intens, satisfacció professional i personal al veure el treball ben fet i la implicació de la comunitat. Ja tenim preparats més de 6,000 Blocs de Terra Comprimida, i d'aquí a poc començaran a produir les teules, fabricades in situ.

Això sí, fa pocs dies des de Monrovia, em va arribar un correu: "abans de començar una nova escola cal anar al ministeri d'educació i al de planificació a verificar si la proposta encaixa amb els estàndarts mímins que els ministeris han decidit". Tot plegat molt bonic, en teoria.
Però, ups, JRS ha començat una nova escola sense abans anar a Monrovia cercant l'aprovació ministerial. Us ho prometo, no ho he fet intencionalment, simplement la idea (d'esperar quants mesos?) em va semblar d'una altra galàxia. I de fet, no tinc cap ganes de demanar permís a una institució que l'únic que vol és embutxacar-se 4 duros i res més. I quan estem construint les escoles que haurian de construir ells.
En tot cas, no us preocupeu, aquí el govern té "tants" mitjans que mai podran venir a Ziggida de visita. I si ho fan, serà a misses dites, i francament crec que el nou edifici quedarà prou bé.

(Ziggida school/ Pau/JRS)

Breus sobre la setmana

Diumenge passat

Durant la celebració a l’església un aconteixement ben estrambotic. Una barreja de pel·lícula de terror, obra de teatre i còmic mal dibuixat. 16 homes eren iniciats al grup de “Knights of Saint John”. Per aquestes terres, dins de l’església catòlica hi ha diferets grups amb forta identitat (a l’estil “cofradías”). Idealment hauria de ser un motor dins la comunitat, un grup compromés, actiu,… Però us ho dic, feia pena. Tot un seguit d’homes vestits de negre, estil Guardia Civil, amb espasa i tot (“Knights”=cavallers) demostrant davant la resta del poble humil, que són algú, que tenen prous peles per formar part d’aquest grup elitista. I al acabar la missa, tots a “relaxar la tensió mental” com ells diuen, bevent. O sigui que diumenge a la tarda, els que havien de ser models de virtut cristiana, borratxos passejant-se per Voinjama perseguint a les noies de bon veure. Terrible.

Perquè això dels “Knights”? En un context on la loggia masònica té molta força i les societats secretes tradicionals tenen molta tirada, l’església catòlica s’apunta al carro promovent aquests grupusculs més aviat ambiguus. Qui és que no necessita sentir-se part d’un grup, acomboiat, i poder dir: “NOSALTRES SÍ SOM BONS”. Llegiu l’evangeli i digueu-me si això té alguna cosa a veure amb el missatge de Jesús.

Divendres vespre

Discussió amb un company jesuïta nigerià. Acaba d’arribar a Lofa per estar amb nosaltres els propers 6 mesos. Un bon tio, però posats de costadet som com un ou i una castanya. No sé com, parlavem de la visita que va fer el general (el gran jefe dels jesuïtes) a Nigèria l’any passat. Aquest company es desfeia en elogis a gent que havia acollit estupendament al general. I com exemple tot orgullós comentava com un personatje important havia cedit el seu jet privat per la visita. Sí, sí el general dels jesuítes en avió privat. Jo flipat, se m’acudeix qüestionar al meu company, intentant confrontar aquest fet amb el suposat vot de pobresa que professem, amb el missatge de Jesús. Però res, ell continuava tan panxa content. UFFFF. Em vaig mig emprenyar. Però ja sabeu que a can jesuita hi trobareu de TOT. No exagero, el més carca que us imagineu, l’exorcista oficial d’una diòcesi, però també gent vivint en deixalleries amb els més desarrapats, o companys assessinats pels poderosos per posar-se del costat del poble. I amb tot, seguim endavant, ens sentim companys, units per un mateix carisma. Però us ho dic, lo del jet privat m’ha reclamat una mica de cintura espiritual per poder encaixar-ho.

Divendres nit

Robatori a ca’l vei. Exagero, no ha estat el veí estrictament, però si en un dels recintes on hi tenim bons amics vivint. És la organització ARC (American Refugee Committee ). Pels volts de mitja nit, mentre plovia sorollosament, forcen la valla, amenacen al guarda amb una pistola, el lligen, i s’enduen dues motos. Se l’enduen també a ell, el deixen tirat prop de la frontera, enmig de la selva i proven d’entrar a Guinea (el país veí). Miraculosament aquest cop el pas fronterer ha estat eficaç i gràcies a un caçador que tenia arma, es posen a perseguir els criminals. Després d’intercanviar trets, s’acolloneixen, deixen les motos i escapen caminant pel bosc. És a dir, que aquesta història acaba al pur estil Holliwodià, nigú ferit, les motos recuperades i tots contents. Però l’ensurt no està malament. Sobretot el pobre guarda lligat, endut a la selva i tirat allà. I gràcies a Déu que no van entrar a la casa, doncs la porta era oberta, 3 persones dormint a dins, diners, i altres coses de valor.

L’ingenuïtat desquartitzada

Fa tres dies les entranyes se’m van esquinçar. No trobo altra manera de posar-hi paraules.

Quan vaig arribar a Lofa al març estava jo tot sol (sense cap persona local) per tirar endavant els diferents projectes. Al maig, després d’una visita a Guinea, vem contactar amb 2 persones que estaven treballant amb el JRS a Guinea. Els vem oferir de tornar a casa, treballant pel mateix JRS però a Libèria. Van acceptar.

Set mesos després, un d’ells ens l’ha clavada ben clavada. La punyalada.

Amb ell vaig començar el projecte de reconstrucció d’escoles, i el de cases per vulnerables. Més tard ens vem llaçar amb les fusteries a cada escola per produir bancs, taules,…pels infants. Plegats hem anat construint una manera de fer, un equip, un mètode on les comunitats tenen un paper cabdal. Ell és el supervisor d’un equip de 6 persones. Sovint va a visitar a les comunitats a fer pagaments (fusta, altres materials locals, pagament pels tècnics) o a entregar materials de construcció o menjar per els treballadors.

El dimecres, visitant una de les escoles (Tobogissizu), vaig començar a sentir coses estranyes. Vaig convocar una trobada amb els membres del comité (que representen els 12 pobles), el cap dels fusters i el cap dels paletes. Els hi vaig preguntar que m’expliquesin fil per randa tot allò que no estava anat bé, tot allò del que no estaven satisfets.

Set testimonis diferents van explicar com el meu (perdoneu el possessiu) supervisor cada cop que portava un pagament demanava comissió (entre un 10 i un 20%) amenaçant-los que si no acceptaven ell tenia el poder per aturar tots els projectes a la regió. I que l’última vegada que va portar menjar pels treballadors es va quedar per a ell aprox 15 sacs (= 1 tona i ½). Alguns dels testimonis eren esfereïdors.

El dijous i el divendres me’ls vaig passar visitant les altres comunitats preguntant per esbrinar si també allà havia passat. Sobre el supervisor no hi ha cap mena de dubte. I dos treballadors més estan també sota sospita. El dilluns i dimarts hauré de tornar a les comunitats i demanar-los-hi un document signat explicant el que ha passat. El sistema judicial a Libèria és un desastre, però fer fora un treballador és quelcom arriscat, si no tens prous evidències.

Veieu, quina feina més bonica la meva! Algú vol venir a ser missioner? A veure si us treieu del cap d’una vegada aquesta imatge idealitzada. Sóc una persona normal, fent una feina normal, en un context diferent.

I ara què?

Quelcom s’ha trencat dins meu. Estic desconcertat. Haig d’admetre que la fe, m’ha sostingut internament aquests dies.

Però no em vingeu amb dites del pal: “de tot s’apren”, “això li passa a tothom”, “arreu hi ha lladres i mangantes”. Racionalment ho sé, i provo de no prendre-m’ho personalment; però fa mal, molt de mal que et traeixin d’aquesta manera, que utilitzin la seva posició per abusar dels seus germans.

Ara no és temps per treure lliçons. És temps de dol. La meva ingenuïtat ha estat brutalment desquartitzada.

(Children in Ngehema-Kolahun/Eric/JRS)

Visita inesperada

Aquesta tarda, estava treballant a l'ordinador en la nova escola per a Ziggida, i algú ha arribat. He apagat l'ordinador. Era la dona d'un dels nostres treballadors socials. Una noia jove, amb una mirada trista, molt trista. Fa uns dos anys que té una enfermetat a les parpelles. Cada dia que passa hi veu menys, els ulls se li van tancant. Ha hagut de deixar d'anar a l'escola. Fa uns dos mesos que estem provant amb un hospital de Monrovia per tal que l'operin. Veurem com acaba.

Doncs sí, ha vingut a saludar-me. Res més, i res menys.

Portava amb ella la seva filla, un infant de 9 mesos adorable. L'infant jugava amb una llimona, fins que s'ha cansat i ha reclamat el que de debó volia, la llet de la mare. Durant 5 minuts hem estat en silenci, mentre la filleta s'alimentava. La mare gaudia. I jo m'ho contemplava tot meravellat. Quina bellesa. Pensava: la Vida és quelcom gran, molt gran. També em captivava pensar que tots, tots sense excepció (i jo el primer) hem passat mesos amorrats al pit de la mare, cercant aliment, seguretat, escalf.

Un cop satisfeta s'ha adormit.

Hem xerrat breument dels seus ulls, de com es trobava ella i la nena. Em deia, que el do de viure ja ho és Tot. Que si pot millorar estarà molt contenta, però que cada dia dóna gràcies a Déu pel nou dia. Diu: "molts altres no hi han arribat". (massa anys de guerra, massa cossos deixats a les vores dels camins fan real aquesta dita).

La mare s'ha carregat l'infant a l'espatlla, s'ha acomiadat i ha marxat.

Quina gratuïtat, quina senzillesa.

Una mica + d'info

Però on estàs exactament?
A Libèria, la costa occidental de l’Àfrica. Concretament a Lofa, la regió més al nord, fent frontera amb Sierra Leona i Guinea Conakri. Una zona absolutament devastada durant l'últim període (2000-2003) de la guerra. Diuen que el 97% de la població va fugir.

Encara hi ha guerra?
No. L’estiu del 2003 es va signar un acord de pau. El president (Charles Taylor) va accedir a marxar exiliat a Nigeria, Nacions unides va enviar un contingent d’uns 15.000 soldats i es va constituir un govern de transició. A la tardor del 2005, va sortir escollida la primera presidenta dona de tota l’Àfrica (Ellen Johnson Sirleaf). Avui Libèria és un país en pau, però recuperant-se de 14 anys de guerra brutal.

Què se t’hi ha perdut allí (aquí)?
Des de fa anys que la crida del sud em neguitejava, em tenia seduit internament. Ja com a jesuïta (des del setembre de l’any 2000, pels que fa temps que m’heu perdut la pista) em captivava molt els testimonis de companys treballant en països de l’anomenat 3r món. Finalment, al juliol de 2005 em van enviar per dos anys a treballar com a voluntari amb el JRS (Jesuit Refugee Service) a Libèria.

Què fa el JRS?
Acompanyar el poble liberià que encara està a l’exili (Guinea) i fer costat en el procés de retorn, de tornar a casa. Libèria és un país desmatellat que necessita refer les infraestructures, el teixit econòmic i social, la vida política, les institucions públiques, la vida quotidiana, en fi TOT. Com diu Martí i Pol: Tot està per fer … i tot és possible.

I tu en concret, què coi fas?
Els primers 9 mesos vaig estar a Monrovia, encarregat de la logística nacional. Des del març 2006, a Lofa, portant els projectes de reconstrucció (la carrera d’arquitectura m’està fent bon servei). Ara per ara tenim en marxa: 4 edificis per escoles + mobiliari per 9 escoles i un centenar de cases per a vulnerables (gent gran, cecs, vídues, amputats,...). Un treball apassionant en un context molt agraït. Gent molt engrescada per recomençar, passar pàgina, mirant endavant amb esperança.
(Road in Lofa/Danisj/JRS)

No us ho perdeu- CASALDÀLIGA

Eps,

Els que teniu la gran sort de viure a Barcelona, no us perdeu una exposició al Palau Robert (Passeig de Gràcia, 107), sobre en Pere Casaldàliga. És un dels catalans més reconeguts arreu per la seva lliuta en favor dels pobres i desfavorits.

Avís per a altermundistes i demés moderniquis: Sí, sí la nostra generació no és la que ha descobert el Mediterrà. No som els primers que anhelem justícia. No som els primers que diem NO a la guerra. No som els primers que denunciem el sistema.

Ja abans de néixer nosaltres, d'inventar paraules com alterglobalització, i lemes com "un altre món és possible", fa anys i panys que molta gent (discretament però poderosament) lluiten per canviar l'ara i aquí dels més abandonats.

Un cop hi hageu anat me'n feu 5 cèntims, d'acord?

Gràcies Jordi Llisterri per la recomanació

Tradicions quasi perdudes

Sí. Com a tècnic, no estic plenament satisfet. Fent projectes valuosos de recostrucció d'escoles i cases, però sense poder mantenir els materials i les tècniques tradicionals. Promovent sistemes el més sostenibles possibles (un dia us parlaré dels blocs de terra comprimida i de les teules) , però sempre massa lluny del que poden fer per ells sols.

La teulada és on es fa més palès la invasió dels materials importats.

Un cert romanticisme m'assatja a voltes, i desitjaria deixar-los a tots dormint sota les teulades de fulles de palmera. Però a Libèria, des dels anys 60 tothom ha viscut sota cobertes d'acer galvanitzat (ells en diuen "zinc").
Avui tornen a casa després d'anys d'exili i moltes de les tradicions constructives tradicionals ja s'han perdut. El primer que fan és improvitzar a corre cuita una solució amb fulles de palmera que els dura 6 mesos. Abans de la guerra hi havia gent capaç de fer teulades de fulla de palmera que duraven 7 anys. On són aquesta gent? Encara els busco.

Només desitgen aconseguir el "zinc". Res més.

Sis mesos per endavant per provar de millorar l'enfoc dels nostres projectes.
(Casa tradicional, Karzah, Lofa/Pau/JRS)

Petita quotidianitat

Aquest cap d'any ha estat ben especial. No pas perquè hagi fet grans coses sinó perquè de la mà del poble senzill he recobrat el gust per allò petit.

Tothom marxava cap a Monrovia, la capital, per passar el cap d'any; per celebrar-ho una mica a l'occidental. Jo vaig decidir quedar-me a Voinjama i anar a visitar una de les comunitats rurals on estem treballant intensament. Una nova escola construida desde zero i unes 80 cases per a vulnerables (gent gran, vídues, disminuits, mares solteres).

Divendres 29, un dels membres del comité em va passar a recollir, i vem caminar unes quatre hores fins arribar a SammieTa. Era al capvespre, amb la llum de la lluna, els sons de la selva envoltant-nos. Gran acollida. T'ofereixen el seu plat i el seu llit (literalment). Segon dia de nou caminar per visitar Fassema i Momosu, dos poblets on el cotxe no hi arriba. I finalment el 31 vem fer cap a Tobogissizu, el poble central de la zona.

Durant aquests 4 dies, el rellotge va quedar al fons de la bossa, l'agenda oblidada, les obligacions ben lluny. Només estar, conversar (tot i que no entenc res de Kissi, una de les 20 llengues locals de Libèria), escoltar, observar, contemplar, somriure, descansar, caminar, acollir, rebre.

Dones treballant de valent nit i dia. Fibrades, escolpides pel treball quotidià. Bona part del dia se'l passen batent l'arròs, ventant-lo, preparant-lo i finalment cuinant-lo per a la seva gent. Anant a cercar aigua. Cuidant dels més petits. Només al vespre, tenen una estona de respir, assegudes a la vora del foc (doncs ara les nits són fredes aquí), compartint el dia, rient plegades, aconsellant-se unes a altres.

Infants robant instants de joc entre les múltiples tasques encomanades per la mare. En grup. Mai sols.

Gent gran contents i satisfets de ser novament a casa. Explicant històries de com era abans la vida, del què han hagut de passar. De com van fugir l'any 90. De com van haver de fugir encara dos cops més. Agraïts pel do de la vida (que els ha permès veure aquest dia, tal com diuen ells).

I jo contemplant-m'ho. Deixant-me seduir per una quotidianitat insignificant als ulls de molts, però plena de sentit vista amb els ulls del cor.

(Dona ventant arròs, Lofa County/Boris/ICRC)